Seria un miracle que trobàrem dos llistats idèntics dels nombrosos rànquings que es fan també sobre sèries televisives. Amb tot, sí que hi ha un ampli consens a l’hora de considerar aquest 2024 que deixem enrere com un exercici extraordinari des del punt de vista artístic, circumstància que fa més complicat fer una tria com la que proposem. Amb l’únic filtre d’eliminar sèries que tenen més d’una temporada, la qual cosa deixa fora magnífiques produccions com ‘The beer’ o ‘Hacks’, us proposem el nostre particular ‘top ten’.
Nos vemos en otra vida (Disney +). Alberto Sánchez Cabezudo i Jorge Sánchez Cabezudo.
Els germans Sánchez-Cabezudo, responsables d’una sèrie excel·lent, Crematorio (2011), i d’una altra ben notable, La Zona (2017), ompliren un buit incomprensible, la inexistència d’un film o sèrie centrat en els terribles atemptats jihadistes de l’11 de març del 2004 a Madrid. Però ho feien adoptant una focalització cridanera, l’anomenada «trama asturiana», partint d’un material llaminer, la novel·la Nos vemos en esta vida o en la otra (2015), del periodista Manuel Jabois, que es construeix sobre una entrevista a Gabriel Montoya Baby, un adolescent que va participar en els fets i el primer condemnat per facilitar els explosius emprats en el brutal atac. Sobre això es construeix un relat impactant, magníficament rodat i contat, una història delirant que com explicàvem en aquest mateix portal, ningú no creuria de no estar basada en fets reals.
Si la sèrie és un extraordinari treball de reconstrucció documental i fílmica, també destaca el repartiment. El jove actor Roberto Gutiérrez encarna Baby amb una enorme solvència, però capítol a banda mereix el treball del barceloní Pol López, actor teatral amb treballs destacables en l’audiovisual com el film Suro. López es va presentar al càsting per un paper secundari, però els responsables de la sèrie li feren una prova per veure si encaixava en la pell d’Emilio Trashorras, el membre més tristement cèlebre de la trama asturiana. López construeix una de les grans actuacions catalanes de l’any –després en parlarem d’una altra– encarnant un personatge hiperactiu, politoxicòman, hedonista, boig i amb un punt violent. Un individu desconnectat de la realitat que aconseguí tones de dinamita per a uns magrebins sense fer-se les preguntes corresponents. La realitat, dues passes per davant de la ficció.
Say nothing (Disney +). Joshua Zetumer.
El molt reeixit llibre de Patrick Radden Keefe No diguis res (Periscopi, 2020), un autèntic bestseller subtitulat com “Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord”, és la base sobre la que es construeix aquesta contundent i molt hàbil sèrie produïda amb la solvència habitual per FX que segueix la trajectòria en l’IRA de les germanes Price, Dolours (Lola Pettigrew) i Marian (Hazel Doupe). Criades en una família d’arrelades conviccions sobre les bondats de la lluita armada i el sacrifici que comporta, les germanes evolucionen des d’un tímid pacifisme a l’activisme més convençut i visceral a les ordres d’un aleshores molt jove Gerry Adams. En paral·lel, trobarem la sagnant història que vehicula tota la trama d’una vídua amb deu fills al seu càrrec que és segrestada i executada per l’IRA per un suposat col·laboracionisme amb els britànics.

Amb no pocs paral·lelismes amb el llibre i la sèrie Pàtria, No diguis res aborda el desgast, l’esterilitat, la fanatització, la crueltat i la pèrdua de noció de la realitat que comporta matar gent, fins i tot dels teus, per una causa política. Tot i que, curiosament, les tintes es carreguen contra Adams, l’arquitecte del procés de pau i, en el llibre, abans un dirigent de l’IRA amb un sanguinari històrial a les espatlles. Adams sempre va negar la pertinença a l’IRA, un extrem que ningú va acabar de creure mai. Per això és ressenyable que tots els capítols acaben amb una retolació ressaltant aquesta actitud negacionista del dirigent del Sinn Féin, a mode de retret. Comptat i debatut, tal vegada la sèrie no ajude a entendre del tot les arrels del conflicte irlandès, però sí a comprendre les motivacions i l’evolució dels personatges. I ho fa amb precisió fílmica i narrativa, amb una cruesa i versemblança que arriba a angoixar i ofegar. Per compensar, també es fa jugar la tendresa i l’humor en moments puntuals d’oxigenació. Una producció monumental.
Baby Reindeer (Netflix). Richard Gadd.
La de Richard Gadd, un còmic escocés que partint d’una baixada als inferns personals i professionals va acabar per posar dempeus una de les sèries més sorprenents, incòmodes i fascinants de 2024, era una altra d’aquelles històries que costaria molt d’empassar si no sapiguérem que conté un fons real basat en la biografia del creador. L’origen verídic dels fets, tanmateix, fa de Baby Reindeer (estrenada a Espanya com Mi reno de peluche) una sèrie tan valenta i atrevida com difícil de classificar, en la línia d’uns altres exercicis de ficció que han fet que caducara molt ràpidament una etiqueta tan aparentment útil com allò que encara anomenem dramèdia.

