Audiovisual

Kate Winslet i la feminitat madura i admirable de ‘Mare of Easttown’

El nou fenomen associat a la plataforma de pagament HBO, ‘Mare of Easttown’, la sèrie creada i escrita per Brad Ingelsby, no sols és un artefacte artístic magnífic en la seua concepció i execució, amb l’actriu britànica Kate Winslet com a pal de paller i ànima de la producció. La sèrie també convida a reflexionar sobre com és possible regirar arquetips masculins dotant-los d’una feminitat convincent, vívida, real. Una maduresa que no regateja mostrar el pas del temps i les ferides existencials però sense renunciar a la sexualitat i el magnetisme. 

No és fàcil trobar en la tradició cinematogràfica o televisiva relectures en clau femenina de l’investigador arquetípic, el mascle de mitjana edat de vida desestructurada i torturada que ha de ballar amb els seus fantasmes mentre tracta de fer el seu treball, de vegades combinat amb diferents tipus d’addicions, figura solidificada a partir dels investigadors hardboiled creats per Dashiell Hammet o Raymond Chandler. 

Hi ha dones policies i investigadores, per descomptat. Femelles que han de tirar de fortalesa física mental, que han de bregar de valent per imposar el seu criteri en un cos tan patriarcal com qualsevol altre àmbit de la vida, o més: l’estupenda Angela Abar interpretada per Regina King en Whatchmen (2019), barreja de policíac i sèrie amb superheroïna, podia ser un bon exemple recent. 

També trobarem antiheroïnes com la inoblidable Marge Gunderson (Frances McDormand) de Fargo, segurament una de les protagonistes que rebentava amb més suficiència les convencions genèriques. Mare of Easttown, tanmateix, em sembla que pertany a una altra categoria. Perquè algunes de les convencions (o trets) del gènere, la del policia madur i torturat, hi són, però amb el gènere —perdoneu l’aparent redundància— bescanviat. Decisió que condueix a unes altres decisions. I per ací trobareu el moll de l’os.

El personatge de Mare Shehann, antiga estrella local del bàsquet, és detectiu en una petita ciutat de Pensilvania que carrega amb una motxilla difícil de suportar. El seu fill gran s’havia suïcidat temps enrere. El seu matrimoni s’ha ensorrat i ha de veure com el marit refà la seua vida amb una altra dona a tan sols uns metres de la seua casa, en un estrany veïnatge. I ha de fer-se càrrec d’un cas d’assassinat d’una jove de la població amb el precedent de no haver resolt la desaparició d’una altra adolescent filla d’una amiga, un estigma que la persegueix. 

Tampoc no té una relació fluïda, diguem-ho així, amb la seua mare i una filla també jove que viuen amb ella, en part producte de la situació, també perquè és una persona amb el geni curt, independentment de les circumstàncies personals. Algú que mai no ha estat l’alegria de la festa, com li recorda la seua millor amiga en algun moment. I per acabar-ho de reblar, és una jove àvia que lluita per la custòdia del seu net amb una nora toxicòmana, l’antiga parella del seu fill mort.

Altrament, la capacitat professional de Mare està qüestionada pels seus conveïns i fins i tot per un cap que la considera superada per la mort del fill. Malgrat tot, però, es una policia amb molta experiència, que conserva la intuïció i l’instint, d’una minuciositat obsessiva. Que troba en el treball una via d’escapament d’una realitat impracticable.

Aquest, a grans trets, és el plantejament de Mare of Easttown, sobre el qual no aprofundirem per no malbaratar el visionat d’aquelles persones que no han vist la minisèrie. Mare, per tant, compartiria amb alguns predecessors masculins la sensació de fracàs professional (el cas no resolt) i personal (el divorci, el suïcidi del fill), i fins i tot, amb alguns matisos, el tema de les addiccions: gairebé sempre apareix pegada a una cervesa i una cigarreta electrònica a la qual fa pipades ansiosament. 

