La Mostra de València, el principal festival de cinema valencià, que se celebra del 19 al 29 d’octubre, homenatjarà enguany el director italià Paolo Sorrentino, un dels noms més rellevants del cinema contemporani. El realitzador recollirà la Palmera d’Honor, el guardó que el certamen destina a premiar la trajectòria dels cineastes i que en anys anteriors van recollir Robert Guédiguian, Jean-Pierre Jeunet o Liliana Cavani. Amb l’ajuda de la periodista Pepa Blanes, fem un recorregut per la producció d’un director, guionista i escriptor que ha estat capaç de, sobre les bases del cinema italià, forjar un discurs propi i reconeixible a través de pel·lícules importants com ‘La grande bellezza’ o ‘È estata la mano di Dio’.
El director artístic de la Mostra de València, Eduardo Guillot, resumia alguns dels trets rellevants de la filmografia de Sorrentino, “un dels directors més importants de l’audiovisual contemporani, un hereu de la millor tradició del cinema italià que ha sabut construir un univers propi i reconeixible”. “Com els grans clàssics, el realitzador napolità és capaç de reflexionar a través de les imatges sobre la història i la societat del seu temps sense perdre la capacitat per connectar amb el públic, un privilegi a l’abast de molt pocs”, afegia Guillot en referència al valor no menor d’haver arribat al gran públic amb una proposta amb volada estètica i narrativa. Imant també per a grans estrelles del cinema internacional.
Al festival valencià cal que li reconeguem la punteria els darrers temps a l’hora dels seus homenatges. Però quan l’organització va anunciar el nom de Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) feia l’efecte que es premiava una obra que connectava inequívocament amb la tradicional mediterraneïtat del certamen. La periodista valenciana Pepa Blanes, cap de Cultura de la SER, coincideix que hi ha elements de la filmografia del napolità que són comuns a la vida mediterrània. “La família, estar en el carrer, la festa són elements molt arrelats en el País Valencià i que estan en el cinema de Sorrentino. Cert barroquisme, també: salvant les distàncies, recorda a certs retrats de la València de Blasco Ibáñez. Reflecteix en tot cas un mode de vida bolcat en el Mediterrani”.
Per explicar Sorrentino, curiosament, hem de començar pel final. È estata la mano di Dio (2021) és un canvi de registre en la trajectòria del napolità, en part perquè el viatge als orígens (“és la primera pel·lícula en què parle d’allò que conec, no amb una estètica que havia d’investigar”, va dir) comporta un canvi estètic, cap a un cinema més naturalista, no tan surrealista i barroc. Els estilemes principals de Sorrentino, en tot cas, hi són. I el que és més important per al cas, és la pel·lícula que millor ens acosta al personatge perquè rescata un episodi fonamental en la vida del director, l’arribada quasi mística de Diego Armando Maradona a Nàpols gràcies a la qual el cineasta va salvar la vida. Literalment: els seus pares moriren en un accident domèstic, una fuga de gas, mentre ell acudia a veure l’astre argentí.
Tot i el desenllaç tràgic de la història, el gruix del film és un dibuix vigorós i vital, amb tocs d’humor, del Nàpols que espera entre atònic i escèptic Maradona, de l’expansiva i molt mediterrània família de Sorrentino, de les experiències iniciàtiques, com la sexualitat despertada per la desbordant voluptuositat d’una tia, un transsumpte de Sofia Loren, “un tipus de sexualitat molt estesa en el cinema italià, que retratava així a les dones, en part pels estereotips representats per certes actrius”, aclareix Pepa Blanes. “És la mirada d’un xiquet educat en aquella sexualitat. Itàlia, com Espanya, té la doble lectura de ser un país profundament catòlic i, a la vegada, tenir aquella sexualització en el seu cinema”, afegeix la periodista en referència al “destape” espanyol del postfranquisme i a la “mirada felliniana” sobre el fet sexual.
El film, a banda de la part iniciàtica, també ensenya els dubtes vitals d’un adolescent que dubta entre quedar-se a Nàpols, una ciutat “fascinant i esgotadora”, o marxar a Roma a estudiar. L’aspiració, aleshores, és endinsar-se en els estudis filosofia. Sorrentino explicava en una entrevista que hagué d’optar finalment per estudiar economia i comerç per garantir-se un treball que li proporcionara ingressos. Les coses, però, anaren d’una altra manera.
Servillo i una ràpida consagració
El cinema es creuarà en la seua vida, ben aviat. I el 2001, superada per poc la trentena, estrena la seua primera pel·lícula, L’uomo in più (Un home de més), ambientada a Nàpols i que conta la decadència d’un cantant i un futbolista nascuts la mateixa data, una altra constant del seu cinema, la dels personatges (masculins) crepusculars. Entrada amb el peu dret en el món del cinema: en els guardons David di Donatello del 2002 (els equivalents als Goya), el film obté el premi a la millor òpera prima, al millor guió —signat per Sorrentino— i també suposa la distinció com millor actor per a Toni Servillo, l’inoblidable Jep Gambardella de La grande bellezza.
