Audiovisual

‘To the end’: Blur, una reunió i el compte pendent de Wembley

La plataforma Filmin estrena el proper 29 de novembre el documental ‘To the end’, la crònica de com la banda Blur, un dels pilars del ‘britpop’, va fer una nova reunió el 2023 per enregistrar un disc i fer una gira coronada amb una fita i un compte pendent, un històric concert a l’estadi de Wembley, a Londres, el mes de juliol d’aquell any. Una crònica del procés, a càrrec del documentalista musical Toby L., que és també una excusa per revisar i fer balanç de la trajectòria d’una banda fonamental de la història de la música popular. Executada més en clau personal i vivencial que d’explicar la transcendència artística del grup.

Un dels efectes col·laterals i positius de la pandèmia de Covid-19 va ser tal vegada activar de manera efectiva una hipotesi de treball que els interessats mai no van negar, la possibilitat de reunir per segona vegada els quatre membres de Blur, pilar fonamental d’una escena musical clau dels anys 90 del segle passat, el britpop. A banda de la nostàlgia, pròpia o induïda, hi havia un bon motiu perquè Damon Albarn, cantant i compositor, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree feren un parèntesi en les seues vides personals i professionals per tornar a reunir-se: a una de les icones musicals de Gran Bretanya li faltava el fermall d’or, un dia de glòria al mític estadi de Wembley.

Al novembre del 2022 es va anunciar l’esdeveniment. Però el meticulós Albarn no volia fer-ho de qualsevol manera: pel mig, hi hauria l’enregistrament d’un disc amb cançons noves, el molt apreciable The ballad of Darren (2023), el primer des de The magic whipe (2015) i el millor del llarg ocàs de Blur. I, abans, una gira amb actuacions de format divers, incloent el seu pas pel Primavera Sound de Barcelona el 2023. La reunió per gravar i tornar a actuar en viu d’uns músics més enllà de la cinquantena, amb xacres i un historial complex de relacions personals, que fan un esforç de convivència i tolerància per poder gaudir d’un premi final que s’esbrina apoteòsic, és un material que figura en el manual del documentalisme musical. Però no deixa de ser una bona història. I Toby L., un director bregat en films musicals, és l’encarregat de contar-la.

Graham Coxon en un dels assajos que enregistra To The End @Altitude

Per si algú s’ho està preguntant, el primer aclariment que cal fer és que Toby L. evita fer la més mínima al·lusió –que sí trobareu en la sinopsi que fa la plataforma– a la coneguda i artificiosa rivalitat de Blur amb Oasis, grup que no s’esmenta en cap moment en les quasi dures hores que dura la cinta. Amb bon criteri. I això que en el currículum del director hi ha el film Liam Gallagher: Knebworth 22 (2022), sobre el retorn del cantant d’Oasis a un lloc que forma part de la mística del grup. D’alguna manera, To the end, estrenat aquest 2024, és una discreta contraprogramació al còsmic anunci que els germans Gallagher tornarien a compartir escenari. Aquella, evidentment, serà una altra història. I de segur tindrà el seu documental.

En el cas que ens ocupa, el film transita amb solvència pels llocs comuns del gènere. L’inici del documental ens mostra un Albarn madur, retirat en el camp, en un entorn evidentment idíl·lic, al costat de la mar, convivint amb animals. Fent reflexions que, de seguida, s’alternen amb les imatges d’arxiu dels inicis del grup. Una visita d’Albarn i Coxon al centre educatiu en el qual es conegueren, d’adolescents, fa de nexe entre passat i present: divertits, descobreixen que l’aula de música porta el seu nom. “Tinc 55 anys i tinc que acceptar que el temps no és infinit”, apunta Albarn a la càmera, conduint, poc abans de tindre un xicotet ensurt al volant que simbolitza que no estem sobre la terra eternament. Que qualsevol dia s’acaba tot. Una convicció que desperta en Albarn la necessitat de reviure amb el grup els temps de glòria.

Blur, al complet, durant la gravació del disc.

Fixat l’objectiu, assistim al retrobament, després de huit anys, els primers assajos, no massa brillants, l’enregistrament del disc no exempt de tensions, els primers concerts preparatoris, amb aforaments per a uns centenars de fans. On van soltant-se amb un repertori que visita les enèrgiques cançons dels inicis, amb les quals rejoveneixen davant la càmera: veiem un Albarn tirant cervesa al públic, Coxon rebolcant-se amb la guitarra per l’escenari i James en una canònica pose shoegaze. Sols Rowntree, el membre de Blur que presenta un aspecte més convencional de senyor madur, manté les formes pròpies, és una manera de dir-ho, de l’edat.

