Audiovisual

Narratives sobre el mal, determinisme i lluita de classes en ‘Ozark’

El final de l’exitosa sèrie de Netflix ‘Ozark’, un dels thrillers més intensos, desfermats i absorbents dels darrers anys, guardonat amb diversos premis Emmy, deixa sobre la taula diverses reflexions de caire artístic sobre la dificultat de tancar de manera satisfactòria una ficció tan elaborada i amb tants matisos pel que fa a la construcció dels personatges i el seu coqueteig amb el mal com a resposta de supervivència. Però potser s’està parlant poc de la tremebunda lectura que el desenllaç proporciona en termes de mirada social i econòmica. «La maledicció del capitalisme» de què parla un dels seus guionistes principals.

Una sèrie tan alambinada i complexa, amb tantes subtrames i personatges, als quals veiem evolucionar i travessar gairebé tota l’escala cromàtica moral —alguns són de més plans i previsibles en la seua maldat—, és gairebé impossible que no faça ús de trampes de guió i solucions discutibles. Posem per cas (a partir d’ara, tot anirà carregat d’espòilers fins a dalt), l’estupefacció que provoca en l’espectador com la família Byrde és capaç durant anys de blanquejar diners per a un despietat càrtel mexicà de la droga sense que acaben de materialitzar-se mai l’amenaça permanent sobre les vides del matrimoni i els seus dos fills. Part de l’encant i de l’èxit de la sèrie rau en la manera en què els intel·ligentíssims Marty i Wendy (uns esplendorosos Jason Bateman i Laura Linney, ella encara més) són capaços sempre de trobar una eixida lluminosa per poder continuar surfejant entre taurons. És difícil creure que algú puga tenir tanta sort. I ningú no és tan brillant. Però concedim a l’equip d’Ozark la capacitat de fer-nos entrar com a espectadors en aquest joc.

Sostenir a través de l’escriptura aquesta tensió és un exercici admirable, però portar-la fins a un desenllaç coherent i amb la mateixa potència del que hem vist abans ja és més difícil. En el desenllaç, la coherència interna hi és, com explicava Toni de la Torre: suren els més llestos, els que parteixen en millors condicions i les coses quasi sempre són injustes («Qui ha dit que el món no funciona així», diu Wendy en el controvertit final), però la manera d’arribar-hi, després de tot el que hem vist, no està al nivell de la potència creativa desplegada. No arriba a l’excel·lència del grandiós desenllaç d’una sèrie de rang superior com Mad men.

Tot i això, la ficció creada per Bill Dubuque i Mark Williams se situa per moltes raons entre les ficcions més fascinants, absorbents i sorprenents dels darrers anys, una peça de la col·lecció de thrillers que col·locar al costat de les temporades més reeixides de Fargo, True Detective o l’estupenda minisèrie Mare of Easttown. Una nova indagació rellevant sobre els dilemes morals de persones més o menys corrents davant les travetes que ens posa el diable quan està en joc la supervivència pròpia o dels nostres, en la quadrícula, salvant totes les diferències temàtiques, de Breaking bad.

Linney i Bateman.

Efectivament, de la sèrie s’ha destacat aquesta narrativa atapeïda de viaranys sobre la maldat. Passa que la diferència fonamental entre Marty i sobretot Wendy respecte del Walter White de Breaking bad és que abans, durant i després del joc per la supervivència, hi ha una ambició il·limitada. La mateixa que els fa acceptar com a tolerable i fins i tot excitant, per a un matrimoni benestant de conviccions demòcrates, treballar per a un càrtel de la droga. Aquesta decisió posarà en perill la seua vida i la dels seus fills, però també és una oportunitat perquè Wendy desplegue la seua ambició política, una mena de segona oportunitat després d’una experiència truncada com a assessora d’un candidat demòcrata.

