Audiovisual

Clément Cogitore: el “desenfocament de les cartes”

És un dels directors més experimentals del cinema francès i la seva visibilitat internacional va en augment. També podem considerar el guanyador del prestigiós Premi Marcel Duchamp 2018 com un dels creadors francesos, entre els anomenats artistes visuals, que utilitza el cinema com a mitjà en institucions i museus. Clément Cogitore és inclassificable. Convertit en una autèntica revelació pel seu llargmetratge Ni le ciel ni la terra, construeix pacientment una obra on la imatge és el centre de les seves inquietuds.

Ens trobem amb misteris o fantasmes, al límit de la racionalitat, desaparicions o aparicions, éssers i llocs, com a l’exposició Ferdinandea, a Nàpols. A punt d’arribar a la quarta dècada d’existència, Clément Cogitore (Colmar, 1983) viatja molt, com la majoria de creadors actuals. Vam poder parlar amb ell entre dos avions, tornant de Corea i anant a Alemanya. Hem parlat de la seva exposició actual a Nàpols i de la seva darrera pel·lícula, Goutte d’or, que circula ja als principals festivals i que s’estrenarà el 2023.

La teva obra és polièdrica, hi ha pel·lícules, és clar, però també edicions, fotos, performances… Quin és el nexe d’unió de la teva obra? En quines recerques et trobes immers?

És difícil de dir des de dins. Crec que sovint les meves propostes porten a la confusió. Es tracta de remenar les cartes, de donar una mica de desorientació a les nostres certeses, en particular a la nostra percepció de la realitat. Les coses no estan davant nostre, reals i sòlides. Per tant, es tracta d’afrontar-les. Per exemple, la memòria altera la nostra relació amb la realitat. De vegades no sabem què és real o no en els nostres records. I allò que no és real pot arribar a ser-ho, a còpia de pensar-hi. Durant la infància experimentem sovint aquest sentiment. Les meves pel·lícules juguen amb això.

Imatge de Ferdinandea.

Aquests temes es poden trobar, per exemple, a l’exposició a Nàpols aquest estiu al Madre Museum?

Sí, aquesta exposició narrava la història de l’illa Ferdinandea que va sorgir a la costa de Nàpols al segle XIX, i que després va quedar submergida per les aigües. És un autèntic misteri de la natura, però també és una oportunitat perquè la ment fantasiegi i dubti de coses. L’exposició es va desenvolupar a través d’arxius i pel·lícules, així com de fotografies que inclouen testimonis, però també treballs personals. Hi havia quelcom molt immersiu en aquesta història, a través dels rastres i les esperances que pot provocar l’aparició d’un lloc. Les terres de nova creació no són habituals. Aquesta illa també pot reaparèixer. Té un potencial poètic molt fort.

En l’àmbit del cinema, quines són les teves influències? Qui t’ha marcat?

Em va influir molt Tarkovski. A més, la primera vegada que vaig anar a Cannes, hi havia Honor de Cavalleria d’Albert Serra, que em va colpir. És un director amb prou feines uns anys més gran que jo, però el considero un dels meus referents en aquest àmbit. Apichatpong Weerasethakul també és un bon exemple d’artista que navega entre llargmetratges i exposicions als museus. La seva obra és potent i complexa. També em vaig formar en temes tècnics, sobretot a Le Fresnoy, però la tècnica canvia molt ràpidament. Quan necessito coses concretes, segons el projecte, ho afronte de manera diferent.

Ferdinandea, Film 1.

T’alimentes d’influències en altres àmbits? Literatura o música?

No em perdo mai la sortida d’un llibre d’Emmanuel Carrère. Els amics escriptors m’aconsellen i em guien en les meves eleccions. Això és porositat. Vaig descobrir l’escriptor novaiorquès Isaac Bashevis Singer, de qui em vaig alimentar bastant. També m’agrada molt la Ludmila Oulitskaïa. Pel que fa a la música, escolto coses força experimentals, com Toni Conrad. També vaig a la música antiga, com les suites de violoncel de Bach.

Mai hi ha pop en els teves playlists?

És clar que sí! [Riures] Hi ha Diamonds de Rihanna, que escolte de manera regular.

Ets professor a l’Escola Nacional de Belles Arts de París. Què t’aporta aquest contacte amb artistes joves?

Molta energia! Veig individus molt potents, i projectes singulars. Ensenyar en aquesta escola significa molt per a mi. Guio els estudiants al meu estudi, que està orientat a la imatge i el vídeo. Recíprocament, però, també m’alimenten. Hi ha una gran creativitat en els joves.

Fotrograma de Goutte d’Or @Kazak Production, MK2 International

Com veus l’escena parisenca pel que fa a l’univers de l’art i del cinema?

París és un lloc destacat, i tendeix a imposar-se cada cop més. Hi ha un mercat real i ciutats com Berlín no són tan barates com abans per als artistes que s’hi instal·len. El paper de l’Estat és central a França i hi ha un important suport a la creació, molt més que al Regne Unit per exemple, on la situació és complicada. Finalment, les institucions són nombroses i porten exposicions i projectes ambiciosos. La de PIerre Huygues fa uns anys a Beaubourg va ser remarcable. L’exposició d’Anri Sala a la Bourse du Commerce, la Fundació Pinault, n’és un bon exemple en aquests moments.

La pel·lícula Goutte d’Or s’estrena en sales el 2023.

Sébastien Planas
Realitzador nascut el 1975. Director del Filaf (Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film) de Perpinyà. Membre del jurat de Cinema dels Premis El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close