Allò interessant, tanmateix, és que Winslet mostra el físic de la protagonista exactament com s’espera d’algú de la seua edat que està passant per una situació semblant. Hi ha un indubtable efecte recordatori pel fet que l’actriu siga una dona de la bellesa de Kate Winslet, és difícil no tenir present això. Però en la sèrie apareix amb sobrepès, amb l’aparença flonja de la deixadesa, amb els cabells descurats i quasi sempre arreplegats de manera anàrquica, amb els flocs escapant-se en totes direccions. Sempre vestida com si fora un llenyataire del Medi Oest, amb vaquers i dessuadores i jaquetes enormes. I amb el rostre desmaquillat mostrant els solcs d’unes vivències recents fotudes de veritat. Una en concret, gairebé insuportable.

Winslet i el realisme.

Hi ha fins i tot alguna escena, quan apareix en la consulta de la psiquiatra, en què les samarretes ajustades de màniga llarga li marquen els mitxelins. Pugem l’aposta: trobarem també una seqüència de sexe en què se li veu clarament la panxeta, una desglamourització molt comentada. Però ella no va voler que això es disfressara de cap manera en el muntatge, s’havia de mostrar.

Cal ser una actriu molt valenta (o ser Kate Winslet i tenir el seu estatus) per mostrar-se davant la càmera sense filtres, de manera tan poc afavoridora, però és aquesta gosadia la que atorga credibilitat al personatge. I no va ser fàcil perquè Winslet hagué de lluitar —ho explicava en una entrevista en The New York Times— perquè aquestes imperfeccions físiques formaren part intrínseca del personatge. Winslet demanava que la il·luminació ressaltara les arrugues, i no a l’inrevés. Vaig a fer 46 anys, protestava. I insistia en què l’equip de vestuari no li planxara la roba. Quan visites l’abisme, l’aparença física no és una prioritat

Però tot i el seu aspecte descurat, Mare encara atrau els homes perquè malgrat el seu cos no exactament normatiu per a una estrella de Hollywood, en el món real continua sent una dona guapa i desitjable. I malgrat que fa tot el possible per no ser-ho, malgrat el seu tarannà aspre, o potser per això, té un punt fascinant, magnètic. Algú que, malgrat els dubtes, no renuncia finalment a la seua sexualitat ni al desig, un fet simbolitzat en les escenes en què, atreta per un nouvingut a la ciutat, un escriptor de relatiu èxit, es maquilla i rescata de l’armari un bonic vestit que, ara sí, l’afavoreix decididament. Però serà ella qui marcarà els temps i els termes de la seducció i la relació, en funció de les seues difícils circumstàncies.

(Parèntesi: Algú dirà que el romanç desfà l’encant realista, però és tot el contrari: el marit de Mare és un home madur, també amb excés de pes i principi d’alopècia, un mascle barbut d’atractiu modest i que, malgrat això, troba de nou l’amor amb una dona bonica. Això passa. Però per què li havíem de negar això a Mare?).

Aquesta admirable feminitat ambivalent, tan creïble i propera, tan real que desborda la pantalla, és sols una part de la riquesa enorme de matisos de Mare que segurament estaven en el brillant procés d’escriptura de la sèrie, però és l’artista britànica, amb una actuació portentosa (del nivell o fins i tot un esglaó més del film The Reader o de la sèrie Mildread Pierce), i l’entestament de mostrar-se una dona de carn i ossos, allò que acaba donant forma a un personatge per a la posteritat. Com ho són, per cert, la majoria dels rols secundaris femenins, començant pel personatge de la mare (sensacional Jean Smart) i de la millor amiga de Mare, Lori (també molt gran Julianne Nicholson), un galeria que també està en la base de l’èxit de la sèrie, magníficament dirigida per Craig Zobel. 

A aquest magnífic treball coral sumeu l’encert d’emetre un capítol setmanal i no contribuir a una nova i absurda indigestió penjant tots els capítols de colp, un consum racionat que augmentava l’interès, que feia esperar amb ànsia els nous capítols. I que recomanem —ja sabem que sense molt d’èxit— a qui arribe de nou a la sèrie. Però és el treball d’una de les més grans, Kate Winslet, pel que hem contat i per algunes coses més, allò que fa de Mare of Easttown una de les sèries del 2021.

Maduresa, imperfecció i sexualitat.

Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close