Audiovisual / Camins de Serp

Pujol vist per Trueba

A mesura que et fas gran tens poques ganes de perdre el temps i és per això, entre moltes d’altres coses, que no miraré La Sagrada Familia, el documental de David Trueba sobre la família de Pujol. Tot el que pugui dir un progre espanyol (i més encara quan es disfressa d’amigui de la catalana tribu) sobre l’antic president m’ho conec més que el missal; i també em puc estalviar escoltar per enèsima vegada els nostres periodistes nacionals afirmant que “tothom ho sabia” mentre ells tenien els santíssims collons de callar com putes durant lustres.

No em cal perdre el temps, insisteixo, perquè si hom pot passar la tarda llegint Fuster o reescoltant el corpus simfònic de Haydn ja em direu per què polles haig de fer esment a allò que el cantant Jordi Évole pensi sobre la mòmia del presidentíssim.

L’únic que encara s’ha de dir sobre el cas de Pujol i sobre la seva família ho han de perbocar els protagonistes (o el testament en qüestió que ens n’arribi post mortem). La resta serà una xerrameca sense cap transcendència, sobretot car, en contra del que pensen els ressentits i ha dit el propi protagonista, Pujol ha estat amo i senyor del seu llegat. Tothom, en definitiva, ha comprat d’una forma molt acrítica la tesi segons la qual Pujol va tolerar que el seu fillam (i senyora) trafiquessin amb els quartos de la seva deixa perquè se sentia culpable d’haver estat un pare absent durant dècades; d’aquí s’entendria la seva confessió i posterior expiació. Tota la premsa ha comprat aquest relat i no crec que Trueba s’allunyi d’assenyalar una corrupció homologable a molts polítics espanyols.

L’únic interessant, en definitiva, seria refutar aquesta tesi, i afirmar (com entendria fins i tot una cadernera) que Pujol coneixia perfectament els negocis dels seus fills, sinó que els va tolerar perquè volia disposar de diners mitjançant la corrupció política amb intencions molt clares. Aquest és el documental que algú hauria de tramar; a saber, el film on Pujol confesses com, efectivament, va servir-se la corrupció espanyola per tenir un estatus familiar-econòmic de primera, poder tractar de tu  a tu les elits madrilenyes, i així evitar que els espanyols el tractessin com un pagerol més.

La salmòdia progre sobre la corrupció del clan i de com n’eren de llestos per fer pasta ja me la sé. Quan algú m’expliqui per què i com el robatori sistèmic fou l’únic ascensor social dels polítics espanyols durant el post-franquisme, ja m’avisarà.

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a la Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close