Cinema

Titanik Bar

Any 1988, l’última alenada del comunisme assolant Hongria. Un bar. Qualsevol bar. Llums de neó anuncien el seu nom, Bar Titanik. Un home. Qualsevol home. Una història anodina. Una història qualsevol que pot ocórrer dins un bar qualsevol a qualsevol lloc del món entre rostres anònims. Un home deambula recurrentment pel seu interior, per l’interior del bar Titanik. Personatge de mitjana edat que encarna la desorientació moral i la naturalesa pessimista de la condició humana durant i després de la caiguda de l’imperi soviètic. Només una premissa és clara: no es pot continuar així, assegut al Bar Titanik, bevent Brandy de garrafó eternament, deixant-se enfonsar per la continuïtat del pas del temps que no espera a ningú.

Béla Tarr (PécsHongria1955) al film Kárhozat (La condemna, 1988) ja ho adverteix: no es pot viure sense amor i sense decència.

Titanik bar i Karrer (Miklós Székely) al film Kárhozat (‘La condemna’, 1988) de Béla Tarr.

Homes de vida monòtona castigats per les injustícies i la mala sort són engolits per la paranoia i la culpa. Podríem afirmar que aquests són els protagonistes de les seves obres, però seria reduir-los i banalitzar-los. Com un personatge extret d’una novel·la de Kafka o Dostoievski, Karrer, és un personatge que es qüestiona el seu temps, com està gastant el seu temps, què està fent i què ha fet de la seva existència, alhora que es recrea en el seu amor impossible per una cabaretera —aquella dona és un pantà insondable— sabent del cert que està condemnat a un dolorós fracàs. En clau freudiana, el caràcter substituïble dels objectes d’amor: el destil·lat en el lloc de la cantant.

Pluja torrencial, llarg pla seqüència. Karrer, quiet i xop per la tempesta, fuma una cigarreta i espera davant del bar. Espera alguna cosa enllà del Brandy que està a punt d’inundar-li el cervell i el fetge. Espera un indici, un senyal que l’enlluerni i doni sentit a la seva espera. Alguna cosa com l’entrada al bar de l’estimada, el seu cant? No, la correspondència, la compleció que esvaeixi la falta i de fons la veu de la cantant: i aquí és on has fallat. Per què t’has rendit. Has matat l’amor i la decència en tu mateix. Tindràs un mal final. Perquè no es pot viure sense amor i sense decència.

Una atmosfera densa i pesada revesteix cada pla, de traç ferm i enèrgic, i obre un espai on qüestionar-nos cap on es dirigeix l’essència de l’ésser humà. Què és allò que en última instància conjura els nostres actes, les nostres pulsions. El llac immarcescible de la memòria, el treball de la memòria que reelabora contínuament estructures complexes i fa de la psique un text a desxifrar. Tarr, talment com els directors Andrei Tarkovski o Wim Wenders és un orfebre d’aquests estats i d’atmosferes que obren una via d’accés al record i l’evoquen.

Escenes del film Kárhozat (La condemna, 1988) de Béla Tarr.

Aconsegueix crear un temps sense pressa, l’entreteixit del qual, lentament, eleva cada pla seqüència a un nivell gairebé espiritual l’efecte del qual és real; la càmera repta plena de misteri, fantasmagòrica, organitzant la relació entre els elements, les impressions, les experiències i les petjades del seu rastre evidencien el paral·lelisme amb el mateix acte de rememorar. Moviment reptilià de la psique que aconsegueix construir tota una existència en forma d’història, els records de la qual només són fragments d’un conjunt que és el relat.

S’arriba així a un punt en què ja no importa la descripció del descontextualitzat i corromput espai urbà on malviuen, com cucs, els membres del triangle amorós protagonista; sols la mirada interceptada per la poderosa estructura visual de què es val per plasmar la penúria existencial i el caos en què es troben immersos. El poder de les imatges que no es dobleguen al simbolisme ni al relat sinó que en si mateixes són capaces de construir el relat violent, cru i malenconiós a través de l’evocació.

Aquesta sensibilitat visual igual que en el cinema de Dreyer o el de Tarkovski, obliga a educar la mirada en la contemplació que permet transitar per un temps que s’expandeix amb la concatenació de llargs plans seqüència que releguen el muntatge a una funció merament estructural i aglutinadora.

La cantant (Vali Kerekes) al film Kárhozat (La condemna, 1988) de Béla Tarr.

Els personatges de La condemna, de la mateixa forma que els del Cavall de Torí (2011) i de la mateixa forma que tots els que travessen l’obra de Béla Tarr, no pretenen res més que mostrar cruament la totalitat de la complexitat de la vida humana, això és, tot allò que succeeix mentre performem la rutina en la qual estem immersos. Una reflexió cruel i terriblement dolorosa d’acceptar en les paraules del mateix Tarr: tens una única vida i dia rere dia exerceixes la mateixa rutina i cada dia perds alguna cosa.

Al capdavall, sempre és la perfecta conjunció entre dramatisme i esperança la tònica que sentencia el conjunt de la seva obra i l’existència mateixa, perquè apropiant-me de les paraules de Karrer, sempre hi ha una manera de fugir, esquerdes per escapar-se d’aquest món, sé que sempre hi ha una possibilitat.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close