Passar-ho bé forma part del procés, prendre consciència de la relació musical que els uneix, una germanor que, com adverteix Albarn, és permanent i al mateix temps temporal: el nexe durarà però després de cada reunió en l’escenari, “cadascú marxarà pel seu costat”. Moments introspectius, de fer connectar passat i present, que s’alternen amb reflexions sobre com gestionen la maduresa o, fins i tot, opinions polítiques, al voltant del Brexit, que consideren un error, i d’unes altres qüestions. Lleus pinzellades per fixar el tarannà progressista del grup, segurament pertinents en temps de confusió ideològica i evolucions reaccionàries d’artistes que envelleixen malament.

El baixista Alex James en un dels molts moments introspectius del film @Altitude

Toby L., el director, narra tots aquests processos de manera competent, però la virtut principal del film és l’estructura en progressió, com va generant tensió al voltant del gran dia de Wembley. Amb una transició en la qual Barcelona té un paper molt rellevant: després dels concerts de petit format, el grup arriba al Primavera Sound. A diferència d’uns altres concerts, en què podem gaudir de fragments de les cançons, l’actuació de Barcelona fa de fons visual a les reflexions més confessionals del grup, les que fan referència a la relació amb l’alcohol i les drogues, a com l’èxit destrossa molt més els artistes que el fracàs, com anota Albarn. És un segment molt ben resolt, amb el director posant en joc el seu punt fort, un sensacional instint per rodar els directes, amb precisió i una qualitat tècnica espaterrant. Potser els habituals del festival barceloní trobaran a faltar que no es puga gaudir de l’àudio d’algun moment de l’actuació. Està penjada a youtube, sortosament, però sense la sumptuosa visió cinematogràfica de Toby L.

La part final, òbviament, es concentra en el concert de Wembley, en les hores prèvies. Els nervis, la responsabilitat. La llarga espera que el director roda de manera hàbil alternant la vida en el backstage amb l’arriba d’un públic sorprenentment jove (o no tant) i les actuacions dels teloners, històrics com Paul Weller o contemporanis com els combatius Sleaford Mods. Albarn, visiblement nerviós, s’escaparà un moment per veure l’actuació d’aquest darrer grup. Abans, ens haurem submergit en els inconvenients d’última hora, com ara una lesió jugant al tennis del bateria Dave Rowntree que obliga a cancel·lar alguna data. O d’ultimíssima hora, quan Alex James, ja en els segons a punt de saltar a l’escenari, s’adona que ha de buidar la bufeta i s’alleuja en una llanda de coca-cola.

Dave Rowntree, el bateria i el seu aspecte de senyor britànic corrent @Altitude

El concert és el clímax, un llarg segment amb molts no pocs moments àlgids, com ara veure com un quartet de senyors madurs fan el cabra de manera bastant digna amb l’energètica “Song 2”, la qual cosa provocarà un comentari irònic d’Albarn. O l’extraordinària interpretació de “Tender” ajudats d’un cor de gospel. Fins la cirereta del pastís amb “The Universal”, el seu Everest artístic, el tema escollit per al tràiler que es reprodueix ací baix. “Sí, això podia passar”, diu un dels versos de la cançó. Un moment preciós.

To the end, en tot cas, comet el mateix pecat que molts documentals biogràfics, que juguen conscientment a afalagar la memòria i la visió dels fans. Però tret de les pinzellades musicals, de recuperar a través dels directes cançons emblemàtiques com les citades, “Popscene”, lògicament “To the end”, “Parklife” (recuperant la narració de l’actor britànic Phil Daniels, icona mod en tant que protagonista de Quadrophenia) o “So high”, l’espectador que no conega Blur en profunditat continuarà sense conèixer les raons de la seua transcendència musical. I no sabrà absolutament res de l’evolució artística del grup que també estava en el fons dels enfrontaments interns.

Un llegat musical que surfeja una etiqueta ja amortitzada, el britpop, i que acaba derivant en els altres projectes de l’inquiet Albarn, una màquina d’absorbir influències diverses però que en la pel·lícula sols se’ns mostra com algú exigent i obsessiu, una màquina de treballar que combat amb l’escriptura de cançons la temptació que restar sol amb els seus pensaments. Amb tot i amb això, com a pel·lícula que conta una història concreta, la d’una reunió d’una banda mítica que s’autoimposa un repte majúscul, To the end funciona. Narrativament i visual. I aconsegueix commoure i emocionar en no pocs moments.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close