El nonagenari director James Ivory (Berkeley, Califòrnia, 1928), segurament el més britànic dels cineastes nord-americans, retorna amb un documental biogràfic, ‘A cooler climate’, estrenat fa uns dies en Filmin, en què rescata imatges d’un documental inèdit rodat a Afganistan el 1960 que li serveixen per explicar els seus orígens, la seua formació, l’homosexualitat i la gènesi d’una obra exemplar amb títols imprescindibles com ‘Una habitació amb vista’, ‘El que queda del dia’ o ‘Retorn a Howards End’.
L’any 2022, amb 94 anys complits, James Ivory va escriure i codirigir amb Giles Gardner, un col·laborador habitual, el que podria ser el seu testament cinèfil, un documental tan estilitzat i intel·ligent com bona part de la seua ingent cinematografia. Batejat a Espanya, no sense cert sentit, com James Ivory, el largo viaje, el film és un nou manual de narrativa elegant i suggeridora. Partint de les imatges d’un documental que mai no va estrenar rodat a Afganistan, Ivory busseja en un passat remot que lliga de manera fragmentària infantesa i joventut amb els seus inicis en la indústria.
El documental, de fet, té una primera mitja hora desconcertant, fins que l’espectador assumeix el codi, el fet que se li estan llançant a la cara, subtilment, peces d’un trencaclosques que s’ha de muntar. Així, el film comença amb algunes imatges inèdites de Kabul, citant per primera vegada un personatge de finals del segle XV i principis del XVI amb pes en la nostra història, Zahir-ud-din Mohammad Babur, fundador de l’imperi mongol de l’Índia. Tot i que va tenir predilecció tota la seua vida pels paisatges i el clima més benigne afgà. En això va coincidir amb Ivory, qui assegura que va escollir Afganistan per rodar un documental perquè s’evitava així una calor excessiva que sí que trobava a l’Índia. A cooler climate, el títol anglès del film, respon a aquesta coincidència vital.
Mentre es conten aquestes coses, amb les nombroses il·lustracions al·lusives a Babur conservades, se’ns fan uns esbossos significatius de la infantesa del nord-americà. Educat en una institució regida per religioses, el jove James, fill del propietari d’una empresa serradora, descobrí ben aviat que era un xiquet diferent: preguntat en una ocasió quin regal demanaria al pare Noel, va contestar sense dubtar que una casa de nines. Curiosament, no la volia per jugar a les nines en un sentit tradicional, sinó per decorar i canviar la fesomia de la casa. L’opció, en tot cas, li va costar les burles dels companys.
L’anècdota és ambivalent, serveix per explicar una sensibilitat no normativa per a l’època, però també és un fil que explica el camí professional d’Ivory, qui de jove acompanyava el seu pare a visitar els estudis de la MGM, a qui feia de proveïdor. Llavors va imaginar “un futur dissenyant escenaris per a pel·lícules”.
Despullar l’ànima
Quan l’espectador pensa que el documental entrarà en matèria pel que fa a la carrera cinematogràfica d’Ivory, la narració torna a centrar-se en Babur, en la seua sensibilitat envers els jardins i en un fet cabdal: a més d’alguns poemes, el cabdill mongol va redactar una autobiografia, el Baburmana, amb un to poc habitual, amb el qual “despulla la seua ànima amb una consciència i honestedat com la de Proust”. La referència a l’escriptor francès respon també a un altre fet: és l’autor a qui llegeix Ivory mentre resideix a Afganistan. En tot cas, com a mostra d’aquest despullament, Babur relata com va perdent a poc a poc interès per la seua esposa fins que queda captivat per un jove de la cort, de qui s’enamora perdudament.
En aquest punt, Ivory invoca un primer amor homosexual de l’institut, un altre xicot ben plantat i també anomenat Jim. Un amor complex, en una època en què aquest tipus de desig es vivia d’amagat. Un temps desaparegut en què “les adolescents portaven collars de perles com les seues mares”, conta el cineasta. Un món tan diferent de l’Agfanistan que va coneixent mentre llegeix Proust, un país “ancorat en el segle XIII” en què monuments valuosíssims eren derruïts solament per considerar-se pagans. Ivory va aconseguir filmar un espectacular Buda que no va sobreviure a la barbàrie, com quasi res en aquell país.
Abans d’aquella experiència, tanmateix, Ivory té temps d’anar a una escola de cinema per descobrir que la seua veritable vocació no és fer els decorats, sinó contar històries en forma de primers documentals. Un a Venècia, subvencionat pel seu pare. Després, accidentalment, descobreix unes miniatures índies que li desperten l’interés per aquell país. És per aquesta via que descobreix la figura de Babur. I els textos d’E.M. Forster, de qui adaptarà algunes de les seues novel·les més cèlebres.
Un viatge que marca una vida
Mentre avança la narració, acaronats per la música d’Alexander Desplat, Ivory ens va lliurant els darrers fragments del mosaic. Un, per exemple, de ben important, el símil que fa el cineasta del gran viatge de Babur amb el seu. En el cas d’un príncep, la vida adopta sentit en marxar de casa i conquerir territoris. Tot un imperi a l’Índia. Des del qual va enyorar constantment Kabul, el seu clima benigne. Fins al punt de plorar un dia que parteix un meló d’Alger que li recorda aquella terra. Fins al punt d’ordenar que el soterraren a Kabul.
Estirant aquest fil, Ivory ens desvela que el sentit del seu llarg viatge per Àsia Central era l’arribada: a la tornada a Nova York, encara en 1960, coneix el productor d’origen indi Ismail Merchant, durant la projecció del seu documental sobre miniatures índies. La jornada, digna d’una pel·lícula, acaba a l’apartament d’Ivory, escoltant la seua col·lecció de discos de música índia.
I aquest és el veritable inici de la història. Amb Merchant s’engega una relació sentimental i professional, perquè deriva també en la creació de Merchant Ivory Productions. I la producció el 1963 de The househoulder (El pare de família), basada en una novel·la de Ruth Jhabvala. Aquestes coneixences, assegura Ivory, les d’Ismail i Ruth, “no hagueren tingut lloc sense aquell viatge”. “El propòsit del viatge”, resumeix, “era fer pel·lícules amb Merchant”. Però tot això correspon a la part coneguda de la història.
El documental, que inclou en els agraïments directors amb evidents connexions creatives amb Ivory com Terrence Malick, Tom Hooper o Stephen Daldry (també hi ha agraïments per Ewan McGregor i Wes Anderson) acaba amb una preciosa al·lusió a “dos homes gais units en un propòsit, dos homes que podien dominar el món”. D’alguna manera, la cosa va anar així. Fins a la mort d’Ismail Merchant, el 2005, deixaren desenes de fils i un deixant d’admiració i reconeixement. A cooller climate, en el fons, és l’homenatge al seu company d’un Ivory que s’acosta al segle de vida. Una sofisticada i elegant, no podia ser d’una altra manera, declaració d’amor.
