Cinema

Willkommen! And bienvenue! Welcome!…

Fa cinquanta anys la pel·lícula ‘Cabaret’ dinamitava el gènere musical. Una crònica negra teixida de cançons i coreografies inoblidables construïda per Bob Fosse i immortalitzada per Liza Minnelli.

“Aquesta pel·lícula no funcionarà en Espanya”. El crític Jaume Figueras encara recorda la sentència que va pronunciar durant la presentació europea de Cabaret a París. “Vaig anar convidat pel distribuïdor espanyol i vaig dir en petit comitè que la pel·lícula no funcionaria a Espanya. El seu èxit em va demostrar que jo era el pitjor visionari de la història”. La pel·lícula Cabaret no només va ser un gran èxit a les sales espanyoles, sinó també un gran succés internacional referendat pels premis als seus principals agents, el director i coreògraf Bob Fosse, els intèrprets, Liza Minnelli i Joel Grey, i sobretot per uns números musicals inoblidables convertits en clàssics del cinema.

Cinquanta anys després resta com una producció singular, un musical atípic que trencava les regles de les comèdies musicals de Hollywood, amb una forta càrrega política —ací l’ascensió del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta— i unes dosis gens dissimulades de transgressió que el situaven als antípodes dels musicals happy end, polits i edulcorats. Un còctel sense dubte explosiu, però que va trobar un públic desitjós de noves propostes i continguts més adults i complexos. “Era un musical tan atípic i tan polític —assenyala Jaume Figueras— però amb uns números musicals tan potents, molts dels quals ja eren a la funció de teatre, que va saber arribar a tota mena de públic”.

Cartell de la primera versió teatral

La història de Cabaret havia començat unes dècades abans, en 1951, quan el dramaturg John Van Druten, autor amb una llarga experiència a Broadway, decideix traslladar a l’escena teatral les cròniques berlineses que l’escriptor britànic Christopher Isherwood havia escrit als anys trenta contant la seua experiència en la ciutat de Berlín, entre el final de la República de Weimar i l’arribada del nazisme. L’obra teatral titulada I am a camera —pren el títol de les primeres paraules del llibre Adéu a Berlín: “Soc una càmera amb l’obturador obert, totalment passiva, que registra sense pensar…”— la protagonitza l’actriu Julie Harris, a la qual li devem el títol de ser la primera Sally Bowles de l’escena i, més tard, recordada sobretot com la protagonista de A l’est de l’Edèn, enamorada d’un problemàtic James Dean. Harris serà també la protagonista de la versió cinematogràfica de l’obra teatral, una producció britànica mal rebuda per la crítica i que ha de superar molts problemes de censura a causa de la promiscuïtat sexual de la protagonista i qüestions com un suposat intent d’avortament. Destinada a passar sense pena ni glòria, la pel·lícula ha guanyat interès cinèfil amb el pas del temps com l’origen i l’antecessora de Cabaret.

Del teatre a la comèdia musical

Haurien de passar un bon grapat d’anys perquè les peripècies de la cantant Sally Bowles —el personatge està inspirat en l’artista anglesa Jean Ross— i la cort de personatges berlinesos feren el seu retorn a l’escena. En 1966 el director i productor Harold Prince, un dels noms referencials del musical de Broadway de la segona meitat del segle XX, decideix traslladar la història a l’escena musical. La parella John Kander i Fred Ebb s’encarreguen de crear les cançons sota els aromes musicals de Kurt Weill, el músic berlinès i col·laborador de Bertolt Brecht, i la participació d’una actriu i cantant com Lotte Lenya, figura llegendària del teatre alemany dels anys trenta i emigrada als Estats Units amb el seu marit —Kurt Weill— amb l’arribada al poder de Hitler.

Helmut Griem i Michael York en Cabaret

Com a anècdota de l’obra, Liza Minnelli és rebutjada per al paper principal, que recau en l’actriu anglesa Jill Haworth, una intèrpret discreta que havia fet els seus debuts cinematogràfics sota el padrinatge del director Otto Preminger en la pel·lícula Èxode. Com a mestre de cerimònies del cabaret Kit Kat Klub, el local berlinès on transcorre una part de l’obra, un inquietant, ambigu i maquiavèl·lic Joel Grey que electritza el públic amb el seu número d’obertura i missatge de benvinguda: “Willkommen! And bienvenue! Welcome!…”. Grey, descendent d’una família d’actors jueus —el seu vertader nom és Joel David Katz—, crea un dels grans personatges del musical de Broadway que li val un Tony, els Oscar teatrals i que més tard, revalidarà, amb un Oscar en la versió cinematogràfica.

L’obra suma més de 1.500 representacions, tot un triomf en l’escena de Broadway, en una temporada on competeix amb altres musicals destinats a convertir-se en clàssics com Mame, L’home de la Manxa o Sweet Charity, un musical inspirat en la pel·lícula Les nits de la Cabiria de Federico Fellini, amb direcció i coreografia de Bob Fosse i encapçalat per la seua dona i ballarina Gwen Verdon. Fosse serà també el responsable de l’adaptació cinematogràfica de l’obra, que suposa el seu debut com a director en la pantalla. Malgrat la presència d’una estrella com Shirley MacLaine, de nou en el paper d’una dona de vida lleugera, i números musicals tan explosius com “Big Spender” o “The Rich Man’s Frug”, la pel·lícula fracassa en la pantalla. Un naufragi econòmic que pesarà sobre Fosse a l’hora de la producció de Cabaret.

