Audiovisual / Opinió

‘Don’t look up’ i els límits transformadors de la paròdia

L’any 2021 va acabar amb un fenomen cinematogràfic de primera magnitud, l’estrena en Netflix de ‘Don’t look up’, del reputat Adam McKay, una sàtira amb un repartiment estel·lar que narra la història d’un cometa que amenaça la destrucció total del planeta. Una metàfora del canvi climàtic i la reacció escleròtica envers aquest futur potencialment devastador. Un film que ha generat adhesions i desafeccions molt marcades, amb disfuncions i encerts, però que, en tot cas, condueix a una reflexió sobre els límits transformadors de la paròdia.

Vaja per davant que té molta gràcia que un film irreverent, sarcàstic i que ens enfronta, tot i que siga en clau d’humor, a la destrucció total de la humanitat, haja arrasat en les festes de Nadal. Una d’aquelles coses que tothom-havia-de-veure. Perquè la producció de Netflix ho tenia tot. De primeres, un director amb pedigrí com Adam McKey (The big short) qui, com a rèdit més recent, presentava la seua participació en una de les sèries televisives dels darrers anys, la corrosiva Succession.

A banda d’això, un repartiment hiperluxós encapçalat per tres generacions de megaestrelles: Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence i Meryl Streep. Els dos primers com a hiperventilats (amb raó) científics que descobreixen que el final de la humanitat és a prop, la segona com a rèplica femenina a Donald Trump. Afegim un elenc de secundaris esplèndid, amb Cate Blanchett com a periodista d’èxit professional que en el fons té una existència amargada; Jonah Hill fent de demencial cap de gabinet i fill de la presidenta, un detritus trumpista inquietantment versemblant; o Mark Rylance donant vida a un delirant magnat tecnològic.

I malgrat tot, l’artefacte no acaba de funcionar. O ho fa sols parcialment. I no és un problema d’excés de metratge, com s’ha dit. O de falta de potència còmica, que en part és així. El pitjor defecte de Don’t look up és que és un producte inerme als efectes de fer-nos entendre la realitat i, en el millor dels casos, canviar la nostra visió de les coses. Un dèficit que té molt a veure amb la manera, el to, amb què s’ha decidit contar la història.

L’espill d’un estat de coses

Un molt comentat tuit de l’astrofísic i estrella televisiva Neil deGrasse (a tots els efectes, l’hereu de Carl Sagan, poca broma), podia fer reflexionar sobre la capacitat de Don’t look up com a espill capaç de reflectir la realitat. “Finalment vaig veure la pel·lícula de Netflix Don’t look up, una història fictícia d’una nació distreta per la cultura pop i dividida sobre si prestar atenció a les terribles advertències dels científics. Tot el que sé sobre cicles de notícies, programes d’entrevistes, xarxes socials i política em diu que la pel·lícula era, en canvi, un documental”.

Fem un pensament. Si algun director haguera rodat alguna cosa semblant a l’assalt al Capitoli d’ara fa un any per part de les hostes trumpistes, incloent el pallasso amb barret de búfal, ens haguera semblat, certament, una paròdia delirant, un argument inverosímil. Però tot allò va passar de veritat. I no feia cap gràcia. Una democràcia va ser violentada. I hi hagué víctimes. Comptat i debatut, la realitat camina quasi sempre per davant de qualsevol ficcionalització paròdica que siguem capaços d’imaginar. Personatges com Donald Trump, Jair Bolsonaro o Kim Jong-un superen amb els fets qualsevol esbojarrada recreació. Són gairebé imbatibles quan s’autoparodien.

D’esquerra a dreta, Jonah Hill, Leonardo DiCaprio, Meryl Streep i Jennifer Lawrence.