Servillo, un intèrpret que fins aleshores havia mostrat la seua predilecció pel teatre, napolità com Sorrentino, connecta amb el director, tenen afinitats i un tarannà semblant. I esdevindrà el seu actor fetitxe, el director el reclamarà sempre que el paper protagonista vaja en consonància amb les característiques de Servillo, la qual cosa passarà sovint. Com ara en la segona pel·lícula, de plena confirmació, Le conseguenze dell’amore (2004), amb la qual arrasa en els Donatello, amb deu nominacions i cinc guardons, entre ells el de millor pel·lícula. També és nominada a la Palma d’Or en Canes. La carrera de Sorrentino ja està llançada.
L’amico di famiglia (2006) és un film de transició, però amb Il Divo (2008), una incursió en les fosques relacions amb la Màfia del que va ser primer ministre de la República, Giulio Andreotti, amb Servillo brodant el paper protagonista, Sorrentino fa un salt. La pel·lícula obté nombrosos reconeixements dins i fora d’Itàlia. I com explica Pepa Blanes, marca un abans i un després. “Amb el retrat d’Il Divo apareix un autor que retrata una Itàlia en decadència, però no és solament un retrat realista, apareix un cert manierisme, l’estil voluptuós. I crec que és quan les senyes d’identitat de Sorrentino comencen a aparèixer i es veu que és un autor amb coses a dir”.
El següent film, This must be the place (2011), es pot considerar un pas en fals, una coproducció amb el seu primer i luxós repartiment internacional (Sean Penn i Frances McDormand, entre més), que tracta de traure endavant una història alambinada sobre una estrella de rock decadent que descobreix un secret patern a la mort del progenitor. El treball de Penn salva la funció, però la introducció de l’Holocaust en una mena de tragicomèdia divideix la crítica.
Sorrentino ha dit en alguna ocasió que assumeix amb atenció les males crítiques que considera intel·ligents i raonables i bandeja les altres. En tot cas, aconseguirà una quasi unanimitat crítica amb el seu següent film, l’extraordinària La grande bellezza (2013), un festí visual no absent de reflexió moral, un homenatge fellinià a Roma, amb tota la seua enlluernadora presència i els excessos i disfuncions dels romans, nadius o benvinguts. Una barreja de transcendència i banalitat que sols una ment privilegiada podria pastar sense estavellar-se miserablement contra el mur que fa miques les millors intencions i ambicions artístiques. La consagració definitiva de la societat Sorrentino-Servillo coronada amb l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa, entre molts altres premis.
El napolità mostra ací l’essència de la seua proposta, el fil que uneix el seu cinema amb Fellini, una influència reconeguda molt recentment, potser perquè veu més clar el nexe entre È estata la mano de Dio amb Amacord que el de La grande bellezza amb La dolce vita. Amb tot, no sols hi ha Fellini, es poden rastrejar altres materials del gran cinema italià amb els quals acaba de definir un discurs propi i amb capacitat de penetració social. Privilegi, com s’ha dit adés, de molt pocs. Perquè sota aquella corfa bandarra, esteticista i desfermada, hi ha també una reflexió que creua la producció de Sorrentino sobre la maduresa, vehiculada pel personatge imperible de Gambardella, algú que exorcitza la sensació de solitud i decadència amb festes, arrogància i condescendència.
Un míssil d’alguna manera inesperat, com explica Pepa Blanes. “La pel·lícula sorprèn, perquè encara que beu de Fellini i la història del cinema italià, té un estil propi. I arriba en un moment que Europa i aquella societat burgesa està en crisi. Conflueixen moltes coses que fan que funcione de manera brutal. Hi havia un director, però no pensàvem que era capaç d’una cosa així. Està això i la contribució de Servillo, un actoràs. Aquesta dupla, aquella manera de fer eclosió, no ens la podíem imaginar. Tot i que si mires enrere, era un procés lògic, perquè ja havia jugat en pel·lícules anteriors amb elements que apareixen en la pel·lícula. La grande bellezza és un pas més, però mai ni saps si aquell pas es donarà o hi haurà un estancament de l’autor o fins i tot un pas enrere. Ell va demostrar que tenia molt a donar. I després d’això, també”.
La següent pel·lícula, Youth (2015), basada en una novel·la del mateix Sorrentino publicada en castellà com La juventud (Plataforma, 2016), abunda en la mirada sobre el mascle que envelleix. L’estatus del napolità li permet tenir en el repartiment ni més ni menys que a Michael Caine i Harvey Keitel, a més de Rachel Weisz i Jane Fonda. Els primers en el paper d’un director d’orquestra i un cineasta amb dubtes creatius que protagonitzen una escena icònica, símbol de la percepció com a decadent de la mateixa masculinitat: ambdós personatges, en la piscina, observen atònits i amb recança com entra en l’aigua una dona nua de físic exuberant, plena de joventut i, és clar, bellesa. Un discutible exercici de cosificació sexual del cos de la dona. I, malgrat tot, poques vegades s’ha expressat millor en imatges l’autoconsciència masculina de la decadència.
