L’apel·lació a la història, cinc minuts més tard d’haver-se produït qualsevol esdeveniment cultural, acostuma a ser mala cosa. Hi ha molts candidats a la transcendència, però pocs que en siguen mereixedors. La sèrie ‘Succession’ (una producció de la brillant factoria HBO), havia fet història de la televisió abans de tancar-se definitivament amb el capítol final de la darrera temporada, la quarta. Amb tot, la manera de concloure la història també hi compta, i molt, en el balanç global. El diagnòstic: la nissaga Roy seurà en els altars televisius del segle XXI amb sèries com ‘Mad men’, ‘The Whire’ o ‘Breaking bad’.
L’èxit d’una producció audiovisual, en la qual participa tanta gent, és una suma d’elements. No es pot negligir que es tracta d’una gran producció, amb molts recursos, els necessaris per recrear la vida d’uns personatges que van en caríssims automòbils i jets privats als llocs. Que viuen arrebossats en el luxe. Tot just, el retrat d’uns milionaris cretins i males persones també és un factor d’èxit. “Els rics, els privilegiats, ens atrauen i ens provoquen rebuig alhora. I aquesta és una barreja que la televisió de les últimes dècades ha demostrat que és garantia de sèries arriscades, addictives i interessants”, alerta el crític Toni de la Torre.
Però encertar el tema, el món recreat, i dedicar un bon pressupost (90 milions de dòlars sols en l’última temporada), tampoc no és garantia de res. Has de trobar en el mercat la resta d’ingredients i cuinar-los bé. Has de córrer riscos. Has de cuidar tots els detalls. I certament, des que veus per primera vegada l’opening de la sèrie, amb la imponent banda sonora de Nicholas Britell, aquell piano entre senyorial i estrident, tan escaient, intueixes que hi ha alguna cosa gran al darrere. Et posa en alerta. En aquestes ratlles (espòilers a dojo, atenció), expliquem algunes raons que justifiquen el fervor crític i de públic.
La gran ‘tragidramèdia’ shakesperiana
El tarannà dels pares principals de Succession, el creador Jesse Armstrong (Babylon, In the loop) i el director i productor executiu Adam McKay (The big short, Don’t look up), feien esperar una producció coherent amb unes respectives carreres construïdes des de la sàtira i la comèdia, majoritàriament. Però la temàtica, la successió gairebé dinàstica en una nissaga empresarial top, amb Rupert Murdoch i la seua família com a model més obvi, i la manera de presentar-la, porten ineludiblement a pensar en una mena de drama shakespearià contemporani. Amanit amb pinzellades veritablement tràgiques pel que fa a alguns successos i a la manera descarnada de mostrar la mesquinesa de la condició humana.
Evidentment, l’humor i la sàtira hi són, de vegades hilarants, concentrades en uns diàlegs espurnejants (imagineu les rèpliques brillants d’Aaron Sorkin sense el seu punt ortopèdic i amb molta més mala bava) i en la química per a la comèdia d’algunes parelles de personatges. Algú la va definir com «una tragèdia que et fa riure». I tot just la dificultat per etiquetar la sèrie és un dels seus valors més sòlids, un to general molt difícil d’aconseguir, que combina en una mateixa escena, en qüestió de segons, el riure i els nusos en la gola. Hi ha directors i guionistes molt dotats per a la dramèdia, per a la hibridació, però Succession és un altre nivell. Qui sap si un gènere propi.
Un elenc tocat per la gràcia
Hi ha un punt atzarós en la confecció dels repartiments de sèries i pel·lícules. Les agendes, les manies d’artistes i representants, la lectura perspicaç (o no) dels guions, l’encert dels i les responsables de càsting, entre molts altres factors, juguen a l’hora de definir l’èxit d’una sèrie. I en Succession, les peces han encaixat com poques vegades: la brillant creació de personatges ha trobat correspondència en la punteria en la tria dels intèrprets i, finalment, en les capacitats dels actors i actrius de la sèrie. Sense excepció. Ja no podríem imaginar un altre Logan Roy, el volcànic patriarca de la família, que no fora Brian Cox. Ni un trio de germans aspirants a la successió que no tingueren les cares, els gestos i la veu de Sarah Snook (Siobhan «Shiv»), Jeremy Strong (Kendall) i Kieran Culkin (Roman).
L’imponent físic de Cox actua en favor de la construcció d’un magnat inoblidable: per iracund, despòtic i arrogant. Una presència en pantalla incòmoda per als espectadors. Fins al punt de fer-nos tocar, sentir i olorar el pànic que és capaç de provocar en les persones del seu entorn. Però malgrat alguns trets humanitzadors, pocs, és un personatge unidimensional. Els seus fills hereten part de la seua arrogància i despotisme, la seua incapacitat per a estimar. Però són molt més polièdrics, més complexos. Carreguen amb una motxilla verinosa, amb la insània d’una família caïnita, amb una educació emocionalment àrida, eixuta. Hereten, també, l’ambició sense límits del pare, la manca absoluta d’escrúpols.
