Cinema

Tres en ratlla andorrà a Sitges

La tercera presència a la secció oficial del Festival de Sitges del joveníssim realitzador andorrà Àlvaro Rodríguez Areny és una gran fita per a una cinematografia pràcticament inexistent com la d’Andorra. Després de ‘Wolves/Llops’ i ‘The blizzard’, torna a competir amb ‘Under the ice’.

No sembla arriscat aventurar que a Isak Férriz aquell dia li tremolaven les cames en tornar a sentir el terra sota els peus. Havia fet un volt pels núvols a bord d’un Iàkovlev-52, un aparell d’entrenament dels setanta de factura soviètica. Encarnava el paper d’un pilot de la RAF que, abatut pels alemanys, salta en paracaigudes i aterra als paratges d’Engolasters. El responsable del tràngol de l’actor —professionalitat oblige— és el joveníssim realitzador andorrà Álvaro Rodríguez Areny, que l’havia aconseguit embarcar en el seu primer curt. Fer-lo volar va ser un afegit. Però als agosarats la fortuna els somriu: Wolves/Llops, que així es titulava la cinta, va ser seleccionada per competir al Festival de Sitges. Un gran què per a una cinematografia pràcticament inexistent com és l’andorrana. I no, no va ser la sort del principiant, perquè Rodríguez Areny va repetir el 2019 al certamen amb el segon curt, The blizzard, i torna a competir enguany, amb Under the Ice. Tot un tres en ratlla.

Rodríguez Areny fa cine perquè no li anaven gaire bé les matemàtiques. Ja: l’afirmació és simplista i requereix explicació. “Jo de petit volia ser paleontòleg, si més no després de veure Jurassic Park, i si veia Indiana Jones volia ser arqueòleg, igual que en sortir de Salvar al soldado Ryan no és que volgués entrar a l’exèrcit, però em vaig fascinar amb la història i, en particular, la Segona Guerra Mundial”, comença el realitzador, nascut a la parròquia d’Encamp en 1991. Era un preadolescent que, com és normal, buscava el seu lloc. On no es perfilava era al voltant de les matemàtiques: li costaven tant que el tiet, enginyer aeronàutic especialitzat en telecomunicacions, li va donar unes classes de reforç. I no, no va sortir d’allà desitjant ser astronauta: com que el premi quan se’n sortia era l’accés a la inacabable col·lecció de pel·lícules de l’oncle, es va acabar d’arrodonir l’afició del vailet pel setè art. Acabat un batxillerat artístic i de comunicació a l’Escola Andorrana, es va matricular en periodisme, a la Blanquerna. “De seguida em vaig adonar que el tema audiovisual no el tocaríem fins al tercer any, així que no vaig durar ni tres mesos”, confessa. Per atenuar el disgust familiar, va proposar fer una ullada per l’ESCAC. El tema aquest del cinema el va convèncer i va acabar matriculat a l’escola Bande à Part, amb professors com Lluís Aller —“no crec que ningú conegui el cinema com ell”— o Michel Gaztambide, guionista de La caja 507, No habrá paz para los malvados o Vacas, i classes magistrals de gent com Enrique Urbizu. “M’hi vaig enganxar definitivament, tinc un record gegant d’aquests anys”.

Ara bé, si per a tot llicenciat que s’ha de capbussar al món laboral la cosa és dura, com s’enfila per algú que pretén dirigir pel·lícules? “En realitat, seguint les classes de l’Aller, llegint les imatges dels grans, de Godard a Hitchcock, m’enamorava del cinema, però cada cop em feia més por pensar a dirigir jo”. Per als especialitzats en aspectes tècnics —so, muntatge, fins i tot fotografia— les escletxes per entrar a la professió semblen més amples, “però jo que havia estudiat direcció i guió ho veia molt complicat”. Aviat, però, va tenir un cop de sort —després d’estrenar-se amb videoclips per a bandes de rock del país—, perquè en 2017 Cesc Gay es va traslladar a Andorra per rodar-hi la telesèrie Félix (Movistar +, amb Leonardo Sbaraglia com a protagonista). “Fer d’auxiliar de direcció em sembla l’antítesi de la direcció: tenir controlat l’equip de rodatge, marcar els tempos de maquillatge o perruqueria… és matemàtic, zero creatiu; però va ser l’oportunitat per aprendre molt, per descomptat”. Li va donar eines per “fer el pas que estic fent jo, dirigir curts, que són la teva carta de presentació, on un productor podria veure si podries assumir una pel·lícula, que és extremadament car”. És “una carrera de fons, on crec que vaig fent els passos correctes, però ja veurem: s’ha de demostrar talent, tenir sort, tenir un projecte sota el braç que sigui interessant… tantes coses”.

Álvaro Rodríguez Areny.

