Audiovisual / Camins de Serp

On són els homes?

Resulta obvi i ben fàcil de comprovar com el debat sobre les noves masculinitats ha irromput a Catalunya coincidint amb l’esperit de derrota del postprocés. Ara que els nostres líders creuen haver aconseguit que sentim vergonya de ser catalans, TV3 ha començat a treballar perquè els mascles de la tribu experimentem una crisi de vigoria que ens adormi en una certa paràlisi espiritual-muscular. Així cal emmarcar On són els homes?, el Sense Ficció d’aquesta mateixa setmana en què el periodista Carles Prats (un home que ha transitat performativament de la corbata heteropatriarcal del Telenotícies al flow de la meditació) explorava el camí d’uns homes en procés de desconstrucció del seu procedir, viatjant com un antropòleg de peluix per les vides d’homes trans, pares motivats i un coratjós practicant de rítmica.

Els mots són importants i té certa gràcia que el procés introspectiu dels homes s’hagi popularitzat com a desconstrucció, sobretot perquè el paraulot (caldria ser un pèl més exactes i emprar desconstrucció) és un terme filosòfic que va crear-se bàsicament com a procés de reescriptura dels textos tradicionals del pensament per violentar-ne pressupòsits i silencis. No hi ha res més llunyà a la desconstrucció, en definitiva, que cercar-hi un mètode per analitzar la pròpia consciència o, dit de forma més crua, millorar èticament. El detall no és menor, perquè aquest documental (estirant el fil, podríem dir que els homes assumirien el concepte fent crítica i revisió del seu imaginari com si fos un text) no mostrava un procés desconstructiu sinó la lluita culposa i curulla de dolor d’uns individus que no es veien prou capaços per adaptar-se amb plenitud als ideals feministes del present.

Si per alguna cosa val la pena aquest On són els homes? És per assistir al penós camí d’insuficiència dels individus davant d’un ideal que desitgen com infants. Així el senyoro de cinquanta anys que admet amb impotència que mai no arribarà a ser plenament feminista, el conciutadà que declara (amb una convicció total) que tots els homes hem estat agressors pel fet de posseir titola, o els coetanis de la meva edat que lluiten compulsivament per esmenar la paternitat tòxica dels seus progenitors de la mateixa forma que hom s’avergonyeix de tenir un pare franquista. En tots els casos, malgrat la contingència de l’home en qüestió, s’hi troba el lloc comú de la religió segons el qual la masculinitat hereta un pecat original que cal purgar mitjançant una exercitació constant del dolor. Dic que la cosa resulta plenament religiosa perquè, seguint fil per randa l’adoctrinament cristià, la responsabilitat individual queda aniquilada en nom d’un sac de violència ètica de pecat previ i dictatorialment comú. Els homes només comparteixen una característica: han fet mal a les dones i, només mercès a aquesta agressió ancestral, han acabat monopolitzant el poder al món.

Lluny de desconstruir els textos (i els imaginaris) que els han fet com són, en definitiva, veiem que els homes es troben sobretot publicitant la seva penitència i demanant perdó per una suma de pecats que sobrepassen la seva individualitat. El gest té molta conya, no només perquè l’operació comporti un estat de frustració permanent envers l’ideal, sinó perquè la situació final de justícia només arriba quan l’home assumeix que, malgrat una catarsi transformadora del seu entorn, la seva lluita sempre acabarà impossibilitada per la força d’allò que el precedeix i la contaminació de l’herència malèfica entre els seus congèneres. La culpa guanya sempre i l’esmena és només penitència. Tot plegat s’assembla molt al procés. Al cap del camí, no sabem on són els homes; simplement entenem millor la seva impotència i, per tant, la consegüent frustració perpètua de les dones, per un simple contagi vivencial.

Al capdavall, en definitiva, tothom acaba mig castrat. Aquí és on és, o on volen que sigui, això que en diem Catalunya. Engrescador, oi?

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close