Gadd fa evolucionar la producció des d’una mena de comèdia negra (no ho és, per val per entendre’ns) cap a un ambient d’una toxicitat extrema, amb capítols i passatges d’una duresa i dramatisme gairebé insuportables. A més, el també director i guionista juga amb l’espectador, introdueix girs que fan ininteligibles les motivacions dels personatges, generant un clima ambigu, incòmode, difícil de digerir. La tremenda interpretació de Jessica Ganning en el paper d’acaçadora, el trasbalsament i desequilibri que transmet, fan de cirereta del pastís d’una producció que aconsegueixen molt poques propostes audiovisuals: fer-nos creure que això no ho havíem vist mai. O no així. Una de les dues sèries que destacarem de Netflix per ser, justament, les que més fora estan de l’actual llibre d’estil descaradament mainstream de la plataforma.
Shôgun (Disney +). Justin Marchs i Rachel Kondo.
Els més veterans i veteranes tal vegada recordaran amb estima la sèrie precedent dels anys 80, un Shôgun amb Richard Chamberlain i, poca broma, Toshirô Mifune, que s’agafava a les brases encara candents de l’èxit del llibre de James Clavell, publicat el 1975. Allò, evidentment, va funcionar. Però no hi havia cap motiu perquè no ho fera la nova adaptació, una luxosa producció amb el segell quasi infalible de qualitat de FX i una mirada bastant més empàtica amb un Japó del segle XVII amartellat pels interessos divergents de les potències europees. La història, a més, malgrat un cert eurocentrisme, és collonuda. I funcionaria abans, ara i d’ací a cent anys.

El Shôgun del segle XXI és tan refotudament bo que aconsegueix que els espectadors oblidem una convenció de la pel·lícula difícil d’empassar: en la versió original els diàlegs en japonés se subtitulen però els que haurien de ser en portugués es fan en anglés. Entenent que la sèrie no hauria fet camí als Estats Units sent més fidel a l’esperit lingüístic, la resta del treball de l’equip de la sèrie és irreprotxable: des del disseny de producció a la cadència narrativa, molt oriental, i, per sobre de tot, una intepretació dels personatges nipons memorable, amb distintiu especial de llorer amb fulles d’or a Anna Sawai (una inoblidable Mariko) i Hiroyuki Sanada com a senyor feudal. Una producció històrica en tots els sentits. I avancem una cosa que podeu començar a intuir: en aquesta llista, la plataforma Disney + arrassa.
Ripley (Netflix). Steven Zaillian.
L’obscura, cadenciosa i inquietant minisèrie Ripley, no sols és una de les produccions audiovisuals més brillants de 2024. De les adaptacions audiovisuals de la novel·la de la gran Patricia Highsmith The talented Mr. Ripley, de l’any 1955, és la que capta millor l’essència pertorbadora que hi contenia. Amb una molt destacable fidelitat al text tot i introduir intel·ligents variables narratives i conceptuals. A banda d’una excepcional creació del personatge de Ripley a càrrec d’Andrew Scott en els antípodes dels seus predecessors en la gran pantalla, especialment l’interpretat per Matt Damon en l’amable i colorista versió d’Anthony Minghella, del 1999.