Una crònica negra amb cançons

“El gran encert de la pel·lícula Cabaret, a banda d’altres elements, coreografies, cançons, intèrprets, és aquesta intersecció entre allò que passa al cabaret, al Kit Kat Club, i allò que està succeint fora d’ell, al carrer, a la vida”, assenyala la professora de la Universitat de València i crítica Àurea Ortiz. “D’una forma progressiva i cada vegada més inquietant, anem veient com l’ombra ascendent del nazisme s’expandeix a través de les seqüències musicals, que amb humor i sàtira reflecteixen aquest ascens tenebrós fins al número final on la pantalla es cobreix d’homes uniformats amb l’esvàstica”.

Des de la seua elecció per dirigir l’adaptació del musical de Broadway, Bob Fosse es proposa fer una obra dramàtica, una crònica obscura, lúgubre com el rostre emmascarat i cadavèric del mestre de cerimònies interpretat per Joel Grey. Exclòs en un principi com a director pel seu fracassat debut cinematogràfic, els executius prefereixen altres noms més veterans com Billy Wilder, que rebutja l’oferiment, Gene Kelly o Joseph L. Mankiewicz, la insistència de Cy Feuer, un dels promotors i productors d’alguns dels espectacles de Broadway realitzats per Fosse, aconsegueix vèncer la resistència inicial dels magnats de Hollywood.

Per al seu projecte cinematogràfic Fosse encarrega noves cançons a la parella John Kander i Fred Ebb, mentre desestima alguns dels temes originals de la comèdia teatral. Entre les noves composicions, una irresistible “Mein Herr” com a carta de presentació de Liza Minnelli, a partir d’ara la Sally Bowles més insuperable de la història, o la corrosiva “Money, Money” a càrrec de Joel Grey i Minnelli, una altra de les composicions destinades a quedar a la memòria. Una altra cançó, “Maybe This Times”, prevista en un principi a un musical fallit, Golden Gate, és recuperada per al film. Hi ha també canvis pel que fa als protagonistes: ara Sally Bowles adquireix nacionalitat nord-americana per ajustar-la a la figura de Minnelli, mentre el personatge de l’escriptor interpretat per Michael York apareix com a bisexual. Una conducta més ajustada a l’original literari i a l’autor, Christopher Isherwood, que mai va amagar la seua homosexualitat i que per raons òbvies havia quedat oculta en les versions anteriors. Fosse introdueix altres canvis respecte a la versió de Broadway, fent desaparèixer alguns dels personatges i deixant els temes musicals només per al cabaret, el Kit Kat Klub.

Liza Minneli i Bob Fosse durant el rodatge de Cabaret.

“Els números musicals i les coreografies potentíssimes de Bob Fosse van ser claus per a l’èxit”, diu Jaume Figueras. “Des del punt de vista plàstic —assenyala Àurea Ortiz— un altre dels encerts de la pel·lícula és, sense dubte, la seua estètica, l’excel·lent recreació d’aquest univers expressionista d’entreguerres representat per pintors com George Grosz i Otto Dix, als quals la pel·lícula fa més d’un homenatge”. Fosse reconeixerà la influència de pel·lícules com L’àngel blau, l’obra que va catapultar a la fama una grassoneta Marlene Dietrich. L’actriu alemanya és la primera referència per a Liza Minnelli a l’hora de confeccionar el seu look per a la pel·lícula. Tanmateix, aconsellada pel seu pare, el director Vincente Minnelli, adoptarà l’estil de l’actriu Louise Brooks i la seva distintiu tallada de cabells que acabarà identificant-la en el món de l’espectacle.

Estrenada a l’Estat espanyol a la tardor de 1972, a Barcelona i Madrid en versió cinerama, la pel·lícula obté un gran èxit i es manté a la cartellera durant mesos. Un succés ratificat pels vuit Oscars que obté la pel·lícula. La censura espanyola, a banda d’alguns talls i alguna seqüència musical suprimida, ”vestirà” la protagonista amb unes mitges negres per al cartell espanyol. La parella Fosse-Minnelli continuaran la seua liaison triomfant amb l’espectacle Liza with Z, un concert televisiu gravat en 1972 on les cançons de Cabaret i altres melodies naveguen amb energia i electricitat per l’escenari del Lyceum Theatre de Nova York. Director i actriu mai més tornaran a repetir un èxit com Cabaret. Per a Minnelli el seu paper de Sally Bowles quedarà fixat en el seu ADN artístic per sempre. Bob Fosse continuarà el seu trajecte artístic entre Broadway i la pantalla amb el seu testament cinematogràfic, All That Jazz. El tàndem John Kander i Fred Ebb faran un altre regal a Minnelli: les cançons de la banda sonora de la pel·lícula New York, New York amb direcció de Martin Scorsese, un tribut al cinema musical clàssic que fracassa a la pantalla.

Els immortals Liza Minnelli i Joel Grey en Cabaret

Des de la seua estrena al Teatre Broadhurst de Broadway el 20 de novembre de 1966, la comèdia musical Cabaret ha fet el seu retorn puntual als escenaris d’una bona part del món. Actrius com Judi Dench, Natasha Richardson, Jennifer Jason Leigh, Emma Stone, Brooke Shields o més a prop, Nina, entre d’altres, han recordat allò de “la vida és un cabaret”, mentre els diferents mestres de cerimònies no s’han cansat de repetir aquelles tres paraules encadenades que obrien les portes d’un cabaret on es barrejaven els somnis i els malsons: “Willkommen! And bienvenue! Welcome!…”.

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close