Audiovisual

Notes per a després de ‘Després de tu’

La primera i històrica col·laboració a tres bandes de TV3, À Punt i IB3, la sèrie d’Albena Teatre i Minoria Absoluta ‘Després de tu’, va passar per les pantalles amb un resultat desigual: bons resultats al País Valencià, molt per sobre de la mitjana de la cadena, incloent un rècord d’audiència en el comiat, i acollida molt més freda Catalunya, amb audiències discretes a l’inici i un enfonsament acompanyat de canvis constants de programació. Més enllà de les obsessions sobre el ‘share’, els resultats artístics i el que hauria de venir després d’aquesta experiència mereixen una reflexió.

Intro. Anem als orígens, a algun dia de febrer del 2022. A València, els directors de les tres televisions implicades presenten la criatura. Amb uns pressupostos esquifits o a la baixa, en una era de transformacions lentes, multiplicació de l’oferta i segmentació de les audiències, les televisions públiques en la nostra llengua busquen aliances per poder tirar endavant projectes de ficció. Dues productores, una de valenciana i un altra de catalana, fan la proposta. À Punt compra la idea i la comparteix. TV3, hi entra. IB3, hi col·labora. Ja hi ha hagut col·laboracions, però cap a tres bandes. És un fet significatiu. Una sèrie, altrament, rodada amb diversos accents, amb repartiment majoritàriament valencià però amb actors i actrius catalans. Per naturalitzar la recepció. I el que és una convivència que ja existeix. Ho teniu tot ben explicat en aquesta entrevista.

Els límits. A la presentació es parla d’ambició, però rascant una mica, en l’entrevista, hi apareixen les limitacions (autolimitacions?) de les televisions públiques, de l’edat de les persones que encara veuen la televisió a la manera convencional. Relats transgressors? “Segurament no estem en condicions de construir els relats transgressors i avantguardistes de les plataformes, per a les quals això té un valor i és monetitzable mitjançant una subscripció mensual o una inserció publicitària digital”, reflexiona Alfred Costa, director d’À Punt. I aleshores? Un producte que apel·le a diferents generacions, amb l’experiència d’Albena Teatre i de l’univers Carles Alberola per congregar davant la pantalla tota la família i el punt d’atreviment extra de Minoria Absoluta. Blancor 3.0. No sona massa engrescador, però al País Valencià, qualsevol intent de donar alguna alternativa a la llarga ombra d’alqueries blanquíssimes és un pas endavant.

Les audiències. En la tortuosa història de la represa de la televisió pública valenciana no abunden les bones notícies. I un 8,7% de quota de pantalla en À Punt el dia de l’estrena (8,6% en el segon capítol, emès a continuació) és gairebé un miracle. Després, la sèrie ha tingut una evolució a la baixa, amb pics de serra. Fins la traca final dels darrers dos capítols i un 9,8% de share que és tota una fita. En el global, un 6,8% i 126.000 espectadors de mitjana, molt per sobre de les xifres de la cadena del diumenge (3,4%) i del primetime (4,7%). A TV3, Després de tu va arrencar amb un esperançador 11%. A la segona tongada, deriva en un 6,7%. El primer dia, el titular d’un portal és que la pel·lícula de La 1 guanya a la “nova sèrie de TV3”. El segon és que “la sèrie valenciana” es desploma a TV3. Des de llavors, el periple de Després de tu a la televisió pública catalana ha estat un seguit d’ajornaments i desplaçaments a franges horàries fora del primetime. Per la combinació de factors que siga, Després de tu ha acabat amb quotes de pantalla que alguns dies no arribaven al 2%. Sergio Caballero, protagonista de la sèrie, un actor valencià però amb una llarga experiència a Catalunya, es queixava en una entrevista d’aquest tracte. En IB3 les audiències han estat testimonials, des de l’1,9% inicial.

Per cert i a propòsit de les audiències: a TV3 la sèrie ha tingut més de 100.000 reproduccions a través del web, una mitjana setmanal de 4.700 usuaris únics i 9.500 reproduccions en directe i a la carta. Tampoc per aquesta via ha funcionat a Catalunya.

L’elenc protagonista al complet. D’esquerra a dreta, Carla Pascual, Sergio Caballero, Verònica Andrés, Amparo Moreno, Carles Sanjaime i Roberto Hoyo.

