Cinema

Vegetacions

“A part d’estar viva encara res no ha començat per a mi.” Aquestes són les paraules de la protagonista de nom inconegut a la novel·la “El parque“, de Marguerite Duras, escrita el 1955. Obra travessada per un únic diàleg entre una treballadora de llar de poc més de vint anys i un venedor ambulant que, coincidint en l’espai-temps que sembla dilatar-se asseguts al banc del parc, i amb visions gairebé oposades del món, aconsegueixen, d’alguna manera, explorar una via comuna: la necessitat de l’esperança.

El parque es podria emmarcar en el corrent que sorgeix a la dècada dels cinquanta conegut com a nouveau roman. Corrent que suposa una ruptura amb la novel·la tradicional i en què s’exploren els fluxos de la consciència a través dels personatges impregnats d’una angoixa existencial que només l’esdevenir dels fets i l’esperança pot apaivagar. 

Els parcs que embelleixen les places, la trobada casual, l’encontre que enfronta dues ànimes que no pretenen res més que defugir la solitud a través del diàleg i l’acostament de les seves respectives cosmovisions. Essencial i revelador, el diàleg desgrana l’obra a mesura que els personatges s’exposen i esdevenen, tan sols, dos éssers vulnerables compartint un present que sembla irresoluble. Ella, jove i rebel, dotada d’una esperança il·limitada, espera un home que ompli de sentit la seva vida i l’allunyi de la infelicitat en què es troba sumida. Ell, escèptic, conformista i resignat amb la seva existència i futur, no troba el valor suficient per a capgirar-la.

Ambdós pateixen, ambdós s’esforcen i divaguen sobre el fet d’estar vius, es qüestionen l’un a l’altre i s’esforcen a entendre què és allò que els ha dut exactament on estan ara, destriar allò que els abelleix del seu present, així com l’esdeveniment definitiu a què aspiren. Ambdós pensen i diuen moltes coses. I, per sobre de tot, ambdós esperen. El llibre es construeix, doncs, al voltant dels límits del subjecte enfront de l’esperança i del mateix estat d’espera; límits de contorns poc definits, transitats des d’un estat de suspensió i boirina que impregna la veu, el llenguatge, la visió. Citant textualment, una força que fa sofrir? Però això és l’esperança, si no m’equivoco. Sí, és l’esperança, ho sé. Però, de què? De res. L’esperança de l’esperança.

Obra El parque de Marguerite Duras (1914 -1996) escrita el 1955.

En aquest constant vaivé en què es converteix l’entramat del diàleg es confronten els seus pensaments i pors d’una forma natural, sota la premissa de l’esperança que es planteja com una necessitat de no se sap ben bé què. L’espera com a misteri que demana ser desembolcallat en un acte de revelació i la recerca d’aquest motiu resistent que commina al subjecte a ser capaç d’afrontar el demà.

Subterràniament, sempre el fil conductor de la paraula que arrela i s’arbra, el llenguatge que ens permet d’atansar el pla simbòlic. La necessitat de comunicar-se per a desvetllar les pors, l’obscur dels pensaments, conversar per a sanar. En clau psicoanalítica, Duras estén el llenguatge, enllà del pla lògic, a les regions alògiques de la vida i, en paraules de l’assagista francès Paul Ricoeur, fa parlar a aquella part de nosaltres mateixos que és menys muda del que el silenci l’obliga a ser. La pretensió d’arribar a l’experiència preverbal a través de la construcció simbòlica, sota la premissa que no només es coneix del desig allò que pot inscriure’s en el discurs, també és el gran misteri al qual fa referència l’autora.

  • Tot arriba algun dia, tot. Sembla que mai hagi de passar res i passa. No hi ha un sol home entre tants milions a qui això que vostè espera no li hagi ocorregut.

+ Em temo que s’equivoqui vostè respecte del que jo espero.

  • Bé, no parlo sols del que vostè sap que espera, sinó del que espera sense saber-ho. D’alguna cosa menys imminent que espera vostè sense saber.

Tot aquest flux que, amalgamat en els replecs de la consciència, recondueix subtilment cada gest, com si cada acte que performem estigués subjugat, en part, a allò que encara no sabem que esperem. I així, davant l’alteritat, confrontant la solitud, exposant en veu alta la vulnerabilitat de la nostra condició en adonar-nos de la cruesa que suposa el procés d’individuació -procés de fragmentació-, ferim i som ferits. Talment com proclama la veu masculina, però no puc abans de començar el que sigui calibrar el mal que puc causar més tard als altres. El que jo em dic es una cosa: que si tot el món fa mal als altres, més o menys mal, pel sol fet de viure, d’escollir, d’equivocar-se, si això és inevitable, què hi farem? També ho faré jo. Faré mal a qui sigui, si tot el món ho fa.

Retrat de Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Girona, 1983).

La indefinició en l’obra que ens ocupa i en la totalitat de l’obra Durasiana, que recorda a la influència de l’obra de l’autor francès Henri Michaux, no pot sinó remetre’m a la penúltima obra de Mercè Rodoreda, Viatges i flors, escrita el 1980. Configurada com un recull de relats breus sota els subtítols “Flors de debò” i “Viatges a uns quants pobles” parla sobre la resistència de les flors i les emocions soterrades que habiten el fons de qualsevol cosa. En un dels relats, Rodoreda escriu: “va acabar per confessar-me que s’estimava més ser nena perduda i viure en el bosc on a la nit les branques dels castanyers baixaven fins on era i tot abraçant-la l’acotxaven i li deien que l’estimarien fins a l’hora de la mort; que si no sortia del bosc sempre seria nena amb faldilles vermelles, amb tirabuixons com encenalls, amb el blau dels ulls ple de tendreses d’aigua i amb gotes de rosada entre el rosa dels llavis…”.

I és que com la nena perduda o la noia del banc, en el fons, potser no cal sortir dels parcs ni dels boscs per adonar-se que l’entramat configurat per les decisions, els pensaments i la inconsistència dels motius que ens travessen, ens empeny a situar-nos exactament allà on ens trobem ara, sense saber mai del tot cert què hauria estat millor.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close