Audiovisual

La inofensiva ofensiva Z

Ni dedicant-nos en cos i ànima podríem consumir en una vida totes les sèries de televisió i pel·lícules de temàtica zombi, una derivada del gènere de terror que entronca amb les visions apocalíptiques. Sense negar les lectures simbòliques que la figura del zombi ha assolit al llarg del temps, hi ha la lectura possible que l’èxit del gènere rau en la inversemblança, en ser una opció d’oci compatible amb les crispetes. Perquè de les modalitats apocalíptiques, és la més còmoda i inofensiva, per inviable i inversemblant. Ens permet contemplar les sèries i pel·lícules, gaudir-patir. I acabar en mode desconnexió.

Del degoteig constant de produccions Z del darrer mig segle llarg li podeu tirar la culpa a George A. Romero per la seminal La nit dels morts vivents (1968). Tot i que l’origen primigeni de la història audiovisual Z us portaria a l’any 1932, quan s’estrena White zombi, un film dirigit per Victor Halpering amb l’immortal Bela Lugosi en el repartiment. La cinta adaptava l’origen veritable dels zombis, que no té a veure amb experiments en laboratori o efectes indesitjables de la radiació, sinó amb el Vudú i el tràfic d’esclaus cap a Haití, amb les persones deshumanitzades que eren portades als camps per treballar fins a la mort. Gairebé, morts en vida. Una gènesi incòmoda.

Fotograma de la molt influent cinta de George A. Romero La nit dels morts vivents.

Al marge dels orígens i de diferents lectures simbòliques subjacents, com les crítiques a la societat capitalista alienada i autodestructiva, fins fa poc el clixé dominant era el zombi de mobilitat en càmera lenta, cos podrit caient a trossos, cap tort i braços estesos. Aquests zombis deixaren de fer por fa molt de temps: per fer els subratllats dramàtics i terrorífics, cal agrupar-ne uns quants milers i que els personatges humans no tinguen escapatòria possible. Perquè, en cas contrari, fan més riure que una altra cosa. De fet, des de ben aviat, les derivades còmiques van esdevenir tot un subgènere, potser amb Nigth of the comet (1984), a mig camí entre el terror teenager i les pel·lícules de zombis, com a moment fundacional. Estirant del fil, alguns apostarien per Zombieland (coneguda a casa nostra com Benvinguts a Zombieland, 2009) com la cimera de l’aprofitament bandarra del fenomen.

The Walking Dead, la sèrie potser més popular dels darrers temps —per això s’ha estirat fins al tedi i ha estat origen d’una preqüela igualment tediosa, Fear the Walking Dead—, optava per aquests zombis trompellots i ineficients, tal vegada per subratllar simbòlicament que el perill d’un apocalipsi zombi són els humans, els grups aïllats lluitant per la supervivència i els pocs recursos energètics i alimentaris a l’abast. Amb tres o quatre temporades ja ho havíem entés perfectament, ja ens havíem mirat en l’espill, no rodar temporada rere temporada fins a la inanició absoluta. Ben mirat, no calien zombis per adonar-nos del pou insondable de la condició humana en perill: ja ho explicava des d’una voluntat realista i sense efectismes Cornac McCarthy en The road (2006), una novel·la brutal, devastadora, que va tenir una molt digna adaptació cinematogràfica el 2009 a càrrec de John Hillcoat, amb un esplèndid Viggo Mortensen.

Els inoperants zombis de The Walking Dead: el perill són els humans.

Neutralitzat l’efecte terrorífic dels zombis vacil·lants, era qüestió de temps dotar-los de mobilitat, de fer-los córrer i saltar i, ara sí, donar-los molta més capacitat d’acollonir l’espectador. El quasi sempre convincent realitzador britànic Dany Boyle, amb 28 days after (2002) i la producció Resident evil (Paul W. S. Anderson, també del 2002), un gran èxit protagonitzat per Mila Jovovich i que estava basat en el videojoc del mateix nom i en el llegat de Romero, atorguen a les criatures una mobilitat esgarrifosa. L’espectacularitat creix exponencialment. I s’ha posat la catifa per a un revifament genèric. Aquests zombis eren molt més cool.

