Audiovisual

El ‘Ripley’ obscur i antiempàtic que recupera l’essència Highsmith

L’obscura, cadenciosa i inquietant minisèrie ‘Ripley’ (Netflix), no sols és una de les produccions audiovisuals més brillants del que portem de 2024. De les adaptacions audiovisuals de la novel·la de la gran Patricia Highsmith ‘The talented Mr. Ripley‘, de l’any 1955, és la que capta millor l’essència pertorbadora que hi contenia. Amb una molt destacable fidelitat al text tot i introduir intel·ligents variables narratives i conceptuals. A banda d’una excepcional creació del personatge de Ripley a càrrec d’Andrew Scott en els antípodes dels seus predecessors en la gran pantalla. Fem un passeig per la sèrie que és alhora un joc de comparances.

Cada cert temps, gairebé sense interrupció des de la dècada del 1950, la prolífica obra de la texana Patricia Highsmith ha estat motiu d’adaptacions cinematogràfiques. Només un any després de publicar un debut brillant, però que corria el perill de passar desapercebut, Strangers On a Train (1950), Alfred Hitchcock feia una magistral adaptació que va catapultar la carrera de l’escriptora gràcies a una trama tan brillant com pertorbadora. The talented Mr. Ripley, publicada en català com L’enginyós senyor Ripley, va ser la quarta de les moltes novel·les que va publicar i una de les més celebrades. Amb un personatge ja mític, l’amoral Tom Ripley, al qual va dedicar quatre novel·les més.

Un personatge formidable embolicat en una molt sofisticada trama: un jove estafador de poca entitat és contractat per convèncer un ric hereu apoltronat en Itàlia per una poc prometedora vocació pictòrica, Dickie Greenleaf, de tornar a casa, amb els seus acabalats progenitors. De la trobada entre ambdós sorgirà una ambigua relació i una troca que s’anirà embolicant i enfosquint dramàticament. Una boira densa i angoixant feta de mentides i amoralitat. Això, més una llaminera ambientació italiana feien de L’enginyós senyor Ripley carn de pantalla. Amb dues adaptacions cinematogràfiques molt remarcables que, compartint algunes coordenades i cadascuna amb diferents llicències argumentals, adjudicaven un estil ben vistós a Tom Ripley. En Plen soleil, de René Clément, del 1960, el paper protagonista és per a un bell i seductor Alain Delon, un arquetip eficaç en pantalla però sense massa relació amb el sibil·lí i antipàtic Ripley de la novel·la.

Per a la versió de l’Anthony Minghella, del 1999, l’actor escollit, després d’algun tempteig amb Leonardo DiCaprio, és Matt Damon. L’aleshores jove i prometedor actor construeix un Ripley contingut, però amb un atractiu físic que pot competir amb els seus companys de repartiment, Jude Law, Dickie, i Gwyneth Paltrow, Marge, la parella del jove hereu. A més, Minghella introdueix un element no contemplat en la novel·la, el personatge de Meredith, interpretat per Cate Blanchett, necessari per a una sèrie de girs que la història fa en el film. Comptat i debatut, la unió estel·lar d’aquests quatre talents emergents dotava la pel·lícula d’una càrrega de bellesa i sensualitat que tampoc no apareix en la novel·la. Un dream team, per cert, que completava el desaparegut Philip Seymour Hoffman, un actor superdotat que interpretava un Freddie Miles molt més fidel —en aquest cas sí— al concebut per l’escriptora, un pèl-roig gras, acabalat i descarat. I un secundari fonamental en la trama.

Highsmith, de fet, dibuixa protagonistes joves i moderadament atractius, però no subratlla la seua bellesa. Així, Marge és descrita com una jove guapa però de formes arrodonides, allunyada de l’estilització d’una Paltrow. El llibre també és molt subtil i ambigu —pensem en l’any de publicació— quan aborda temes com l’homosexualitat, una veta molt més explorada i explícita en les dues versions fílmiques, més fins i tot en la de Minghella, considerat un film avançat al seu temps en matèria queer.

Un altre apunt important és que les dues pel·lícules, a banda de la sensualitat, mostren una Itàlia bulliciosa i sorollosa, ja plenament turística —l’ambientació correspon a la dècada del 1960—, amb una estètica colorista, emmirallada, quasi de postal.

