Audiovisual

Una jornada a TEFAF Maastricht

Recentment va tenir lloc a Maastricht The European Fine Art Fair. Durant una jornada completa observarem el funcionament d’una galeria-antiquari de Barcelona que hi participava.

Es diu que quan Howard Carter va mirar per primer cop pel foradet que havien fet els excavadors a la cambra central de la tomba de Tutankamon, va dir: “veig coses meravelloses”. Això mateix exclama interiorment qualsevol visitant quan entra a TEFAF (The European Fine Art Fair), una de les fires d’art més importants d’Europa i la més important pel que fa a antiguitats.

TEFAF és una fira d’art que se celebra a Maastricht des de 1988 i, des de 2016, també a Nova York. Hi participen 270 galeries d’arreu del món, entre elles les catalanes Artur Ramon Art i Galeria Mayoral  i l’orpesina Deborah Elvira. La fira és com un Gran Basar efímer de l’art, en el qual abunda el glamur, la quiet luxury i la gent que camina parsimoniosament. Pels seus passadissos emmoquetats hi circulaven compradors adinerats i marxants, xerrant entre ells o deambulant d’estand en estand. El grup més nombrós, però, eren els passavolants curiosos amants de l’art, les butxaques dels quals mai es podran permetre les obres que admiraven esmaperduts.

Com en qualsevol altre fira, a TEFAF els paradistes posen a la venda els seus productes en estands, que són el resultat d’un any de preparació. Molts antiquaris i galeristes els comparen amb les col·leccions anuals de moda, ja que quan l’acaben de muntar ja es posen a pensar en el de l’any següent. Tot i això, el procés de preparació de l’estand no s’acaba amb l’arribada a Maastricht.

Després de dos dies de muntatge cada parada és sotmesa a un procés anomenat vetting, on un comitè d’experts de l’organització que verifiquen que tot sigui impecable: la qualitat de les obres, la seva procedència, el seu estat de conservació o si se segueixen les normatives de la fira. Una avaluació positiva eleva la reputació de l’expositor, però una de negativa pot suposar la retirada de peces o, pitjor, la no invitació a la següent edició. Així és com la fira s’assegura l’excel·lència de tots els productes. Pels paradistes, poder ser present a TEFAF és un privilegi i un luxe. És l’equivalent a jugar la Champions pels equips de futbol.

L’estand 253 estava ocupat per la galeria-antiquari barcelonina Artur Ramon Art. El mòdul, d’uns 35 m3 i de parets blanc trencat, tenia un envà perpendicular al passadís on reposaven un Tàpies i un Casas, esquena amb esquena. El centre de gravetat era, sens dubte, un esplèndid Sorolla, que feia d’imant d’assistents. De la parada també cal destacar-ne la rebotiga, un espai fascinant. A la saleta hi podien accedir els visitants, moguts per curiositat o afany descobridor, però restava semiamagada del parcour expositiu. Coneixedors d’això, els antiquaris hi exposaven alguns quadres, ja que les normes de la fira només els en deixava tenir 6 a l’estand. Amb sort, allà també s’hi podia trobar algun dels venedors dinant o celebrant, en la intimitat, el tancament d’una venda.

Artur Ramon Navarro, CEO d’Artur Ramon Art, confessava que ara estava gaudint dels fruits de molts anys picant pedra. Assegurava que l’assistència a TEFAF ha sigut una aposta de futur i de present.  Hi va poder posar botiga per primer cop el 2010 i hi va venir tot sol en diverses edicions, que seguidament empalmava amb el Salon du Dessin de París, on encara participen. Proclamava amb orgull que el seu llegat era haver consolidat Artur Ramon en l’escena internacional i recalcava que cada generació d’antiquaris de la seva família —ell pertany a la 4a— té la pressió de lluitar contra el pes del temps. Ell n’ha estat a l’altura, ser present a TEFAF va més enllà del fet mercantil, del networking o dels nous clients, representa un segell d’excel·lència internacional.

La fira s’anava omplint i els assistents anaven entrant a la parada. La majoria d’ells eren europeus i de mitjana edat en amunt, n’hi havia alguns de l’est d’Àsia i menys americans que en altres edicions, es veu que per por de la proximitat de la guerra d’Ucraïna —ser expert en art no et fa expert en geografia. Els tres venedors de la galeria barcelonina estaven en punts diferents de l’estand i els seus moviments es compenetraven en triangulació, com si es tractés d’un vals o del millor Barça de Guardiola. Així cobrien el màxim d’espai i podien parlar amb tots els interessats.

Durant la primera meitat del dia van acudir a l’estand 253 uns assistents murcians s’interessaren per una talla barroca de l’escola de Malines. Mentre un dels venedors els atenia, els altres dos comunicaven l’evolució de la negociació amb gestos i ganyotes, com si parlessin amb xiulet gomerenc silenciós i discret. Malauradament, la venda no es va tancar. També van passar per la parada dues representants d’un museu de Minneapolis que preguntaren encisades per un magnífic Rusiñol, guardat a la rebotiga.

Amb l’entrada de la tarda també va començar a entrar el cansament entre els venedors. El nombre d’assistents anònims anava disminuint, però cada cop venien més coneguts a cada l’estand. També augmentaven les mirades de complicitat entre paradistes, amb qui es comentava amb gestos com havia anat la jornada. De sobte, una mínima tensió es va estendre per la fira, hi havia una manifestació d’Extintion Rebellion i es temia un atac d’iconoclàstia ecologista. No va passar res.

Mitja hora abans del tancament, els murcians van tornar a veure la talla. Sabien que els clients eren durs negociants. Després d’un estira-i-arronsa, es van quedar la peça. Segons diuen els antiquaris, si un client retorna és que la venda acabarà passant. Artur Ramon Navarro és un mercader de mena: té la vèrbola del venedor que a casa té el mateix microones que t’acaba de vendre, però és summament ferreny a l’hora de negociar el preu. L’alegria continguda es va desfermar a l’estand. Entre congratulacions va arribar una trucada, les de Minneapolis reservaven el Rusiñol.

A l’hora d’abaixar metafòricament la persiana els tres antiquaris estaven exultants, contents de la feina ben feta. Havien aconseguit fer vendes cada dia i l’adrenalina els corria per les venes. Rememoraven fires menys fructíferes i els aprenentatges que n’havien tret, amb la satisfacció d’haver fet els deures. Pel que sembla, tots els antiquaris feliços s’assemblen, però tots els antiquaris malaurats ho són a la seva manera.

Adrià Riu i Blasco
Graduat en Història, menció en Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2020). Actualment, estudiant del Master in Cultural Economics and Entrepreneurship a Erasmus Universiteit Rotterdam. Ha escrit articles a la revista digital Núvol i va ser guanyador de la 5a edició del Premi a TFG sobre desenvolupament sostenible i justícia global atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close