Aquests personatges i uns altres donen per a centenars, milers d’acudits, com els que podem veure en el programa Saturday Night Live (l’escola de McKey), ocurrències que fan gràcia però, en el fons, són inofensives, perquè ciclostilen el model, el propulsen i l’amplifiquen. I no generen cap reacció de conscienciació perquè sols fan riure els conscienciats de l’altre bàndol. La realitat és tan demolidora que sols es pot superar en clau paròdica estirant del deliri amb un centenar de forçuts, a l’estil Sacha Baron Coen, amb el perill d’anar fent equilibris per la fina línia que separa la festa major (Borat) del desastre (El dictador). Tal vegada perquè el personatge de Borat té un correlat impossible en la realitat, mentre que el sàtrapa d’El dictador és reconeixible, fins i tot en els seus trets més paròdics.

Don’t look up camina en aquesta corda fluixa. I trontolla sovint, com ara en l’escena del gran acte de la presidenta davant els seus seguidors, cap al final de la pel·lícula: el discurs del fill és antològic, però uns minuts després (atenció, espòiler), hi ha una reacció que et trau de la pel·lícula, quan els fanatitzats assistents prenen consciència que, veritablement, el cometa és a punt d’arribar. I passen del don’t look up a escridassar la presidenta per haver-los enganyat. Ningú no és tan estúpid. Fins i tot l’humor requereix jugar amb la versemblança interna. Perquè, per cert: no havien dit també que el cometa i els seus recursos també servirien per generar milers de llocs de treball?

Una cosa semblant passa amb l’espantós concert de conscienciació dels contraris a ignorar l’arribada, un dels moments de lluïment per a una Ariadna Grande fent de megaestrella del pop. O siga, d’ella mateixa. Com a joc d’equilibrisme, quasi equidistant (ei, mireu, que els progres també reben bufetades), pot funcionar. Però als efectes de la comicitat, l’escena és un naufragi. I és el preludi d’una traca aparentment final que combina humor (la fugida de la presidenta i del guru tecnològic) amb un sopar familiar amb els astrònoms, tot just en el moment que arriba el cometa destructor, rodat amb un to dramàtic que vol ser commovedor. I ho és, en alguns moments. Posats a fer drama, tanmateix, em quede amb l’apocalipsi poetitzat de Lars Von Trier en Melancholia.

I sí, el cèlebre i delirant epíleg de ciència-ficció té gràcia, però en aquest punt ja ens hem oblidat, o quasi, que tot plegat és una aparatosa i forçada metàfora sobre el canvi climàtic. Objectiu complit, en tot cas: milions d’espectadors, tones de tinta i un cabàs de terabytes en tràfic per les xarxes. Potser a McKey, un paio amb sensibilitat artística, li preocupen les crítiques, però de segur que els gestors de Netflix estan encantats de la vida. En què ha canviat la nostra visió del món? A qui li importa?

La ignorància i la fúria.

Hola, soc el capitalisme i no faig riure

Tal vegada estem traent coses de context, potser el problema principal de Don’t look up, malgrat la robustesa dels ingredients, siga que no es tracta d’una bona pel·lícula. I que les expectatives hi juguen a la contra. Segurament, si es tractara d’una bona paròdia, no estaríem parlant en aquests termes. Però amb el pas dels dies, contemplada amb una certa distància, trobe que el seu problema principal és el to. Vaig arribar a aquesta conclusió revisant The big short, fa uns dies. Aquesta pel·lícula va ser estrenada el 2015 i potser és la millor dissecció que s’ha fet de la crisi immobiliària i financera del 2008.

En The big short hi havia també un repartiment espaterrant: Christian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling i Brad Pitt, entre altres. I era un film que, amb bon criteri, no renunciava a l’humor: el trobaves en els diàlegs fumejants, en la ruptura de la quarta paret, quan personatges coneguts, de diferents àmbits, eren els encarregats de fer comprensibles l’allau de tecnicismes que calia digerir per entendre un borrall.

Hi havia un ritme trepidant, propi de la comèdia, però l’excel·lent guió no oblidava recordar-nos de tant en tant de les conseqüències dramàtiques per a milions de persones del putrefacte joc de casino que estem contemplant. És el capitalisme i les seues clavegueres. No fa gràcia, en acabant. I quan acaba la pel·lícula passen dues coses: que som una mica més savis, que coneixem millor el món, entenem que els homenots de Wall Street tornaran a organitzar una de ben grossa periòdicament. És un artefacte que té un potencial transformador. Modest, si voleu, perquè més enllà de sentir-nos fotuts, ningú no va organitzar manifestacions contra la Reserva Federal després de veure-la. O no consta.