Tot això condiciona la relació amb el pare i entre ells mateixos. Tenen la intel·ligència emocional castrada, sobretot els mascles, que pateixen també una masculinitat tòxica, deprimida i latent la de Kendall, exasperant i expansiva la de Roman. Dues cares fastigoses d’una mateixa moneda. Fins i tot el personatge menys repel·lent, Siobhan, una dona d’una altra pasta moral i ideològica, traeix, menteix i manipula a tort i dret. La frenètica carrera per la successió, que implosiona del tot amb la mort del patriarca, a qui odien, temen i estimen, els sotmet a alts i baixos emocionals extrems, interpretats amb una riquesa de matisos exuberant.
I després hi ha la meravellosa nòmina de secundaris, alguns amb rang quasi protagonista, com el germà gran que no pinta fava en els negocis familiars perquè té unes altres aspiracions, com ara ser president dels Estats Units malgrat la seua evident falta de condicions i talent. És Connor (Alan Ruck), i ens fa plantejar quin és el grau més extrem possible de patetisme. Algú a qui sols segueix en les seues ocurrències la seua nòvia Willa (Justine Lupe). Sense amor, per raons d’escalada social.
Per sobre de tot, tanmateix, hi ha la parella formada per Tom (Mattheew Macfadyen) i Greg (Nicholas Braun), el marit de Shiv i un cosí de la família, respectivament, els personatges amb l’arc evolutiu més ric, dos oportunistes que actuen durant gran part de la sèrie com a duo còmic, responsables d’alguns dels diàlegs més delirants de la televisió recent. Una química que els responsables de la sèrie van provocar també entre Roman i el meravellós personatge de Gerri (J. Smith Cameron), la madura directiva de l’empresa familiar. Actor i actriu ja havien treballat junts i es gastaven bromes picants, malgrat la diferència d’edat. Una complicitat que es va bolcar en la sèrie convertida en tensió sexual.
Mèrits de Jess Amstrong i el seu equip de guionistes, però també de la directora de repartiment, Francine Maisler.
Retirada a temps és victòria
Succession no és que s’haja retirat a temps: s’ha retirat en el moment just. I això no és gens fàcil per a les sèries d’èxit, moltes de les quals es perllonguen sense sentit buidant-les de contingut, fent-les reiteratives: The handmaid’s tale o House or cards en serien exemples significatius. Voler esgotar els filons més enllà del que és recomanable ha malbaratat un bon grapat de produccions valuoses. Per contra, les quatre temporades de Succession són relativament poques per als estàndards actuals, però són més que suficients perquè la història i l’evolució dels personatges i les trames conduïsca al desenllaç.
Sols cal revisar el capítol inicial, dirigit per Adam McKey, en què les cartes es posen sobre la taula amb un patriarca que no vol passar el testimoni malgrat l’edat i els problemes de salut i tres fills que esmolen els ullals per fer-se amb la corona. Sobretot quan es fa palès que el pare no es refia de Kendall, el candidat en principi amb més possibilitats, però que carrega amb una motxilla d’addiccions. Els trets principals del que serà la sèrie hi són. I t’adones de la perfecció de l’edifici construït, de la precisió dels mecanismes. Sense oblidar que cada capítol ha de tenir entitat, t’ha de fer gaudir i desitjar veure el següent. Tal vegada, haver d’esperar una setmana per veure el següent episodi estiga també en el fons de l’èxit de Succession. Això i esquitxar cada temporada d’un parell (o tres) d’episodis memorables i un final de sessió imperial: “Mai no falta ningú” (primera), “No és per plorar” (segona) i potser el més impactant, “Diuen les campanes” (tercera), són exemples modèlics de com tancar un acte.
L’última temporada, a més, té un tercer capítol absolutament nuclear, resolt de manera magistral pel director Mike Mylod, “La boda de Connor”, en què s’activa el detonant final en la lluita pel poder, la sobtada mort de Logan. Molts capítols després de suggerir problemes de salut greus, després de mostrar el patriarca passant de la relativa vulnerabilitat a un nou estat de volcanització, com ara quan en una negociació per una compra esbronca Roman per no haver humiliat l’empresa a la qual s’està absorbint. No és suficient un preu just, cal castigar-los, veure com criden de dolor, diu Logan. La mort ens sobta perquè ja no l’esperem. La sorpresa, els girs de guió, estan administrats amb una habilitat extrema.