Quan Marty, molt més empàtic i prudent, planteja diferents vies de retirada per no continuar passejant en el fil es trobarà sempre amb un discurs reactiu de Wendy: «No renunciaré a res fins que sàpiga que és impossible». Aquell res és convertir-se en l’emperadriu política i econòmica de l’Oest Mitjà. I per aconseguir-ho (la supervivència forma part del pack), farà tot el que calga. I tot inclou encomanar assassinats, fins i tot el del seu germà. Acabes odiant-la. Una part de tu desitja que Nelson (el sicari del càrtel) li vole també el cap d’una punyetera vegada. Com havia fet amb el memorable personatge de l’advocada del càrtel, Helen, interpretada per una molt pertorbadora Janet McTeer.

Val a dir que aquesta subtil evolució és gestionada per Linney amb una interpretació simplement sublim. Tot, a més, està molt ben escrit: en un dels molts diàlegs brillants, el personatge secundari de Rachel li etziba a Wendy: «Eres una rabosa despietada i sense sentit de l’humor». Quan Rachel marxa, Wendy fa un pensament en veu alta: «Sí que tinc sentit de l’humor!». Afegim que se’ns posa en safata una lectura masclista, perquè en l’última temporada la moralitat de Marty també es flexibilitza. I en un gir notable, quan ha d’ocupar temporalment el lloc al capdavant del càrtel del cap de l’organització, un empresonat Omar Navarro, torturarà i matarà. Amb mal de cor. Però ho farà.

El gir de guió de l’accident.

Com també serà capaç de matar, en el desenllaç final, el fill menor, Jonah, culminant la seua gradual transformació en un petit monstre davant la mirada quasi sempre passiva de la germana gran, Charlotte, un dels pocs personatges difuminats de la sèrie. Amb la complaença, lògicament, dels pares. Match point. Els brillants, intel·ligents, rics i atractius Byrde, tornaran a eixir-se’n amb la seua. Poc després d’haver eixit il·lesos d’un accident de trànsit, una mena de gir de guió discutible per distraure l’atenció i, sobretot, fer-nos veure que, efectivament, són invulnerables. Sobreviuen a tot, però ja no són els nostres herois, perquè la nostra heroïna —ara hi anirem— és una altra.

La balada de Ruth Langmore

Quan la sèrie es posa en marxa, Jason Bateman, també director dels primers capítols, els que marcaran l’atmosfera angoixant de la sèrie a la qual contribueix també l’idíl·lic però asfixiant paisatge dels Ozarks, fa una aposta per incorporar una actriu de renom i intèrpret reconeguda, l’estupenda Laura Linney. L’encert amb ella, ja ho hem dit adés, és màxim. Però la intrahistòria més fascinant d’Ozark és haver assistit al naixement d’una estrella, Julia Garner, la intèrpret del personatge de Ruth Langmore, que ha acaparat premis i elogis i s’ha apoderat de la sèrie amb una potència descomunal, aclaparadora. I no era fàcil, tot i posar-se en la pell d’un grandíssim personatge.

Ruth forma part d’una nissaga maleïda, els Langmore, cinc generacions d’individus fracassats i amb una insubornable dedicació a la delinqüència. White trash de manual de l’Oest Mitjà, d’una zona que sols pot oferir ocupació precària en el sector terciari atenent els turistes i els serveis auxiliars (els sona?). L’entorn marca. La família marca. Perquè sobretot el pare de Ruth creu que el delicte és una marca distintiva familiar. «Recorda que eres una Langmore», li diu a la filla quan aquesta li planteja reticències a continuar delinquint. A diferència, tanmateix, del pare i els seus oncles, personatges limitats en la seua estreta visió del món, la llesta Ruth i el seu cosí Wyatt (un lector àvid, un adolescent amb cultura, malgrat tot), es plantegen trencar aquest cercle. Wyatt, anant a la universitat. Ruth, tallant el fil que la lliga a la família. L’oportunitat li la proporciona Marty Byrde, que detecta de seguida el potencial de la xicota. Si s’ha de delinquir, que siga a gran escala, pensa Ruth, per proporcionar un futur als seus cosins i un present per a ella. I ho pensa amb tanta intensitat que serà capaç de matar els seus dos oncles per evitar que assassinen Marty, el seu bitllet de sortida del pou.