Escrita i dirigida per Steven Zaillian, un dels guionistes de referència de la indústria (al servei de Steven Spielberg, Ridley Scott, David Fincher o Martin Scorsese), el creador planteja una versió molt més obscura i acostada al cinema noir dels anys 40 i 50. D’ací el rodatge en un esplendorós blanc i negre, amb una fotografia tenebrista però brillant des del punt de vista estètic. Amb una font d’inspiració en Caravaggio que no està en el llibre de Highsmith i que, a més d’una raó estètica, serveix per lligar de manera brillant un dels fils argumentals. Una sèrie estranya per a l’univers Netflix com ho demostren les dades d’audiència relativament pobres: ni la cadència, ni el tenebrisme ni la fotografia en blanc i negre eren un reclam per al gran públic. Si entres en la proposta, tanmateix, et quedaries a viure.
D’argent et de sang (Filmin). Xavier Giannoli.
Darrere d’aquest horrible títol propi d’un film de sèrie B (“Sang i diners” en català), s’amaga una altre dels grans serials noir de la temporada. Basada en una macroestafa real de l’IVA dels drets d’emissió de carboni, de finals de la dècada del 2000, provocada per falles en la legislació, el creador Xavier Giannoli, qui comparteix la direcció amb Frederic Planchon, construeix un artefacte que funciona perfectament com a thriller de magnífica factura, molt ben dirigit i interpretat, i que conté una gran quantitat de capes sociopolítiques per desfullar més enllà de la trama detectivesca, bastant particular en relació al tarannà també singular del delicte.

De fet, un dels grans valors de la proposta és desfer-se d’una sèrie de tòpics sobre les màfies que comencen a llastrar i fer previsibles moltes produccions. Giannoli, a més, crea una galeria de personatges fascinants, començant per l’investigador, l’eficàcia del qual descansa en el treball d’un imponent Vincent Lindon, un actor magnètic i poderós. La parella de delinquents és igualment notable i singular: un broker goldenboy d’orígens sefardites amoral, desfermat i fatxenda interpretat per Niels Schneider amb reminiscències del Leonardo DiCaprio de The Wolf of Wall Street. I un personatge torrencial, excessiu, un estafador literalment de pel·lícula que encarna Ramzy Bedia. Una sèrie que, a més de ser addictiva, conté càrregues de profunditat en parlar d’un tipus de delinqüència provocat per, ras i curt, drets a contaminar amb valor de mercat. Una gran metàfora del temps que ens ha tocat viure.
Celeste (Movistar Plus). Diego San José.
L’ordre de la llista podria ser un altre, però si destaquem en aquest punt Celeste és per les concomitàncies amb l’anterior. Així com l’investigador de D’argent et de sang investiga un frau real a l’hissenda pública, la sèrie creada per Diego San José i dirigida amb molt bon pols per la catalana Elena Trapé, adapta també un fet de la realitat relacionat amb el frau fiscal, en aquest cas inspirat en els problemes de Shakira amb l’hissenda pública. L’artista de la sèrie és mexicana, no colombiana, i el marit és ric però no és famós ni futbolista. Dit això, els paral·lelismes són tan evidents que fa mandra aprofundir en ells.

La premissa té molta gràcia, però si triem Celeste en un curs en què Movistar ha presentat un grapat de molt bones sèries (Querer i Los años nuevos també podrien estar en aquest llistat) és perquè la sèrie conté un dels treballs interpretatius majúsculs de la temporada, el de la gran Carmen Machi fent de la inspectora d’hissenda que persegueix l’artista. I que l’actriu aconsegueix que, segons els capítols i els moments, inspire respecte, temor o tendresa. Manolo Solo en el paper d’un paparazzo que hi col·labora, és un complement perfecte. El to de comèdia continguda que impregna la producció i una narrativa amb tocs d’intriga que convida a devorar els pocs capítols de Celeste l’han convertit en una de les preferides del públic. Si a partir d’això, un grapat de milers de persones entenen que hissenda som tots, l’operació seria redona i gran com un baló de platja.
Yo, adicto (Disney +). Javier Giner i Aitor Gabilondo.
Aquesta sèrie, inspirada en un llibre autobiogràfic d’un dels seus creadors, Javier Giner, proporciona per començar una altra de les grans intepretacions masculines amb segell català de la temporada, juntament amb l’esmentada de Pol López. Després de veure-la, no imagines un altre actor que no siga Oriol Pla mostrant en pantalla la lluita aferrissada que en un moment de la seua existència Giner va mantindre contra les seues addiccions, en un centre de desintoxicació i amb el suport d’una terapeuta interpretada meravellosament per Nora Navas. Un exercici de despullament emocional, dur, visceral i commovedorament valent. Que Pla fa propi fins a uns extrems d’implicació que provoquen estupefacció: els capítols dedicats a la baixada definitiva als inferns i la catarsi familiar són simplement impressionants. No eres la mateixa persona quan acabes de veure’ls. Elena Trapé, esmentada adés, dirigeix alguns dels episodis.