La clatellada. De segur que hi ha moltes explicacions i molt diferents, però no degué ajudar molt en la recepció a Catalunya que una de les veus més respectades de la crítica televisiva, Mònica Planas, destrossara la sèrie després de visionar els primers capítols. En alguns aspectes no li faltava raó, però hi ha comparatives que no se sostenen: analitzar Després de tu des de les experiències audiovisuals que ens proporcionen les plataformes i els seus salvatges pressupostos i mitjans humans és, com a poc, una mica despietat.

I com s’ha explicat abans, tampoc no estem parlant de la mateixa lliga. Qualsevol cosa pot resultar decebedora després de veure Euphoria o Orzak, posem per cas. Però aquestes sèries no les podem veure en família, fent seure diverses generacions, dels més grans als més menuts. Després de tu, sí. Ho dic per experiència personal: als meus fills els ha agradat. A la menuda i a l’adolescent. La podíem veure tots plegats i, després, tornar a veure amb el meu fill gran Breaking bad, posem per cas. La meua dona, que és docent, va posar l’inici de la sèrie als seus alumnes. I els va interessar. Un plantejament des de la televisió convencional i amb plantejaments convencionals que pot enganxar la generació Tik tok? Al País Valencià podria haver estat així.

La valoració. Posem per cas, a més, que jutjar la sèrie des dels dos primers capítols fóra una mica apressat. Després de la presentació, Chon González, codirector i guionista de la sèrie, em va demanar que esperara al cinquè capítol per fer-me una idea global. Potser ho deia perquè el conflicte de partida, la mort de la mare i la manera de pair-lo del pare i els fills adolescents, anava agafant matèria. I apareixien unes altres derivades. He de dir que el to de dramèdia amable, més còmic que dramàtic, feia plantejar conflictes i acudits irritants en moltes ocasions, per tous. Però en la mesura que la sèrie avançava la proporció d’encerts i capítols més redons ha anat creixent. I el treball de l’equip de guionistes (Júlia Cot, Patrícia Pardo, Guadalupe Sáez, Jordi López Casanova i Chon González) per surfejar les cotilles i limitacions del plantejament s’esbrina conscienciós.

La sèrie té una important mancança de mala bava, fins i tot tenint en compte la divisió en la qual juga deliberadament. Però baralla honestament les cartes i trau profit raonable dels recursos. És una sèrie digna, amb una evolució narrativa positiva (el final de la temporada és un subratllat encertat del conflicte de fons: el dol que sembla superat però no ho està), que es beneficia també del bon treball sobretot dels dos protagonistes, Sergio Caballero i Verònica Andrés. Ambdós nominats als premis de l’Associació d’Actors i Actrius Valencians. La segona temporada de què s’ha començat a parlar està guanyada a pols almenys en À Punt. A casa la tornarem a veure. I potser seria el moment de demanar una mica més de risc. La pregunta ara és saber com enfocarà TV3 la continuïtat de la sèrie, sobretot després del relleu de Vicent Sanchis.

El treball de Verònica Andrés i Sergio Caballero és un puntal de la sèrie.

El futur. Potser la pilota no ha començat a rodar de manera neta i uniforme, que hi ha canvis en marxa que poden posar pals a les rodes, però en camí hi ha un altre fruit de la col·laboració de les televisions d’àmbit català, l’adaptació amb IB3 als comandaments de l’estupenda novel·la de Guillem Frontera Sicília sense morts. Amb la particularitat de la participació de Filmin en el projecte, la qual cosa dona pistes sobre el tipus de projectes que són susceptibles de donar el salt a les plataformes. Perquè una cosa és la dificultat d’anar cap a la transgressió de què parlava Alfred Costa i una altra és renunciar a un altre tipus de produccions que salten de la zona de confort la sèrie amable per a tota la família amb el segell Alberola, que també s’han de fer. Perquè bon material literari i bons i guionistes en tenim. I recordem que una pel·lícula tan dura i poc familiar com La mort de Guillem va tenir un share espectacular (per a À Punt) del 11,3%. Sí que es pot.

També és veritat que per fer tot això amb dignitat calen pressupostos i confiar en les televisions públiques com a motor de la indústria. Aquesta, tanmateix, és una altra història.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close