El film té troballes estètiques, diàlegs molt notables i algun toc de surrealisme no massa ben articulat. Pateix en contrast amb el film anterior, però té idees comunes, com diu Blanes, “la idea de la decadència, en aquest cas trasllada a un balneari, que remet a La muntanya màgica de Thomas Mann. Tot i que Sorrentino li atorga un punt de banalització. I d’una masculinitat que ara està mal vista, anterior al #metoo, però que en aquell moment no es posava en dubte”. Amb tot, la periodista destaca “la sensació de plenitud, però també de desassossec que està en tots els seus personatges, els més madurs i fins i tot els més joves”.
Sorrentino, fins i tot quan no acaba d’encertar del tot, té quelcom de magnètic, atractiu i reconeixible. Passa amb les seues incursions en la televisió, amb les dues sèries, The Young Pope (2016) i The New Pope (2019), en què satiritza una institució tan significativa a Itàlia com l’Església amb càrregues de fons, una certa dosi comprensiva, humor i meravelloses troballes visuals. A més de no renunciar a la introducció de la sexualitat a l’estil Sorrentino. “En aquest cas m’agrada més, perquè en fer referència a l’església mostra la hipocresia de la jerarquia catòlica”, assegura Blanes.
Enmig de les dues produccions televisibles, un dibuix per al cinema d’un personatge rabiosament sorrentinià, Silvio Berlusconi, al qual satiritza amb un punt d’ambigüitat comprensiva en Loro, estrenada a Espanya com Silvio (y los otros), del 2018. Toni Servillo es posarà de nou a les ordres del seu amic per donar vida un personatge massa significat i conegut, vilipendiat i adorat. Un film que no agrada sobretot la crítica que haguera desitjat una mirada més despietada sobre la figura política i l’imaginari que arrossega.
Blanes comparteix aquesta visió. “Per a mi és un dels seus pitjors treballs perquè arriba a empatitzar amb el personatge. Quan fas un biopic d’aquests tipus de personatges tan caricaturitzables, la sàtira sembla una bona aproximació, però també cal evitar que en acabant presentes un tio graciós amb qui t’agradaria estar. I Berlusconi no deixa de ser un polític i empresari corrupte. No estava del tot aconseguida la crítica, amb l’excés, els jocs d’artifici, els tocs gairebé fallers, no sé si era el més idoni per contar aquesta història”, argumenta Blanes, a qui li convenç un paral·lelisme que li proposem amb la interpretació que la gran Meryl Streep va fer de Margaret Thatcher, fent que l’espectador n’empatitzara. “Totalment, sí. En un cas, des del solatge melodramàtic i, en el cas de Sorrentino, des de l’humor passat de rosca”.
Per no negligir la versió de l’autor, Sorrentino afirmava en una entrevista que la vulgarització italiana no era un fenomen atribuïble únicament a Berlusconi. “Molts creuen que Berlusconi ha estat el factor que va accelerar aquest procés de vulgarització, però jo no estic tan segur que Berlusconi tinguera la força necessària per fer que les coses empitjoraren. Jo crec que les premisses ja existien, que el nostre país ja estava perdent la innocència (…) Ja era molt vulgar la Itàlia de Craxi, quan Berlusconi encara era un empresari qualsevol”.
Comptat i debatut, anant al principi, el retorn autobiogràfic a Nàpols i la infantesa, a l’homenatge definitiu a Maradona esbossat en pel·lícules com Youth i sèries com The Young Pope, ens retorna la millor versió del director italià, un cert canvi que Pepa Blanes fa extensible a altres realitzadors. “És una constant en directors consolidats que, de sobte, es miren a si mateixos i canvien el discurs quan aborden pel·lícules autobiogràfiques. Ho hem vist en Pedro Aldomodóvar, Kenneth Branhag, Sorrentino o el mateix Spielberg”, apunta en referència a films com Dolor y gloria, Belfast o Els Fabelman.
“El cas d’Spielberg és diferent, però en altres autors el manierisme, l’estil tan marcat, es fa més sobri. Dolor i glòria és més sòbria que altres pel·lícules d’Almodóvar i Fue la mano de Dios és més sòbria que les anteriors de Sorrentino. Sempre amb la marca d’estil, en el cas de l’italià les escenes de la família, per exemple. No sé si la maduresa els fa depurar l’estil. I això afecta els estils més recarregats o barrocs. El ben cert és que a Sorrentino li ha anat bé”, argumenta. “La gran belleza és La gran belleza, però Fue la mano de Dios podria ser la culminació d’una carrera fantàstica”, conclou.
La Mostra de València projectarà una extensa tria de filmografia de Paolo Sorrentino. Divendres 20, el director italià impartirà una classe magistral a la Filmoteca Valenciana en companyia del periodista Enric Albero.
