La darrera edició dels premis Emmy de l’Acadèmia de la Televisió dels Estats Units palesaren com d’inclassificable és ‘The Bear’, la sèrie de Christopher Storer que quasi va arrasar en una categoria, la de comèdia, que no és ni de bon tros la seua. El premi gros a ‘Hacks’, una comèdia més ortodoxa, semblava corregir el problema que el mateixos Emmy havien provocat. Un despropòsit, ben mirat. Comptat i debatut, l’impacte ‘The Bear’, combinat amb l’èxit absolutament inesperat d’una altra sèrie incòmoda, rarota i difícil d’ubicar, la britànica ‘Baby Reindeer’, posen en valor la ficció difícil de catalogar.
Una sèrie com Succession, una tragèdia audiovisual que combinava moments durs i dramàtics amb escenes i diàlegs hilarants, amb una parella de secundaris que fins i tot feia el rol de duo còmic, difícilment s’haguera ubicat en l’apartat de comèdia. A The Bear (una sèrie de la solvent productora FX per a Disney +) jugar en aquesta categoria tal vegada li ha ajudat a fer caixa, perquè la collita de guardons Emmy va ser tremenda: onze estatuetes comptant l’actor principal per a Jeremy Allen White -en un paper que transmet angoixa professional i vital, res que faça riure-, actor i actriu secundaris per a Ebon Moss-Bachrach i Liza Colón-Zayas i actriu convidada la gran Jamie Lee Curtis. Cap d’aquestes interpretacions, tanmateix, estan articulades en clau de comèdia.
La història d’un jove xef d’alta cuina, Carmy, que ha de reflotar el negoci familiar d’entrepans per la mort del germà gran, és abans que res un viatge gens complaent per les conseqüències en la salut mental d’haver conviscut amb una família disfuncional. Alhora, és una reflexió sobre el desgast personal que suposa l’alta cuina i el seu nivell malaltís de perfeccionisme i competitivitat. Tema on s’esbrina que toca el moll de l’os, malgrat les comprensibles hipèrboles i llicències.
El protagonista mai no somriu, el seu cap és sempre un volcà en erupció, un cervell fermentat, que barra tindre relacions personals i professionals raonablement sanes. Carmy ha patit la pressió salvatge i traumatitzant d’un dels seus mestres. I en comptes de metabolitzar-la, la trasllada a la seua companya Sidney (Ayo Edebiri), igualment perfeccionista, igualment ambiciosa, però molt més centrada i sensata. Una altra funambulista amb talent.
Moss-Cachrach, mentrestant, interpreta el cosí de Carmy, Richie, un paio divorciat i volcànic, que sembla haver trobat el seu lloc en el món com a cap de sala, gir sensacional d’un capítol preciós, “Forks”. El pes del passat disfuncional, la por a renovar fracassos, la tibantor ambiental, la tristor per no poder estar tot el que voldria amb la filla, fa que siga un personatge en alerta permanent, exigit. Això tampoc no fa riure. A l’actor li han premiat per una magnífica performance, però parida des del dolor i l’ansietat que comparteix amb uns altres personatges.
Per la seua banda, personatge de Liza Colón-Zayas, Tina Marrero, a més d’haver posat en el mapa una actriu llatina, és sensacional, algú que ha d’evolucionar d’una cuinera de sandvitxeria a xef d’alta cuina. Ajudant, però xef, al cap a i a la fi. Una dona que les ha passat de tots els colors, amb uns ulls que transmeten agraïment però també ansietat i responsabilitat, per la por de no haver de tornar al fang. Si li han premiat merescudament pel seu treball en la segona temporada, hauran de fer-li homenatges públics pels carrers de Chicago per un capítol de la tercera, “Napkins” (tovalloles), flashback que ens retrotrau als inicis de la seua història. Bonica però dura. Edificant però amb un punt amarg. Per ací tampoc no busqueu comèdia.
Altrament, “Fishes”, l’aclamat sisè episodi de la segona temporada, el relat d’un sopar de Nadal trasbalsat i caòtic -tota la sèrie viu en el caos-, brillantment rodat, muntat i interpretat, amb Lee Curtis fent de matriarca-bomba de rellotgeria, és qualsevol cosa menys divertit. Transmet neguit, angoixa. És més incòmode que un viatge de dotze hores en autobús de línia, un festival de diàlegs tibants i punyents. Jamie Lee Curtis està sensacional, però vegeu o reviseu el capítol “Ice chips” de la tercera temporada, un retrobament mare-filla en el context d’un part que és tot un duel interpretatiu de precisos primers plans entre la veterana actriu i una esplèndida Abby Elliott en el personatge de Natalie, la germana funcional de Carmy, la figura que fa que tot es mantinga dempeus. El capítol és tendre, preciós, té alguns moments per al somriure. Però, mira per on, no és una comèdia.