La versió ‘noir’, expressionista i magnètica de Zaillian

Amb aquests precedents, arribem a la portentosa minisèrie produïda, escrita i dirigida per Steven Zaillian, un dels guionistes de referència de la indústria amb col·laboracions de campanetes per a directors d’elit com Steven Spielberg, Ridley Scott, David Fincher o Martin Scorsese. Un currículum de vertigen amb Oscar inclòs pel guió adaptat de La llista de Schindler i algunes incursions puntuals en la direcció.

Sorprenentment produïda per a una plataforma com Netflix, enfocada més a l’entreteniment que a l’excel·lència artística —les pobres dades d’audiència, de fet, revelen el desconcert que Ripley provoca en els espectadors—, Zaillian planteja una versió molt més obscura i acostada al cinema noir dels anys 40 i 50. D’ací el rodatge en blanc i negre, amb una fotografia tenebrista però brillant des del punt de vista estètic. Amb una font d’inspiració en Caravaggio que no està en el llibre de Highsmith i que, a més d’una raó estètica, serveix, ara ho veurem, per lligar de manera brillant un dels fils argumentals.

En consonància, i de manera més aproximada al material original, els personatges actuen de manera molt més continguda que en les pel·lícules precedents. La parella formada per Dickie i Marge —magnífics Johnny Flynn i Dakota Fanning— mostren una bellesa terrenal, no hi ha desplegats encants personals exuberants. Generen l’empatia justa. I el gran salt és crear un Ripley —Andrew Scott fa un paper inoblidable— directament odiós, algú que fa desitjar constantment que el seguit de salts mortals i maniobres inversemblants que ha de fer per no ser atrapat (a partir d’ací, comencen els espòilers) mostren en algun moment una falla, una escletxa. Desitges desesperadament que l’agafen. És un malfactor antiempàtic. Amb Matt Damon, aquestes coses no passaven.

Un Ripley fosc, d’aparença física i tracte mediocre, sense talent aparent —lluny de les atractives creacions de Delon i Damon—, amb una ganyota desganada on hauríem de veure un somriure. Algú que diries que va perdre la gràcia en el part. Però terriblement llest, perquè sap incorporar a poc a poc habilitats socials per disfressar la seua amoralitat i les seues obscures intencions. Amb una homosexualitat latent i suggerida, que connecta amb la subtilesa del llibre de Highsmith.

Un text que, amb puntuals però significatives variacions, Zaillian segueix amb bastant fidelitat. De primeres, perquè, com ha explicat en algunes entrevistes, la intenció era anar al llibre per posar-se en la ment de l’escriptora, fer l’adaptació que ella presumiblement faria. A banda d’això, el format sèrie permet també desplegar detalls i fils argumentals del llibre. I el metratge més generós acompanya al ritme mandrós, reposat, en el qual cada enquadrament, cada silenci, cada pausa, tenen un valor narratiu, a banda d’estètic. Una cadència difícil d’assimilar per audiències massives. I, malgrat tot, és una sèrie magnètica, absorbent, abrasiva. L’antítesi de l’avorriment.

Aquesta cadència, aquestes hores al davant, també tenen com a conseqüència narrativa que queden reflectides al detall les angoixes i el treball descomunal que ha de fer Ripley per ocultar els seus assassinats, suplantar la identitat de Dickie i, finalment, tornar a la seua pell però amb els diners de la víctima. Tot això no és fàcil. Matar i ocultar les petjades, tampoc: els dos assassinats, el de Dickie i el d’un Freddie Miles que està a punt de descobrir el pastís, són laboriosos, requereixen un esforç titànic per part de Ripley que Zaillian porta més enllà fins i tot del que ho havia fet Highsmith. Són escenes, a més, en les quals s’esmicola un cert humor negre sense que res grinyole. Això tampoc no és fàcil.

