Audiovisual

‘The last of us’: una poderosa narrativa al servei d’un nihilisme de videojoc

La molt comentada sèrie d’HBO Max ‘The last of us’, recentment culminada en la seua primera temporada, deixa sensacions contradictòries per haver posat una primorosa narrativa (escriptura, producció, direcció i interpretació) al servei d’un gens acollidor nihilisme fidel al videojoc en què està basat aquesta ficció. Un final que mou a incòmodes reflexions alhora que obri la porta a la que serà una molt esperada continuació.

No és la primera vegada que la creixent complexitat narrativa d’alguns videojocs genera una rèplica en forma de pel·lícula o sèrie de ficció: tenim els exemples recents de The Witcher, Arcane o Halo, entre més. També hem aprés d’un temps ençà que el gènere apocalíptic és en realitat el paisatge de fons, el decorat, per fer reflexions cada vegada més sofisticades sobre la condició humana. Reviseu si no la sensacional raresa de Station Eleven (HBO Max), una de les sensacions del 2022. L’impacte de The last of us, en la mateixa plataforma, va camí de ser molt més gran. I té tots els números per convertir-se en una de les ficcions més celebrades del 2023, malgrat no haver superat encara el primer trimestre.

Hi ha moltes raons que expliquen el recorregut de la sèrie creada per Neil Druckmann, un dels motors creatius del videojoc de PlayStation, i Craig Mazin, director de l’estremidora Chernobyl, sobre l’apocalipsi més pròxim que hem tingut. Tot i pouar en un subgènere tan suat com el dels zombis, infectats i altres herbes. A pesar d’un argument que aborda un altre tema recurrent com el de la cura que posarà fi a la infecció i salvarà la humanitat. Això sí: introduint variants molt diferents (de moment) al positivisme esperançat de I am a legend (2007) i War World Z (2013).

Imatge promocional del videojoc.

A grans trets, Joel (Pedro Pascal), un individu reservat, amargat per la mort de la seua filla, però també un supervivent sense massa escrúpols, té la missió de per portar una adolescent immune, la loquaç i impertinent Ellie (Bella Ramsey), als científics que podrien trobar la cura de la infecció que ha assolat el planeta. Un viatge ple de perills que, com podeu suposar, genera un vincle indestructible en la parella. Sona a Mandalorian i és així: Pascal interpreta un paper amb concomitàncies amb el de la franquícia Star Wars, que també porta el seu segell. El to i la temàtica, amb tot, són molt diferents.

L’impacte rotund provocat per The last of us té molt a veure amb la impecable manera en què està escrita i dirigida, l’habilitat amb què som conduïts al colpidor final a partir d’episodis que formaven part del viatge de Joel i Ellie. Fragments que també tenen una lògica interna autoconclusiva que afecta els personatges amb els quals van interactuant.

Uns esplèndids Murray Bartlett i Nick Offerman en el tercer episodi, la joia de la sèrie.

Tot, amb desenllaços colpidors (moment de deixar la lectura si no l’heu vista) com ara haver d’acomiadar-nos prematurament del magnífic personatge de Tess, interpretat per la magnètica Anna Torv de Fringe o Mindhunter. Hi ha també un parèntesi genial, el màgic tercer capítol de Long, long time (sí, com la cançó de Linda Ronstadt) en què Joel i Ellie perden el protagonisme per narrar-nos una bellíssima història d’amor entre Frank i Bill que va deixar sense alè l’audiència, va enutjar l’alt-right nord-americà i va posar en posició d’alerta l’esquerra vigilant a causa de la ideologia de Bill. No és poca cosa. Debats ideològics al marge, és una obra mestra.

Després d’un quart capítol també substancial i amb un final tremebund, Please hold to me hand, els espectadors ja havíem assimilat la dinàmica a la sèrie. I estàvem irremeiablement enganxats fins a arribar al final. Tot just allò on es complica (èticament) la cosa.

