Audiovisual

L’asil interior

“François Tosquelles: una política de la bogeria” de Danièlle Sivadon, Jean-Claude Polak, François Pain (1989) és un film en format d’entrevista amb el psiquiatra experimental Francesc Tosquelles, que reflexiona sobre la seva història personal, la Guerra Civil espanyola, la psicoteràpia institucional i les relacions entre el psiquiatrie i la resistència política, entre d’altres. Les seves paraules i reflexions es mesclen amb imatges d’arxiu i fotografies, que ens brinden un marc contextual per comprendre la dimensió de les seves idees i accions.

Actualment, es pot visitar al CCCB “Francesc Tosquelles Com una màquina de cosir en un camp de blat (8 abril – 28 agost 2022)”, una exposició que proposa un recorregut per les pràctiques d’avantguarda que el psiquiatre va portar a terme en el camp terapèutic, polític i cultural. Tosquelles va transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l’Europa dels feixismes. Avui és una inspiració per pensar les polítiques de salut mental en moments de crisi extrema. L’exposició convida a fer un itinerari cronològic per la vida i l’obra de Tosquelles. El  testimoni oral del metge reusenc acompanya el visitant mentre parla dels temes que el van interessar: la pagesia, Stalin, la por que els bojos susciten en els psiquiatres i tants d’altres. La mostra presenta una extensa selecció de pel·lícules, materials històrics i documentals inèdits, obres d’avantguarda surrealista i objectes produïts pels malalts de l’hospital de Saint-Alban. Paul Éluard, Gérard Vulliamy, Tristan Tzara, Joan Miró, Antonin Artaud, Henri Michaux, Brassaï o Léon Schwarz-Abrys són alguns dels artistes amb presència a l’exposició, que també compta amb obres contemporànies i de nova creació, com una pel·lícula de Mireia Sallarès i instal·lacions interactives i peces d’Alejandra Riera, Roger Bernat, Angela Melitopoulos, Maurizio Lazzarato i Perejaume.

Francesc Tosquelles al jardí de l’hospital de Saint-Alban amb una escultura d’Auguste Forestier

Tosquelles neix a Reus el 1912 i estudia medicina a Barcelona, especialitzant-se en psiquiatria i centrant-se en els estudis d’Hermann Simon (psicoteràpia institucional) i les primeres tesis de Lacan. Posteriorment, treballa al manicomi local de Reus on imparteix cursos a metges i atén als interns. Perquè “només curant els hospitals es poden curar els malalts”, les seves eines terapèutiques seran de tot menys convencionals. Prenent distància de la pràctica mèdica dogmàtica i, conseqüentment de l’encadenament simptomatologia-diagnòstic-tractament farmacològic o electroconvulsiu,  el teatre, la literatura i el cinema esdevindran la seva forma de teràpia particular. Tal com explica la investigadora, crítica literària i professora universitària Joana Masó al llibre Tosquelles. Curar les institucions (2021), com a gran admirador de Buñuel, Tosquelles filmava les celebracions del centre, la vida col·lectiva, festes, representacions, activitats quotidianes, la vida normal, ja que considerava que el cinema era una gran eina perquè permetia veure el que s’havia fet i, per tant, crea una consciència col·lectiva tot situant la vida popular al centre del tractament.

A les acaballes de la Guerra Civil, el metge s’exilia a França, adapta el seu nom a la fonètica francesa (François) i centra la seva feina al Centre Hospitalari de Saint-Alban, on poleix les seves tesis, les posa en pràctica plenament i esdevé un psiquiatre influent. Així, el sanatori de Saint-Alban es va convertir en un refugi i amagatall per a artistes d’avantguarda com Paul Éluard que convivien amb interns, pagesos, monges, metges i infermeres, i en un hospital obert a multitud de pràctiques artístiques que fomentaven el vincle social dels malalts humanitzant la vida dels pacients.

Llibre de poemes escrit per Paul Éluard a Saint-Alban, 1943.

És ben sabut que la crítica a la psiquiatria i la patologia mental ha estat en el punt de mira especialment des del segle passat amb autors com Michel Foucault (Poiters, 1926 – París, 1984) que es van preocupar àmpliament d’analitzar la figura històrica del boig en la societat occidental, així com quines relacions es poden definir entre les dades de la patologia mental i les de la patologia orgànica. Qüestions tractades en llibres com Enfermedad mental y psicología o Historia de la locura, en què s’analitzen les dimensions psicològiques de la malaltia mental i la psicopatologia com un fet de la civilització. La psiquiatria, tal com es va constituir entre finals del segle XVIII i principis del XIX,  es constitueix no com una especialització de la teoria mèdica, sinó com una branca especialitzada en la higiene pública. Abans de ser una especialitat de la medicina, la psiquiatria es va institucionalitzar com a domini particular de la protecció social, contra tots els perills que poden venir de la societat a causa de la malaltia o de tot allò que es pot atribuir directament o indirectament a aquesta. La psiquiatria es va institucionalitzar com a precaució social, com a higiene del cos social en la seva totalitat. És per això que per poder existir com a instrument del saber, és a dir, com a saber mèdic fundat i justificable, va haver d’efectuar dues codificacions simultànies: codificar la bogeria com a malaltia patologitzant els desordres i les il·lusions del boig, i codificar la bogeria com a perill, com a essencialment portadora de riscos. Sota aquest codi establert es creen les condicions possibles per erigir un discurs que instrumentalitza el pensament per a fer de la figura del boig un ésser anormal i malalt, i que, per tant, haurà de curar-se mitjançant la psiquiatria -el saber de la malaltia mental o una forma més d’higiene pública-.

Perquè un bon ciutadà és incapaç de fer una bona psiquiatria, perquè la psiquiatria comporta una anti-cultura, una cultura amb una altra perspectiva, Tosquelles fou un psiquiatre que va saber humanitzar la pràctica mèdica i separar la medicina del clientelisme i l’estigma, considerant que el boig ha de ser tractat com algú normal i que el que realment s’han de curar són les institucions per acabar amb la tendència de patologitzar qualsevol conducta que defuig la normativitat imperant. Que al capdavall, sols pretén mantenir el cos social en un mateix marc de conducta a fi de permetre la continuïtat de la producció a través de la higiene pública. I és que tal com ho expressa al film, potser cadascú porta els murs de l’asil al seu interior.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close