Una laboriositat per fer el mal que, com explica de manera brillant Áurea Ortiz, tenen un simbolisme en la presència permanent de les escales, metàfora de la dificultat de l’ascens social lícit o, en aquest cas, il·lícit. L’arquitectura, ací, és un element al servei del ric subtext de la producció. Zaillian, a més, introdueix una variant excelsa: mentre que en la novel·la Ripley està fascinant per la pintura de Van Gogh, en la sèrie, com s’ha dit, el referent és Caravaggio. I el que sembla una intel·ligent picada d’ull pel que fa a l’estètica de la producció, servirà també narrativament per a una importantíssima escena en què Ripley ha d’enganyar a l’inspector italià encarregat de la investigació. L’immortal pintor italià li dona la idea de generar una escenografia fosca, ombrívola. La barba i el cabell postís fan la resta: l’inspector no s’adona que el Tom que té al davant és la mateixa que s’havia fet passar per Dickie davant dels seus nassos. Una escena cabdal que Highsmith soluciona en la novel·la de manera poc convincent.

Deia l’escriptor Guillem Frontera, en referència a l’adaptació televisiva del seu llibre Sicília sense morts, que els guionistes havien trobat en alguns casos solucions narratives millors que les seues. Podia ser el cas que exposàvem adés, però també pel que fa al desenllaç: Zaillian obre una porta que l’escriptora texana no va veure o no volia obrir. Però que té tot el sentit. I que té a veure amb el perill que un cas tan mediàtic, tan exposat als mitjans, poguera jugar-li a Ripley una mala passada en forma d’inoportuna fotografia publicada de l’autèntic Dickie. El final suggereix que el joc de Tom podria haver quedat al descobert. Podem donar la sèrie per tancada. O no: en aquestes coses, mai no se sap.

Addenda per a cinèfils i serièfils

S’ha dit abans que Ripley és un homenatge al cinema negre nord-americà dels anys 40 i 50. Però també a l’època del neorealisme italià i derivades posteriors representat per Antonioni, Rosselini o el mateix Fellini, a qui s’homenatja obertament titulant un dels capítols “La dolce vita”. Altres homenatges són més subtils: la presència testimonial de John Malkovich en el paper de Reeves, soci de Ripley en altres novel·les, és possiblement una picada d’ull a una altra de les adaptacions sobre els llibres d’aquest personatge, El joc de Ripley (2002), de Liliana Cavani, on l’actor fa el protagonista. Si non è vero

Altrament, la sèrie de Zaillian, deliberadament o no, presenta concomitàncies amb una altra de les adaptacions dels llibres de l’autora, la versió de Carol que Todd Haynes va estrenar el 2015, amb Cate Blanchet, a qui citàvem adés, de protagonista. La de Haynes és una pel·lícula rodada a color i ambientada en Nova York, però la gestió del ritme, dels silencis i les mirades, l’ambigüitat i subtilesa amb què és tractat el tema de l’homosexualitat, bé podria haver estat un model per a Zaillian.

Continuem amb dos encerts de càsting, com ara el de triar per a interpretar l’inspector que investiga el cas l’actor Maurizio Lombardi, el cardenal Assente de The New Pope, la sèrie de Paolo Sorrentino que, curiosament, té a Jude Law i John Malkovich com a protagonistes. De manera molt resumida: el món és un mocador i Lombardi està magnífic, fent que el personatge tinga més pes fins i tot que en el llibre.

Amb tot, una de les decisions de càsting més arriscades i imaginatives és la del paper de Freddie Miles: si en la pel·lícula d’Anthony Minghella, com hem dit, hi ha més fidelitat a l’original, en la sèrie hi ha un gir exponencial. Del Philip Seymour Hoffman excessiu i canònic, passem a Eliot Paulina Summer, una persona no binària, filli del músic Sting i de l’actriu Trudie Styler. També coneguda com a Coco Summer, la seua presència reforça l’aire ambigu i misteriós de la producció. La mirada penetrant i perspicaç de Summer —que també té una funció ací— és un dels additaments d’un Ripley portentós en molts sentits.

I per no estirar fins a l’infinit acabarem amb algunes similituds i canvis amb el material original. Per exemple, a diferència de Minghella, que fa de Dickie un saxofonista aficionat, Zaillian preserva la vocació artística de Dickie en la història original, la pintura. Té tot el sentit en consonància amb el to de la sèrie. Però per raons segurament de producció, l’escenari principal del Mongibello del llibre esdevé Atrani. Un detall sense importància que no desmereix la fidelitat amb la qual aquest Ripley ha seguit el deixant del magnífic llibre de Highsmith. Si no és l’adaptació que l’escriptora hauria fet, com pretenia Zaillian, podem apostar a què se li assemblaria molt.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close