És moment també perquè el sempre espavilat Zack Synder (300, La Lliga de la Justícia) reta homenatge al mestre Romero amb l’efectiva Down of the dead (2004), tot i que, al meu entendre, els principals referents de la nova cinètica zombi seran I am legend (2007), amb Will Smith i direcció de Francis Lawrence, i War World Z (2013), amb Brad Pitt dirigit per Marc Forster. Aquestes dues cintes ens van deixar dos dels moments més terrorífics del gènere: la primera, en una de les seqüències finals, amb el poderosíssim mascle alfa dels zombis (oblideu la carn putrefacta i el cap tort: pura fibra, morta, però fibra) trencant a cabotades la càmera de vidre blindat, l’últim reducte del científic protagonista. I pel que fa al segon film, la frenètica escalada zombi pels murs de Jerusalem, la constatació que la ciutat està condemnada i que, en uns minuts, milers de persones moriran davant els nostres ulls.

Un dels moments més imponents de War World Z.

I amb això, amb més o menys fortuna, hem continuat, amb relectures tan encertades com la dels caminants blancs de la sèrie fantàstica Joc de trons. Però l’oferta mai no ha parat de créixer, fins i tot en època recent. Aquest cap de setmana furonejava entre les novetats i em trobava que Zack Snyder torna a la càrrega amb Army of the dead (2021), amb un inici espaterrant (invasió zombi de la capital nord-americana amb una versió de fons de la cèlebre cançó “Viva las Vegas”) i la constatació que es poden parir morts vivents més trempats encara que el mascle alfa de I am legend. I em vaig enganxar (ja he vist un parell de capítols) de Z Nation (2018), una revisió de The Walking Dead però amb zombis àgils, de mobilitat variable (els joves i fins i tot els bebès corren més que els grans o els pesants), i el mateix pes de la lluita entre humans (homo homini lupus) per la supervivència.

El terrorífic zombi alfa de I am legend.

Detallar tota l’oferta seria una llanda, però si he de recomanar alguna producció, em decantaria per les dues temporades ja visionades de Black Summer (2019-2021). Temàticament, més del mateix: els zombis corren bona cosa, mengen carn humana (el tipus de coses que en aquest punt del text penses que ja has dit, però no) i els humans supervivents s’eliminen a trets i colps de destral entre ells per aconseguir petits o grans avantatges que els facen passar casa enmig de l’apocalipsi. Però la gràcia d’aquesta producció canadenca de John Hyams és la seua sintaxi, la desconstrucció del relat a còpia de salts cronològics i reconstruir el relat des de diversos punts de vista. Tot això li atorga una atmosfera especial, una càrrega extra d’angoixa. I al·licients per a l’espectador avorrit de les narratives convencionals.

Els zombis, en definitiva, ens continuen acompanyant, es deixen veure, són part de la família. Els assumim per inviables, per inofensius. Perquè sabem que una vegada apaguem la pantalla, res semblant amenaçarà les nostres vides. És pur entreteniment, tan eficaç com innocu. Fins i tot quan ens enfronta a les nostres misèries, perquè el decorat de fons és inversemblant i, aleshores, invalida part del discurs: la humanitat mai no sabrà què és lluitar per la supervivència amb uns morts en vida xafant-nos la guitarra. No ho sembla, vaja.

Black Summer: el terror el provoquen també els vius.

Per això resulten molt més inquietants (i més necessàries) sèries com Black Mirror, l’espill deformat que ens retorna el nostre alineament tecnològic. O la francesa El col·lapse, que no acaba d’aclarir els termes apocalíptics, perquè, ben mirat, tenim diverses opcions plausibles de desfeta per escollir. Reviseu Contagi (2011), la premonitòria pel·lícula de Steven Sodeberg, que recrea amb una punteria desconcertant els orígens d’una pandèmia com la que ens assola ara mateix. És cert que ho fa recreant una malaltia molt més devastadora que la Covid-19, semblant a l’ebolavirus i forçant un improbable —per la velocitat en trobar la vacuna— happy end que connecta amb algunes pel·lícules sobre infeccions zombis.

La connexió acaba ací, però la bona qüestió és que, tard o d’hora, ens trobarem amb una nova pandèmia. Qui sap si més devastadora. I això no té ni punyetera gràcia. Que ens neguem a admetre fins i tot allò que tenim davant els nassos indica que la nostra capacitat de negació és tan infinita com suïcida.

Ben mirat, no necessitem la ficció per prendre’n consciència (qui ho estime convenient) del nostre grau real de vulnerabilitat. Qualsevol telenotícies, atapeït de catàstrofes naturals i crisis humanitàries cada vegada més apocalíptiques, cada vegada més recurrents, és suficientment inquietant. Per això els apaguem, els ignorem, els naturalitzem amb èmfasi. Per això ens refugiem en la insubornable fidelitat dels nostres morts vivents. Tan terrorífics com, en el fons, inofensius.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close