The big short, capitalisme en vena.

Per al cas, el que ens importa és que la pel·lícula fa tot això sense haver prescindit de l’humor: The big short va guanyar el 2016 el Globus d’Or a “millor pel·lícula musical o còmica”, un guardó amb un punt disfuncional però no del tot injustificat. I és molt més entretinguda i fluïda que Don’t look up. Per cert: tan sols dos anys abans, Martin Scorsese havia fet un retrat despietat dels operadors borsaris en The wolf of Wall Street, en el que podríem considerar una paròdia absolutament esbojarrada de no ser perquè reflectia amb fidelitat aquell món de disbauxa. I perquè el to de comèdia acabava diluït en una descomposició tràgica. No: si grates una mica, el capitalisme salvatge no fa riure.

Tot i això, la comparativa més sagnant per a McKey és la coincidència de l’estrena de Don’t look up amb el final de la tercera temporada de Sucession, la descomunal sèrie creada per Jesse Amstrong en la qual el director de The big short participa com a productor executiu. McKey fins i tot va dirigir l’episodi pilot, el qual servia per marcar el to de la sèrie, un drama absolut que es contempla com si estigueres veient una comèdia. Tot i que el cervell va rebent missatges contradictoris que et van transmetent que, en realitat, tot el que veus forma part d’una monumental tragèdia.

Aquesta tensió entre drama i comèdia està alimentada per uns diàlegs espurnejants, farcits d’ocurrències i bromes intel·ligents però d’una crueltat extrema. I per una construcció modèlica de personatges, on no falta fins i tot una parella còmica (els memorables Tom i Greg, interpretats per Nicholas Braun i Matthew Macfadyen) i un protagonista, Roman Roy (descomunal Kieran Culkin), que és el bufó de la cort, algú que fa tot el possible per autoboicotejar la seua intel·ligència. Fins i tot el personatge de Kendall Roy (una interpretació superba de Jeremy Strong que li ha proporcional un Globus d’Or) sembla dissenyat per fer-nos riure per la via d’explorar el seu immens patetisme existencial.

Succession. Totes les comparatives són odioses, però algunes més que altres.

Però les bromes, fins i tot les generades per la figura femenina i suposadament més estable emocionalment de Siobhan Roy (Sarah Snook fa una creació majestuosa, també premiada en els recents Globus d’Or), són destructives. L’ambient, tòxic. El patriarca, Logan Roy (Brian Cox) provoca terror físic i psicològic: en el seu entorn i fins i tot en els espectadors. Kendall és una joguina trencada, algú marcat per fets tràgics, sense matisos. I la despreocupada i provocativa actitud de Roman esdevé un problema seriós quan el costum d’enviar fotografies del seu penis a una directiva de la companyia, la madura Gerri, evoluciona cap a la seua pèrdua absoluta de possibilitats d’heretar l’imperi. Un fil argumental terciari, la tensió sexual Roman-Gerri, que l’espectador pensa que forma part del pack humorístic de la sèrie, té conseqüències dramàtiques.

El magistral capítol final de la tercera temporada desfà qualsevol encanteri: acabem d’assistir a una tragèdia shakesperiana, que ens conta moltes coses sobre la gestió del poder, sobre els fils que es mouen sobre els nostres caps, sobre la manera d’actuar del capital, el seu instint despietat, la seua cobdícia fora mida, la seua indestructible manca d’humanitat. Ho deixarem així. Succession no ha canviat el món, però ha canviat la nostra visió del món. I això ja és una manera de transformar les coses.

Davant d’això, el to bandarra però inofensiu de Don’t look up sembla, decididament, molt poqueta cosa. O pitjor: com ha dit algú, la pretesa bogeria amaga un cinisme apolític encara més perillós que la incapacitat de canviar les consciències.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close