Yo, adicto no és una producció moralitzant contra les drogues o l’alcohol, no pontifica, no apostil·la. Però mostra amb tota la cruesa possible, sense cotilles, les conseqüències per a les persones quan el consum o les addiccions es disparen i agafen el control fins anul·lar la persona i destruir l’entorn. Giner mostra el seu procés, sense estalviar autocrítica, però també el brutal pols entre la vida i la mort d’homes i dones que no aconseguiran l’objectiu, que es quedaran pel camí. Triturats. Fets pols, literalment. És una sèrie brillant, colpidora. I no és una obra audiovisual fàcil de veure. Però l’hauria de veure tothom.
The Penguin (HBO Max). Lauren LeFranc.
El Joker de Todd Philllips i Joaquin Phoenix, del 2019, era un exercici de redempció. I mostrava el camí a seguir: tret d’alguna cant del cigne puntual (posem per cas The Batman, de Matt Reeves), l’univers DC estava condemnat a posar el focus en els seus malvats o a resignar-se a la irrellevància artística. The Penguin pren nota d’això i canvia l’eix de la narració: encara que es planteja com un seqüela del film de Reeves, en aquest nou Gotham City que va patir unes inundacions, Batman no està ni se l’espera. En la ciutat, tan degradada, bruta i melancòlica com sempre, l’imperi del crim impera. És el moment que un supervivent com El Pingüí, un absolutament irreconeixible Colin Farrell, reclame el seu lloc en l’olimp després de treballar en l’ombra.

Aquesta és la premissa. I els primers capítols són entretinguts, de bon veure. Però fa la sensació que estàs assistint a una sèrie de gàngsters, una més, amb el reclam DC de l’ambientació i d’un malfactor conegut pel públic i estimat pels fans de la factoria. Res de l’altre món. Fins que l’arc dramàtic d’El Pingüí i de la seua antagonista, una filla de mafiós que representa per una magnífica Cristina Milioti, comença a expandir-se, a fer-se gran. Quan arribem als capítols finals, en què la narració se centra en les experiències dels personatges que els han fet ser com són, la història guanya gruix. Traumes infantils, ferides i traïcions familiars i somnis malmesos són convocades per l’equip de guionistes perquè acabem submergits en un tram final de la sèrie bocabadant i inesperat, ple de girs i solucions narratives imaginatives. De com una sèrie de ni fred ni calor acaba convertint-se en un espectacle visual i narratiu demolidor.
Cristóbal Balenciaga (Disney +). Jon Garaño, Aitor Arregui, José Mari Goneaga.
La portentosa sèrie dedicada a un dels dissenyadors de moda més importants del segle XX, el basc Cristóbal Balenciaga, és una nova demostració, tal vegada la més contundent, de l’envejable vigor i l’ambició de la indústria audiovisual del País Basc. De factura impecable, amb una posada en escena i una elegantíssima cadència que sembla invocar el Panthom thread de Paul Thomas Anderson, tot i que la temàtica és molt diferent, Cristóbal Balenciaga repassa la trajectòria del dissenyador a partir del recurs narratiu de l’entrevista retrospectiva que li fa una periodista. Una vida que no estalvia parlar de l’egotisme del personatge, les seues manies arbitràries, la seua sexualitat reprimida o l’escassa combativitat (un eufemisme) mostrada pel dissenyador basc durant l’ocupació nazi de París. En sintonia amb alguns dels dissenyadors i dissenyadores francesos, però no tots.

Aquest és un dels punts àlgids d’un guió sobri però ben administrat. Una molt bona creació de l’actor Alberto Sanjuán i de la resta del repartiment, acaben de dotar de gruix una producció de factura clàssica però atractiva i que, a més d’aquelles fortaleses, visualitza, tot i que siga tangencialment, la llengua i la història del País Basc. Un valor afegit per a la indústria i el mateix territori fruit d’unes apostes empresarials i institucionals que venen de lluny. Escrivim aquesta darrera frase per si algú, al sud del Sénia, considera oportú sentir-se interpel·lat. Un d’aquells propòsits impossibles per al nou any.