Cinema

Vincles i oscil·lacions

En constant moviment, “Two for the road” (1967) es construeix a base de continus salts temporals cap al passat i el present en què Stanley Donen fa un viatge per les diferents fases de la relació entre Joanna (Audrey Hepburn) i Mark (Albert Finney). L’encontre inicial, l’enamorament, l’avorriment i la monotonia després d’anys de matrimoni i convivència, les discussions, els dubtes, les infidelitats, les desavinences, i les reconciliacions.

Enllà dels diferents episodis que pot travessar la parella d’enamorats en les diferents etapes, el film pretén recordar la impossibilitat del subjecte per a mantenir sempre la mateixa relació o vincle amb els individus del seu entorn. I com la complexitat dels vincles recau, precisament en aquest continu estat d’oscil·lació.

Donen, autor de títols com Un dia a New York (1949) o Cantant sota la pluja (1952) mostra una visió del matrimoni propera al desencant que a voltes sembla salvar-se pel record dels dies joiosos rememorant els inicis. Joanna i Mark, en un travelling constant tracen un recorregut pel que ha estat la seva història i pel qual s’esdevindrà en aquest destí incert. Un viatge a través de la memòria que resulta dolorosa, els remordiments, l’acceptació i finalment, l’adaptació a les noves formes que pugui adquirir la seva relació.

Fotograma del film Two for the road (1967) de Stanley Donen.

Sis anys abans que Ingmar Bergman ens mostrés la desintegració d’una parella a Secrets d’un matrimoni (1973), Donen ja ho havia fet d’una forma realista i colorista encara que menys descarnadament. Bergman erigeix un retrat apassionat, íntegre i honest del matrimoni, la seva desintegració i la posterior relació. Marianne (Liv Ullmann) ha de suportar la infidelitat del seu marit mentre Bergman examina el trauma d’un matrimoni asfixiant a través de primers plans amplis. L’anàlisi del dubte, la desesperació, la confusió i la solitud experimentades per Marianne permet un estudi exhaustiu de la seva condició com a dona rebutjada, com a l’altra.

Ambdós llargmetratges possibiliten la creació d’espais per a la fluctuació dels vincles i les relacions interpersonals que evidencia aquesta dissecció lúcida i permet l’anàlisi del matrimoni i les relacions de parella. Això és, mai no ens trobem en el mateix punt exacte que l’altre; i és precisament en aquesta asimetria on es vertebra el joc. Sempre hi haurà una petita diferència, potser imperceptible als ulls que impossibiliti el perfecte equilibri, la total fusió amb l’altre. Des d’aquesta alternança és des d’on es construeixen i es desintegren les relacions

Fotograma del film Two for the road (1967) de Stanley Donen.

El matrimoni consolidat, es gesta a partir d’una promesa o a una prohibició. La prohibició de deixar d’estimar l’altre, de desitjar a altres que no siguin la persona amb la qui has decidit compartir-ho tot. Parafrasejant a Georges Bataille, si l’objecte fonamental de les prohibicions es la violència, és en aquesta prohibició matrimonial on entra en joc la violència dels límits.

“Quina mena de persones passen hores sense tenir res a dir-se?  Els matrimonis” respon Mark. En l’imaginari col·lectiu, es cert que se sol considerar el matrimoni com a alguna cosa que té poc a veure amb l’erotisme, amb la variació o el moviment. Allò que l’erotisme deixa entreveure -el revers de l’aparença que revela sentiments, parts el cos, maneres de ser i relacionar-nos- s’esfondra en la repetició.

Fotograma de la sèrie Secrets d’un matrimoni (1973) d’Ingmar Bergman.

El matrimoni s’inscriu en el marc de la sexualitat lícita, permesa. I en general no acabem de comprendre el caràcter eròtic o simplement transgressor del matrimoni perquè la paraula en si designa l’estat i la seva condició d’inamovibilitat. Condició què, sota la innocència i l’absència de perill, representa la repetició, la monotonia, la calma de saber-se situat exactament allà on toca, la seguretat d’ocupar una posició, i, per altra banda, l’absència de valor pel que fa al plaer, al caràcter imprevisible del desig. L’estabilitat, la repetició que acaba en desafecció i distanciament -el gust pel canvi es malaltís. L’hàbit, altrament, posseeix el poder de profunditzar allò que la paciència no reconeix-.

Fotograma de la sèrie Secrets d’un matrimoni (1973) d’Ingmar Bergman.

Rere la multiplicitat de les infatuacions, l’amor sempre allà, al fons, a tocar dels racons més accidentats i vulnerables del subjecte. La tensió entre l’amor i la mort que sobrepassen i acullen a parts iguals, en paraules de Bataille, l’impuls de l’amor, portat cap a l’extrem, es un impuls de mort. I aquest vincle no hauria de semblar paradoxal: l’excés del qual procedeix la reproducció i l’excés que es la mort no poden comprendre’s sinó l’un amb l’ajuda de l’altre.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close