En The Bear hi ha passatges plens de tendresa, personatges secundaris entranyables i divertits que fan coses gracioses, com ara una parella de cosins de Carmy, obsessionats amb les malediccions. Però no hi ha grans acudits més enllà que el caos i la tibantor puguen ser divertides de veure en algun moment: els humans portem mil·lennis rient a costa del sofriment dels demés. Però aquest humor situacional no converteix The Bear en una comèdia. Tal vegada, ni tan sols resulte fàcil d’emmarcar-la com una dramèdia. I, en tot cas, no és una sèrie fàcil de veure i digerir. No és per a tothom, no és d’aquelles produccions que pugues recomanar als coneguts i saludats.
Per això, en el fons, que una molt bona comèdia com Hacks li haja pispat el premi gros de la categoria revela una certa incomoditat, un replegament, un posar les coses a lloc. Voleu riure? Voleu veure una bona comèdia? Ací la teniu. Però The Bear és, decididament, una altra cosa: el capítol final de la tercera temporada, catàrtic i bell -amb la meravellosa Olivia Colman als comandaments- no deixa lloc al dubte. Una porta perquè es reconega que estem davant d’un drama contemporani? Importa això, en realitat?
El bombàs ‘Baby Raindeer’
El premi a Hacks podria suggerir un cert gir conservador en els Emmy. El reconeixement concloent -premis als protagonistes, millor guió i mini-sèrie, tots els grossos- a una xicoteta però apamada sèrie britànica com Baby Raindeer, una de les sorpreses de la temporada i una aposta estranyament valenta dins de la deriva de Netflix, ho desmenteix. Aquest exercici d’autoficció de l’escocés Richard Gaad -quin puntàs veure’l en la cerimònia amb el kilt-, articulat sobre un polèmic cas real d’assetjament presencial i digital, és un viatge a instàncies molt pertorbadores del comportament humà.
Des del capítol inicial, amb la irrupció del personatge de Martha, interpretat per la guardonada Jessica Gunning, intueixes que no estàs davant d’una sèrie a l’ús. Una comèdia negra o fosca, com es deia al principi? L’histrionisme i l’aspecte físic de Martha, certs jocs de confusió i el fet que el protagonista siga un monologuista que no aconsegueix enlairar la seua carrera professional, legitimaven l’etiqueta. Temporalment. La progressió de la mini-sèrie cap al trauma i l’angoixa, sobretot amb el gir en què se’ns conta un episodi especialment fosc, un descens als inferns de la humiliació i la violació del protagonista, ens endinsen en una altra dimensió.
Tres quartes parts de la sèrie són veritablement difícils de veure. I el matalàs de l’humor, escàs i amarg, no esmorteix els impactes. Hi ha escenes que no pots deixar de veure i que el teu cervell, alhora, et reclama eixir corrent i allunyar-te de la pantalla. Amb text i interpretació, Richard Gaad ens escup tot l’estrés i l’ansietat que una situació d’assetjament extrem és capaç de produir, amb milers de missatges, cartes i paranys per trobar-se personalment. Una pressió psicològica brutal que empenta el protagonista a agafar dreceres i camins erràtics, a desmuntar relacions en la bona direcció, per a desconcert dels espectadors, els quals assisteixen a la deriva entre calfreds i salts en la cadira.
Tot, narrat en contrast amb una estètica colorista, que es contradiu amb la foscos i bestialisme del relat. L’impacte de la producció sols és proporcional a l’estupefacció que provoca conèixer l’origen real de la narració, una sèrie d’experiències personals de Gaad que va transformar en un monòleg i, més tard, en una sèrie. La confessió pública durant la gala, en el sentit d’haver superat etapes existencials molt complicades, ens confronta a una reflexió fotuda sobre el contingut de la producció, sobre allò que hem vist en la pantalla. El seguiment a través dels mitjans de les polèmiques paral·leles, la recerca del personatge real de l’acaçadora, subratllen aquesta sensació paradoxal d’irrealitat.
I, tot plegat, condueix a una reflexió: si en comptes de ser una mini-sèrie (categoria única) haguera estat una sèrie, Baby Raindeer haguera competit en els Emmy en l’apartat de comèdia? Per mandra, per conveniència, segurament sí. I això ens podria conduir a més cabòries estèrils però entretingudes: i què haguera passat si aquesta sèrie i The Bear hagueren competit entre elles i amb la imperial -mai millor dit- Shōgun?
Un exercici d’audiovisual-ficció. La qual cosa no és incompatible amb el fet que molts acadèmics i periodistes haurien (hauríem) de marxar al racó de pensar. O de repensar.
