Pintures vivents sobre els dilemes de l’existència humana, un narrador omniscient, la crítica social i un humor irònic que frega la tragicomèdia. Aquest és el fil conductor que comparteixen el cineasta suec Roy Andersson (1943) i el fotògraf català Txema Salvans (1971). Sota títols aparentment sarcàstics com són els dels darrers treballs d’ambdós artistes, Sobre l’infinit i Perfect Day respectivament, s’articulen profundes reflexions sobre l’ésser humà, el seu entorn i el seu temps.

El cinema simbòlic d’Andersson, que podria passar perfectament desapercebut entre l’obra del pintor Edward Hopper, inspirat per nombroses obres d’art i pintors com Otto Dix, Honoré Daumier, Goya entre d’altres, projecta el significat de la humanitat a través d’un estil en què abunda un existencialisme carregat d’un humor absurd que vesteix als personatges de rostre pàl·lid i grisenc. Personatges gairebé emmudits que prefereixen observar els conflictes fútils de la quotidianitat passivament, emmarcats en l’estatisme i els plans fixos de llarga durada i tenyits d’una coloració grisosa per abordar els contrastos de temes com el dolor, l’amor, la mort, la desil·lusió i la incertesa. Sobre l’infinit retrata durant poc més d’una hora i quart episodis tan extremadament banals com punyets de la condició humana, poblada de personatges diferents i una escenografia en què cada racó de la ciutat sembla un quadre vivent. El relat que subjau s’aconsegueix a través d’una lleugera i melancòlica veu en off que s’aproxima a l’absurd i aconsegueix allunyar-se de sentimentalismes o superficialitats. Entre aquests episodis de fets aparentment inconnexos, els personatges habiten una comunitat que els manté sotmesos al sofriment, l’apatia, el pessimisme i la soledat, personatges extraviats, sense rumb que s’enfronten a situacions com l’aspror de la decepció, les acaballes de l’amor, la pèrdua de la fe, el penediment, la culpa, la inseguretat -la vulnerabilitat de la seva pròpia condició -. Extingida la lògica causal, el narrador omniscient relata les cròniques mentre observa des de lluny la tragicomèdia que l’home fa de la seva existència, la fragilitat de les emocions i la infinita misèria que el circumda. Això és la permanència de l’angoixa, el turment d’un desig que sols es coneix en l’absència, l’ésser malaguanyat que, tanmateix, sempre estarà prest per avivar la mirada en els moments de bellesa i veritat.
“Ningú sap el que vol realment. Podem tenir idees aproximades, però no del cert. No és que jo sigui un pessimista, és que la vida és molt fosca”. Roy Andersson.
Escena del film Sobre l’infinit (2019), Roy Andersson. Fotografia de l’obra Perfect Day, Txema Salvans.
Fotografia de l’obra Perfect Day, Txema Salvans. Escena del film Sobre l’infinit (2019), Roy Andersson.
Txema Salvans desenvolupa la seva obra amb un enfocament documental i artístic al marge dels circuits habituals del fotoperiodisme aproximant-se també a l’assaig fotogràfic. Joan Fontcuberta ha descrit la seva obra com un “equilibri entre el pensament crític i el sentit poètic de l’humor”. Des dels seus primers treballs fotogràfics indaga en el territori de la quotidianitat i en els nostres compartiments socials. El seu darrer treball, l’exposició Perfect Day, és un exhaustiu recorregut per la costa mediterrània, des de Girona fins a Algesires, realitzat entre 2005 i 2020 en el qual es centra en els sorprenents llocs on consumim el nostre temps d’oci. Amb un estil formal i conceptual ens fa qüestionar els estereotips de l’estiueig als pobles de costa i la sobreexplotació turística del litoral mediterrani, així com a través de la ironia ens ajuda a entendre la dimensió de la tragèdia. L’exposició de paisatges crus emboirats d’uns matisos asfixiants sota l’aparent calidesa d’una gamma cromàtica pastel conforma una sort de distopia on els habitants dels pobles costaners semblen viure en una zona àrida d’interior, ja que Salvans els fotografia donant-li l’esquena al mar. Aquest és l’element ocult que s’intueix sense mostrar-se, que s’explica i es vela enrarint la imatge, talment com als films d’Andersson on s’oculten diàlegs i primers plans.
Escena del film Sobre l’infinit (2019), Roy Andersson. Sobrevolant la ciutat (1918), Marc Chagall.
“Les persones que es veuen en les imatges aparentment han decidit ser-hi, però no resulten llocs molt desitjables. I aquí hi ha la clau: en la capacitat de resiliència infinita que té l’ésser humà, en el pla físic i emocional. On altres espècies es rendiran, l’ésser humà sempre és capaç d’aguantar una mica més”. Txema Salvans.
Els personatges de les seves fotografies, com en l’obra d’Andersson, destil·len certa tensió melancòlica, com si esperessin a la recerca del fet incondicionat que habita l’interior de l’ànima humana -un espurneig, una potència, la mirada interior-. És aquí on ambdues obres convergeixen cap a la mateixa reflexió d’aprofundir en l’experiència interior i conservar la introspecció silent que desbrida el fons, allí on radica l’essència en un entorn d’acceleració i canvi constant.