De moment no es pot queixar. “Cert, tres curts estrenats consecutivament a Sitges, a la secció oficial, que és la que qualifica per als Goya, els Òscars, el Meliès d’Or, és per estar molt orgullós”, reconeix. Una recompensa benvinguda després de l’esforç d’aixecar projectes “on la gent ni cobra” o en tot cas ho fa molt per sota dels honoraris habituals. La primera aventura va ser Wolves/Llops, una història que conjuga el gènere bèl·lic amb gotes de suspens i, com dèiem, amb un Férriz que més que enrolar-se com a actor, va “apadrinar” el projecte. “Ell també té aquest interès per dirigir i em va ensenyar molt, però la resta tots érem debutants i potser se’ns va anar una mica la castanya, amb idees com aquest pla aeri on l’Isak vola de debò”. També aquí van estar tocats pel dit de la fortuna perquè l’empresa propietària de l’avió s’hi va enlairar de franc.

Enllestit el primer curt, Rodríguez Areny es va endinsar en una altra aventura, la de fer-lo circular pels festivals: les agulles de color que marcaven cada selecció es van desplegar a través del mapamundi enganxat en un suro. “Amb el segon curt ja coneixia millor el procés, ja vaig apuntar a certàmens més grossos”. Sitges a banda: el primer any li van estrenar a l’auditori on es projecten els films de la secció oficial. “No estava plena la sala, però unes cinc o sis-centes persones sí que hi havia, i aquella pantalla gegant em va impressionar”.

El 2018 va ser el torn de Le blizzard. Repetia Férriz i s’incorporava Aida Folch com a protagonista, en un relat on novament es flairava la Segona Guerra Mundial al rerefons. O, més concretament, com el conflicte es va reflectir en la muntanyosa terra andorrana, transitada per espies, fugitius i els llegendaris passadors. “És un moment històric extrem, que dona peu a qualsevol mena de narració; a banda del joc visual que, per exemple, et permeten els uniformes m’atreu més que rodar històries contemporànies, amb personatges en texans”. Però sobretot, hi insisteix, volia parlar d’aquests passadors, aquests personatges tan andorrans: herois a voltes, al revers de la moneda hi ha també una llegenda negra.

És clar que aquesta dèria per les històries d’època encareix la producció. “Però al final Llops va sortir per uns 6.000 euros, amb material de l’escola, i fins i tot l’avió que ens va sortir de franc”. Le blizzard ja va exigir un altre pressupost: uns 40.000 euros. “Ens vam ficar en un embolic important, amb sis o set personatges, efectes especials i un rodatge enmig de la neu”, atès que el punt de partida de l’argument és una dona que desperta al mig d’una tempesta blanca, desorientada, i inicia una angoixant recerca de la seva filla. “Si no ens fessin favors constantment, no tiraria endavant”. Ajudes i subvencions públiques a banda, que a Andorra s’atorguen en un tímid degoteig, incipient i novell com és un audiovisual que a penes ha despuntat en l’últim lustre. “Coincideixo en el temps amb gent com Josep Pozo o Edu Ruano, que han començat a fer propostes i les ajudes han anat apareixent”. El primer és un cineasta lleidatà que es va establir a Andorra, on ha impulsat Imminent Produccions, després de guanyar un Goya el 2004 pel film d’animació El Cid. El segon, un joveníssim productor andorrà que ha batallat per atreure rodatges forans al país. Dos exponents d’un sector encara a les beceroles a les Valls, però que lluita per posar-se en marxa. “Però anem fent passos. Mira Pozo, que portarà Dani de la Orden a rodar per aquí, i al costat puja tota una generació important”. Els cal que el múscul financer hi confiï: “Penso que als bancs per exemple no els costaria apostar per la cultura i donar-li el mateix suport que als esports”.

Tornant a Rodríguez Areny, aquests dies està enfeinat fins al coll per enllestir Under the Ice. A l’octubre, Sitges l’espera de nou. En aquesta ocasió, es capbussa de ple en el gènere del terror. El protagonista és un noiet que, com ja avisa el títol, es trobarà engolit per les aigües sota una capa de gel trencada (amb les consegüents escenes subaquàtiques). Cinema de gènere, sí, però també la història amb més connexió amb la biografia de l’autor: està solcada per la molt prematura pèrdua del pare. Nerea Barros, el gallec Milo Taboada i Gio García conformen l’elenc. Del muntatge es responsabilitza José Luis Romeu (El fotógrafo de Mauthausen). Al festival, assegura, en aquesta ocasió va més a gaudir relaxadament que a preocupar-se per la competició. “Us ho he anat dient a la premsa i no ho heu acabat de recollir, però amb aquest curt tanco una etapa”, assegura: no entra en els seus plans dirigir més curts. “I pensar en un llarg crec que és prematur”. Així que, de moment i a expenses de l’atzar que sempre irromp en els plans millor lligats, el realitzador encampadà pretén centrar-se en l’escriptura i fer cas a Hitchcock, un dels seus ídols, quan deia que per fer una gran pel·lícula es necessiten tres coses: el guió, el guió i el guió.

Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close