Audiovisual / Camins de Serp

Cites

Diuen que TV3 ha programat una sèrie sobre gent que s’entaula per conèixer-se una miqueta (o no gaire) abans de follar i diuen que passa a Barcelona però que alguns dels actors xerren en espanyol, la qual cosa ha indignat alguns individus de la tribu. Jo no sé res de la sèrie a nivells qualitatius, ni tinc la més reputa idea de què cal fer amb la producció audiovisual a Catalunya, poca falta que em fot; però puc afirmar que el producte en qüestió s’allunya radicalment i notòria de la consciència catalana i de la conseqüent praxi vital de la tribu.

Els catalans mai no ens hem exercitat l’art de l’appointment i molt menys amb l’objectiu d’allitar-nos. La primera raó és estrictament de caràcter: la sexualitat, a criteri nostre, és gairebé un aspecte més de la  jornada laboral. Amb això no dic que l’acte en qüestió sigui obligatòriament desapassionat i mancat de gaudi en essència; però, pel que fa la importància del fet, resulta un intercanvi de motivació semblant a comprar el pa o a esperar el lampista. Més que una cita on calgui descobrir els interessos o la personalitat d’altri, per tant, el fornici s’inscriu en la previsió més absoluta: l’exercim amb un mecanicisme científic o cerquem un partner vital a qui, de fet, com menys acabem de conèixer ens resulta molt més òptim (la coneixença profunda d’un ésser humà sempre acaba derivant en odi o, com a molt, en pura indiferència).  

A tot això cal afegir-hi les inclinacions de gènere. Una vegada desposseïts de qualsevol èpica de la possessió carnal, els homes vaguen pel desert dels carrers barcelonins, conscients de la seva absoluta manca d’interès (molts d’ells, especialment els més actius en el passat, han acabat abraçant l’homosexualitat amb una certa parsimònia; per allò de fer-ho tot molt més fàcil, entre tios). Resignades a tractar els mascles amb l’únic objectiu de quedar-se prenys i perdre’ls de vista com més aviat millor, les dones també han iniciat una vida sexualment més autàrquica, i ben santament que fan, car això de relligar el plaer a conèixer millor un individu els ha semblat, finalment, una absoluta bajanada. Aquest sol pensament, dit sigui de pas, ha estat per a les dones molt més alliberador que tota la turra feminista de les nostres matrones de Twitter i del CCCB.

L’artificialitat d’un invent com Cites, en resum, no prové dels seus diàlegs forçats ni de les horripilants vistes instagramables de la ciutat, sinó de la cosa mateixa. De fet, l’èxit dels catalans consisteix en haver renunciat pràcticament a conèixer o interessar-se pel el veïnat. Això no ho saben a TV3 i, de fet, hi ha pocs habitants de la tribu que ho expressin tan cruament com servidora. Però és així, i la nostra superioritat moral es ratifica en el fet que la conclusió no ens causa cap mena de llàstima ni trauma. També hi ha una altra qüestió, evidentment, i és que a nosaltres mai no ens ha agradat això de cardar en espanyol, que és una cosa profundament grollera.  

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close