Ellie o la humanitat

No s’havia dit, però ho fem ara: potser el més gran encert de la sèrie és el repartiment. La manera en què Pedro Pascal i Bella Ramsey interpreten i fan evolucionar els seus personatges és simplement prodigiosa. De l’actor xilè podíem intuir que acabaria fent un paper d’aquesta solidesa, però això de la joveníssima Ramsey, malgrat la limitada, però imponent presència en Game of Thrones, és una revelació de primera magnitud. Evolucionen ells i, sobretot, evoluciona la seua relació. El vincle. El retrobament de la paternitat perduda per a ell. El pare que mai no va conèixer per a ella. El refugi després de moltes pèrdues personals d’una i l’altra.

Joel és algú que ens diu en alguns moments que ha fet coses horribles per sobreviure. Certament, el veiem actuar a vegades amb una crueltat que impressiona. Comencen a veure que serà capaç de fer el que siga per protegir Ellie. Literalment. I aquells que no tenim l’experiència del videojoc no podem al·legar que no estàvem advertits quan, en el capítol final, Joel perpetra una autèntica massacre en prendre consciència que la salvació de la humanitat implica la mort d’Ellie.

Entre la humanitat i Ellie, escull Ellie. L’episodi Look for the light ens deixa exhaustos, confusos, amb sentiments contradictoris. Hi ha el nihilisme del videojoc, que tal vegada se suporta molt millor amb personatges animats que formen part d’un joc que amb una ficció d’imatge real, perquè les implicacions no són les mateixes. I també hi ha un salvatge acte d’amor, una matança per salvar la vida d’Ellie. Que és la manera que té Joel de salvar-se a ell mateix. La lectura tot plegat és duríssima.

Pedro Pascal i Bella Ramsey: duet inoblidable.

Èticament, la decisió no pot ser més controvertida, més sotmesa a debat. Però com a espectadors tenim l’opció d’eludir preguntes incòmodes perquè, en el fons, sabem que mai ens trobarem en un dilema semblant. Joel fa el que fa. I la sèrie acaba amb una mentida solemne a Ellie, en forma de jurament, sobre el que ha passat en realitat. Ho fa segurament per no posar en perill la relació, per por a la reacció de la jove. Potser també per sentiment de culpa, perquè el que ha fet Joel és molt bèstia.

En el fons, és igual: guanya el nihilisme, la desesperança al voltant del futur de la humanitat. La convicció que si alguna vegada depenem d’un sacrifici personal de magnitud bíblica, estem ben fotuts: no hi haurà un Isaac disposat a complir els designis del totpoderós matant el seu fill. Però ja sabeu que en la Bíblia aquest sacrifici té truc. I en The last of us, la decisió de Joel guarda una lògica inapel·lable en funció del que hem vist en els episodis precedents. Si ens sorprèn i colpeix és per l’habilitat amb què és gestionada la narració. En aquest capítol i en els precedents.

Per sobre de tot, tanmateix, guanya la dinàmica de la sèrie, un final necessari per deixar oberta la història (evidentment, si Joel permet el sacrifici d’Ellie, ja estaria dat i beneït) i abocar-nos a una de les segones temporades més esperades dels darrers temps. I per descomptat aquest final demolidor i nihilista fa guanyar el capitalisme, el negoci: els directius de HBO Max ja tenen garantida una producció referencial per a 2024 i qui sap si més enllà. Una continuació, per cert, en què la sèrie se separarà de l’argument del videojoc i, per tant, podria agafar distància respecte del seu determinisme desolador. Algunes declaracions dels seus creadors fan pensar en aquesta possibilitat.

Mentrestant, tardarem un temps a alliberar-nos de l’apegalós suor fred que ens va recórrer l’espinada. L’angoixosa sensació de complicitat com a espectadors amb una decisió èticament discutible. Tan rabiosament individualista que fa trontollar les nostres conviccions. Un desenllaç provisional que, en el fons, malgrat el triomf de l’amor paternofilial, resulta aterridor.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close