Cinema

Wanda: una glòria molt intensa, molt violenta, molt profunda

Rodada el 1970, ‘Wanda‘ obre una via que, al llarg de la primera meitat d’aquesta dècada i juntament amb les obres com ‘Bonnie and Clyde’ d’Arthur Penn, (1967) i ‘Badlands’ de Terrence Malick (1973), consolida la figura del ‘flâneur’ rebel, físicament i existencialment. I de tota una generació a la deriva que, convençuda de la inutilitat de lluitar contra una societat completament alienada, habita la perifèria.

Sota la clara influència de John Cassavetes, qui pensava que allò que de debò compta d’una pel·lícula és la intensitat de les seves emocions, Wanda desgrana la intensitat de sentiments tant violents i cruents com veritables: la soledat, la desesperança, la humiliació. Això és: on anem després de rebutjar l’única vida que la societat ha preparat per a nosaltres com a individus, és a dir, en tant que adults funcionals en potència?

Loden aprofundeix a través d’un enfocament documental en el personatge de Wanda, l’ànima errant que és alhora la protagonista i el seu alter ego. Wanda com un misteri encès, assumeix la seva posició de fugitiva, una fugida constant i angoixant que trena el fil de l’obra, com si la fugida fos l’únic lloc habitable, l’escalf de no posseir res més que un endins.  Ella es desplaça d’una ciutat a una altra amb qualsevol subjecte que se li presenta per davant, Wanda anònima, Wanda intercanviable, el ressò del seu nom abocat a la passivitat del personatge que la fagocita. Barbara i Wanda enfrontades, engendren l’abolició de l’alteritat, miratge asimètric i fugisser, joc de miralls, visió i fusió.

Escena del film Wanda (1970) de l’actriu i directora americana Barbara Loden.

En paraules textuals de Simone Weil d’un fragment d’Escrits de Londres (1942) diu que des de la més tendra infància i fins a la tomba hi ha, al fons del cor de tot ésser humà, alguna cosa que, malgrat tota l’experiència dels crims comesos, patits i observats, espera invenciblement que se li faci el bé i no pas el mal. Abans de res és això el que és sagrat en qualsevol ésser humà.

Aleshores Wanda s’aboca a la fugida com a moviment reaccionari a la recerca del sagrat? Wanda creu també que la veritat i la bellesa habiten aquell domini de les coses impersonals i anònimes? Als meus ulls, l’única veritat és que Wanda es volia desfer de Wanda desfent-se de la vida que ella mateixa havia construït —qui era Wanda, qui i què s’esperava de Wanda, on i amb qui desitjava realment estar Wanda.

Retrat de l’actriu i directora Barbara Loden (1932-1980).

Wanda com una repetició insaciable, ressonància del batec eixordador que és el mutisme a què es commina. La Wanda que Loden filma com la desolació mateixa d’una dona aturada a qui la vida se li esfondra i no fa res per a impedir-ho. La indiferència, el seu voler introbable, el fet de joguinejar que engendra la tensió entre la passivitat i la voluntat. La seva figura se situa molt més enllà de la simple crítica envers la figura de l’etern femení perquè en termes psicoanalítics esfondra els episodis fundacionals del subjecte, les seves tensions internes i externes, conscients i inconscients, narrables i indicibles. Wanda com una figura de silenci que expressa la seva dificultat per a existir recorrent una geometria inacabada i angulosa, plena de dubtes i desviacions. Un gest de ruptura sense desig, això és Wanda marxant, sense reivindicació, sense triomf, la soledat foscant i esquinçadora no du cap missatge, no encarna cap projecte més que l’acte en si mateix, el desterrament. Un viatge iniciàtic a la recerca d’una veritat íntima, ni heroica ni tràgica, que li permet d’inventar una història pròpia, una vida pròpia, podríem dir, el primer pas a la llibertat com una fugida endavant, sense mirar enrere, privant-se de l’última imatge.

Escena del film Wanda (1970) de l’actriu i directora americana Barbara Loden.

Talment com apuntava Marguerite Duras Wanda és una pel·lícula sobre algú, algú singularitzat, algú considerat en si mateix, esqueixat del context social en què es troba. Jo crec que sempre queda alguna cosa en aquest algú, en qualsevol de nosaltres, que la societat no pot penetrar, una cosa inviolable, hermètica i decisiva. I aquesta cosa en aquesta part d’algú, inviolable, equival a l’impenetrable, a l’indicible, a l’inabastable a ulls d’altri, allò que solament es pot conèixer a través de la intuïció. L’evocació que suggereix el relleu i la forma que cobreix el vel i mostra el subjecte sense desvetllar del tot. L’altre i un mateix, un mateix i l’altre, es coneixen sota capes i capes obtingudes a través de la figura simbòlica, la imatge fantasmàtica de la qual es basteix qualsevol relació humana. 

Tant és així que Duras descobreix a l’explosiva barreja d’agressió, indiferència i submissió de Wanda “una sacralització d’allò que volia mostrar, una forma de decadència en què jo veig una glòria molt intensa, molt violenta, molt profunda”.

M’atreviria a dir, una vaga i minsa aproximació del que és en el fons Wanda, Loden, l’altre, jo, o com tot allò del que fugim també s’extenua d’alguna manera en definir els nostres contorns.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close