Fa dies que rumio sobre “No penso tornar a beure mai més”, el Sense Ficció creat per la meva estimada Flora Saura que TV3 emeté tot just farà una setmana. Que un producte audiovisual com aquest et regiri el caparró durant hores seria motiu suficient com valorar-lo positivament; però el documental de Saura té d’altres encerts, com ara haver explicat l’alcoholisme sense caure en la self-pity, a través de rostres més o menys coneguts que l’han esquivat amb èxit. Tot i això, el que em va fer més gràcia d’aquest filmet és aquesta curiosa moral conversa que experimentem els mamadors quan vivim avesats a canviar l’Old Fashioned pel Vichy. Catalunya, i la Flora ho sap molt bé, és una terra experta en capgiraments místics-religiosos, i les nostres tietes devien quedar encantades veient com alguns rostres famosos de la tribu cantaven les lloances de la vita beata sense mam com a nou espai salvífic de felicitat, concentració i netedat d’ànima.
La cosa té gràcia, perquè tots els mamadors hem explicat alguna que altra vegada aquesta joliua conversió que només té un problema: és mentida. En realitat, els borratxos ens passem a l’aigua quan la corporalitat ens adverteix que la nostra pulsió finirà tard o d’hora sota terra. Lluny d’haver-nos-ho passat malament (que es passa, i molt) el problema és més aviat que ens ho havíem passat massa bé o, en qualsevol cas, pornogràficament de conya comparat amb la parsimònia d’una vida ordenada, saludable i tediosa. Parem de mamar, ai las, car temem la mort i la salvem amb un estoïcisme de corista adotzenat per la droga del quotidià que, en el meu cas, comporta psicotròpics molt més fotuts que el whisky com ara malviure escrivint articles mediocres i perdent el meu geni en el parasitari món del periodisme. Quan deixes de mamar et trobes millor, això és objectiu, però el teu aterratge a la vida raonada et fot igual de mal que una clenxa de pam.
La droga és la il·lusió pueril d’un present etern de diversió i, com a tal ficció, no té rival possible. A mi l’alcohol m’ha ensenyat tant o més que Immanuel Kant i, tot i deixar-me estovat, m’ha perjudicat molt menys que el processisme, l’ANC, Òmnium Cultural i l’amor en general. De fet, mamant, esnifant i menjant caques de faisó compulsiva també m’ho vaig passar de puta mare i, per molt que el meu sentit del gaudi estigués tarat, d’aquestes tenebres n’he sabut treure algun minuet de llum. El cos no aguanta el deliri ni el descontrol del plaer, i és per això que acabem abraçant la Coca-Cola mentre prediquem una moral de convent, tot resant perquè la providència ens continuï mantenint en aquest paper d’homes embussats tan espantós que representem d’esma.
Però sí a tot i endavant, perquè estic content de tornar a veure la Flora a les pantalles; l’havíem enyorat. Ho hauríem de celebrar amb un dry, només un, res, una xarrupadeta minúscula… Però no, tu; millor corregir l’article, penjar-lo al web, esperar uns mesets a cobrar la misèria en qüestió i gastar-la a cal botifler del Veritas. Avui soparem caldo. No sé si podré aguantar tanta felicitat.