Julia Garner és un encert de càsting astronòmic. No sols és una molt bona actriu, capaç de menjar-se cada plànol, sinó que físicament aporta una versemblança brutal. Per la mirada desperta però trista de qui s’ha de llevar cada dia en una caravana amb olor de peus i menjar fem que s’ha deixat podrir, per un físic corrent —en contrast amb l’estilitzada i bella Charlotte— de xica de classe baixa raonablement guapa però de muscles estrets, cames blanquinoses i poc tornejades, boca petita i premuda d’estar permanent enfadada i veu aguda i desagradosa. Un personatge que resulta irritant els primers capítols. Fins que a poc a poc s’apodera de la sèrie i dels nostres cors.

Julia Garner en el paper de Ruth.

Perquè dins de la notable galeria de dones empoderades que habita el món d’Ozark (a més de Helen, els personatges de la sociòpata Darlene Snell i de l’agent de l’FBI Maya mereixerien un article a banda), Ruth és, de llarg, la que té més mèrit. De primeres, quan demostra que llesta pot arribar a ser a l’ombra de Marty, el més llest. Ruth és capaç d’eixir del forat. Fins i tot, durant uns cruels capítols de la darrera temporada, quan s’allibera de la tutela dels Byrde, els seus antecedents penals són esborrats (la primera Langmore en cinc generacions que no els té) i esdevé una empresària amb poder i respectabilitat, pensem que ho aconseguirà, que farà la seua particular versió del somni americà deixant enrere, a més a més, l’oliós estigma del delicte. La mateixa carrera que mamprenen els Byrde sols que de molt més avall. En la lluita de classes que mostra la sèrie, la jove de família amb les cartes marcades, pot acabar triomfant. O almenys, empatant.

Passa que Ruth comet l’error fatal de venjar la mort del seu cosí Wyatt assassinant un dels cadells del càrtel, el sanguinari Javi Omar. Conta Julia Garner en una entrevista per al making off de comiat de la sèrie que, quan els guionistes li comunicaren que el seu personatge seria assassinat per la mare de Javi, l’actriu va interpretar la decisió en clau de tragèdia grega. No ho expressa així, però s’entén que es refereix al fatum, al destí inevitable que ella mateixa escriu quan decideix matar un perillós narcotraficant d’una organització sanguinària. No ho volem veure, com a espectadors, però en la lògica interna de la sèrie és evident que Ruth ha signat la seva sentència de mort. I com bé diu Toni de la Torre, per la manera de rodar l’escena, per l’actitud de la jove abans de morir, el fatal desenllaç no la pot sorprendre.

El nus de tot plegat és que, combinat amb el destí infinitament més generós dels Byrde, la sort de Ruth abandona el territori del fatum per ubicar-se en una mena de determinisme social. «Aquest món és dels llestos», li explica Ruth en algun moment al seu cosí Wyatt. Ella també ho era, de bon tros. Però havia nascut pobre. I més enllà de solucions narratives més o menys precàries, en aquest punt tampoc no podem fer grans objeccions als guionistes tot i l’artifici de deixar escapar impune una família que ho ha podrit tot al seu voltant, que ha deixat un reguitzell de cadàvers i vides truncades al seu pas. Qualificar tot allò com «final feliç», com s’ha escrit, és senzillament ofensiu. Del caos sols es poden beneficiar els rics.

La maledicció dels Langmore, etziba Chris Mundy en l’esmentat making off, és la «maledicció del capitalisme». Fa ganes de cridar i revoltar-se. Però qui ha dit que el món no funciona així?

El dolor absolut, la mort de Wyatt que desencadena la venjança i el fatum.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close