La sèrie té la mesura temporal justa. Ni més ni menys del que toca. Però acabar com i quan ha de ser, de manera sorprenent i lògica alhora, lligant tots els fils i fent que tot quadre, això sol ser més difícil. I separa les bones sèries de les veritablement grans.
Acabar en alt. Dalt del tot. Dalt de debò
Els quatre darrers episodis de Succession són extraordinaris. Es barregen unes eleccions presidencials nord-americanes amb el destí final de la companyia familiar, Waystar Royco, perquè ambdós fets van lligats. I se’ns va mostrant, fins a la catarsi final, l’espai que ocupen els personatges en la història. Mort el pare, Kendall es mou perquè no es produïsca la venda de la companyia a un gegant tecnològic suec (dirigit per un personatge tan insuportable i imbècil com els membres de la família Roy, Lukas Matsson, interpretat per Alexander Skarsgård), necessita quedar-se l’empresa per poder complir l’objectiu vital irrenunciable de dirigir l’imperi alçat pel pare. Però Shiv també ha maniobrat pactant amb Matsson. Serà ella l’escollida, en principi, si el suec aconsegueix tancar l’operació. La caldera bull.
Fins que Shiv s’adona que Matsson l’ha traït. Ni més ni menys que prometent-li el càrrec a Tom, el seu marit, amb el qual està en la fase decisiva de trencar definitivament o fer un darrer intent de reconstrucció. Perquè ella, perquè no falte de res, està embarassada. I el tercer germà en discòrdia, Roman, ja està descartat després d’haver-se esfondrat en el funeral del seu pare. Els negocis són per als taurons, no per als dèbils. Els germans s’agrupen al voltant de Kendall, després d’una reconciliació tan retorçuda i disfuncional com les seues baralles.
Tot sembla dat i beneït. Però aquest no seria un final digne de Succession: com en totes les bones històries, un fil que sembla tancat en la primera temporada, un obscur episodi fruit de les addiccions de Kendall que acaba amb la mort d’un jove cambrer, regurgita com una mala digestió. Shiv, que té dubtes malgrat tot, veu la llum i canvia en l’últim moment el sentit del seu vot. En benefici de Matsson. I de Tom, a qui ningú no espera com a successor, la peça que la família va estar a punt de sacrificar per solucionar un greu problema d’abusos en una de les empreses del conglomerat. A qui tothom menysprea per la seua procedència del medi oest i la falta de pedigrí. Però és un paio sense escrúpols, fred, que aplica les ordres sense fer-ne qüestionaments morals. Un testaferro perfecte per a Matsson.
Tornes la mirada enrere i t’adones del sentit d’aquest desenllaç, com de minuciosament ha estat preparat, tot el que implica. El darrer episodi dirigit per Mylod i escrit per Amstrong és una altra peça antològica. Tot quadra. Tot té sentit. La solució final successòria que més mal pot fer als germans: un ningú, un nou-ric, heretant l’imperi, tot i que siga nominalment. Algú que tothom menysprea. “Hauríem d’haver-lo degollat en nàixer”, comenten dos directius veterans, Frank i Karl (magnífics Peter Friedman i David Rasche, com tota la resta), quan encara no saben que Tom els ha sentenciat. Com també ha sentenciat Greg, qui calcula malament i li passa informació al bàndol perdedor, el dels germans.
La traïció i caiguda del miserable Greg i el trencament de l’inefable duo és un altre símbol. Però no tan potent com el fracàs de Kendall i Roman, qui ha de traure el seu germà gran de l’encanteri: “Assabenta’t. Som una merda (…). Tu eres una merda descomunal. Jo soc una merda. Ella és una merda. No tenim res. T’ho dic perquè ho sé. No som res”. Shiv està en el bàndol guanyador, però és una victòria pírrica: no serà l’escollida. Tom li ofereix tornar a casa junts, un conat de reconciliació, com a premi pel canvi de decisió. Pugen al cotxe. Ell li allarga la mà. Ella diposita la seua sobre la de Tom. Tova. Sense força ni il·lusió. Des d’una perspectiva de gènere, el desenllaç és terrible: serà la dona de. La mare del fill o filla de Tom. El seu rostre mostra la devastació, la derrota.
L’última escena ens mostra a Kendall abatut, mirant el mar amb els mateixos ulls de xai que ens han fet patir tota la sèrie, perquè, a la nostra manera, hem acabat apreciant aquests malparits, com apreciem els amics insuportables de la colla. Kendall està sol. Acompanyat únicament del fidel guardaespatlles de Logan Roy. L’única herència paterna realment sòlida, tangible. La de la fidelitat canina del serf del seu pare.
