Cinema

Trobar la veritat en tot allò que fas

El tren de l’alegria’ (2022) és el títol del segon curtmetratge del director Jordi Boquet (Cervera, 1994) que transcorre sencer dins d’una aula de teatre on en Tomàs, un jove que vol ser actor, s’enfronta a un professor amb pràctiques i mètodes poc habituals que li fan qüestionar-se fins a on està disposat a arribar per tal de copsar la tan anhelada “veritat“.

Boquet inicia els seus estudis audiovisuals a l’EMAV i després a l’ESCAC, on es va graduar com a director. El seu primer curtmetratge, Ni oblit, ni perdó (2019), va rebre reconeixements com el Premi Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català o el premi del públic del D’A Festival de Barcelona. Paral·lelament, també ha treballat com a supervisor de guió en pel·lícules com La mort de Guillem (2020) o Suro (2022). A més, compagina la direcció amb la docència com a professor de direcció i narrativa cinematogràfica.

Perquè la interpretació transita zones limítrofes de la identita tpròpia, i les fronteres entre vida i obra sovint es confonen, l’actor encarna un subjecte paradigmàtic. Dins l’aula de teatre els alumnes conformen una madeixa de cossos en moviment travessats per trajectòries inevidents i particulars. L’escena que performen contamina la vida personal dels intèrprets i la història que els constitueix travessa l’escena representada.

Escena del curtmetratge El tren de l’alegria (2022) de Jordi Boquet

En Tomàs qüestiona des d’un inici les pràctiques del professor, i no és fins a la realització d’un exercici concret que la resta de l’aula s’adona del que pretén. En paraules del professor dirigint-se a en Tomàs, “la teva feina és trobar la veritat en tot allò que fas”. Durant la realització de l’exercici l’atmosfera es tenyeix d’un estat liminar que incita a desvetllar el fons de cadascun dels participants, la veritat que s’hi amaga, els motius i les inclinacions que els fonamenten. I a submergir-se entre tots ells en aquest trànsit col·lectiu que tensa i depassa el que potser haurien de constituir les línies vermelles de l’ensenyament.

Des de la voluntat de qüestionar aquests límits a través d’una mirada generacional, Boquet reconeix com la idea del curt neix de l’experiència pròpia i de la del coguionista Tomàs Bayo, així com d’una voluntat d’apropar-se al món del cos i el moviment, el teatre físic, la dansa i el circ a través de la càmera i trobar les formes narratives que permetin explicar i comprendre. Així, posa de manifest la necessitat d’assenyalar, a fi de conflictivitzar, certes pràctiques normalitzades sota el pretext de les arts vives i la interpretació en el context d’una aula de teatre com a contenidor d’ambivalències: l’aula com un espai molt bell i alhora molt fràgil. Tant és així que sovint, l’exposició, la vulnerabilitat i haver de sincerar-se per a mostrar segons quines idees, emocions i sensacions deixa els actors en espais desprotegits.

Escena del curtmetratge El tren de l’alegria (2022) de Jordi Boquet

El virtuosisme de la interpretació com a ofici resideix a treballar amb una matèria paradoxal, susceptible al desdoblament, a la multiplicitat i a la porositat de les identitats que la travessen. Això és, el propi cos. Un cos físic que es construeix com a objecte, però que també es constitueix com a subjecte. I que, per tant, no és un cos, sinó que n’esdevé un en la mesura que s’interpreta i edifica una entitat altra. És a través de l’alteritat que s’estableix la distinció, la diferència que permet la construcció del personatge. Posar en conflicte i qüestionar aquesta relació de desdoblament és precisament el que succeeix a l’aula durant el procés interpretatiu. Indefectiblement, en la mesura que construïm l’alteritat ens qüestionem la pròpia, fins al punt inevitable de confrontar-les, i deixar que es contaminin l’una de l’altra.

A El tren de l’alegria, l’actor esdevé el seu propi joc de duplicitats, com un emmirallament constant; la imatge que tan sols et retorna un reflex que assetja fins a l’extenuació. Un tempteig especular que no desvela res més que les frustracions, raons, inclinacions i transferències pròpies.

Escena del curtmetratge El tren de l’alegria (2022) de Jordi Boquet

Sota la premissa que cal que els artistes es mantinguin atents als seus cossos, a les sensacions que els travessen i al que això produeix en entrar en contacte amb els altres, a mesura que es va fonent ficció amb realitat, la manera com es percep el real es veu alterada. Es difuminen els límits entre objecte i subjecte, el cos s’escindeix dels seus límits —es descorporifica—, abandona la identitat i s’expandeix per a reconstituir-se durant l’acte performatiu. És en aquest punt de subtilesa que basteix el clima a l’aula quan cal repensar si la cerca de la veritat dalt d’un escenari esdevé un imperatiu tant exigible com negociable, en el sentit que fa replantejar fins a on cal estar disposat a donar per tal d’assolir aquest estat de gràcia. A través de la inspiració i l’atenció al cos propi, aquest ha d’esdevenir mirall de l’ànima universal? A través de la interpretació l’actor ha d’aconseguir, sigui quin sigui el preu a pagar, purificar-se mitjançant el gest interior?

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close