Arts escèniques

Autors vius, autors morts

Els temps, a casa nostra, han canviat i, a diferència del que passava abans, els directors prefereixen treballar amb autors vius i, quan són morts, demanen l’ajuda d’un dramaturg per a què els doni un cop de mà i actualitzi el text. Però, per què fan tanta por els autors vius?

L’escena és còmica. Som a la cocteleria Milano a la presentació de ‘T’estimo si he begut‘, l’obra que David Selvas està preparant amb T de Teatre a partir dels contes d’Empar Moliner i que es podrà veure al Poliorama a finals de març. La producció executiva és de Dagoll Dagom. Davant de la premsa i amics, tenim totes les parts implicades, un triumvirat (T de Teatre, La Brutal i Dagoll Dagom) insòlit a casa nostra, l’autora inclosa. De cop, Anna Rosa Cisquella, la productora, diu que “és un privilegi tenir una autora viva, que pugui participar activament” en el projecte. La gent fa ganyotes. Perquè ha dit “autora viva”… Ella se n’adona, però continua. “Alguns (autors), millor que estiguin morts”, dispara.

L’enrenou és gros. La resta de protagonistes es miren. No saben on posar-se. Moliner no sap què dir. Potser es pessiga, per comprovar si està viva. Ella mateixa ha adaptat els seus contes per a què Selvas i la seva tropa puguin fer-los pujar a l’escenari. Em diuen que hi ha treballat de valent, que, com els dramaturgs contemporanis, encara està retocant el text a fi de servir la funció. Què volia dir Cisquella?

'E.V.A.', de T de Teatre, estava signada per Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat. Foto: David Ruano
‘E.V.A.’, de T de Teatre, estava signada per Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat. Foto: David Ruano

La col·laboració entre tres companyies de diferents generacions i maneres diverses de veure el teatre posa damunt la taula les virtuts i els defectes de totes. Els Dagoll són els responsables dels ‘hits’ més espaterrants del teatre català dels últims 40 anys, de ‘Mar i cel’ (Àngel Guimerà, autor mort) a ‘Flor de nit’ (Manuel Vázquez Montalbán, viu el 1982). Han treballat amb autors vius i morts. T de Teatre, en canvi, ha apostat sempre per autors que respiraven, de Pau Miró a Alfredo Sanzol, fins al punt que en els últims temps els han fet encàrrecs particulars. La Brutal, alhora, s’ha decantat també per la dramatúrgia contemporània, amb alguns morts il·lustres al seu currículum (Wilde, Coward, Shakespeare).

Podríem dir que tenim en un mateix escenari el ‘show business’, una companyia d’actrius espectacular (amb tres bones incorporacions: Mercè Martínez, Ernest Villegas i David Bagés) i la contemporaneïtat anglòfila. I tot al servei, no ens oblidem, d’una escriptora catalana viva. I això sí que és un esdeveniment. Perquè el teatre local mira per damunt l’espatlla la literatura catalana. Fa com si no existís, com si no hi haguessin escriptors de molta vàlua vivint a la mateixa ciutat.

Sovint em pregunto què llegeixen els nostres directors i productors. Perquè si una cosa té la literatura catalana d’avui és diversitat, de l”indie’ al ‘mainstream’, d’autors de culte a best-sellers. Basta que agafin ‘La ciutat interrompuda’, de Julià Guillamon, per fer-se una composició de lloc, triïn el que busquen i s’hi posin. No hi ha interès, simplement. Si veiem una adaptació cada dos o tres anys, ja estan satisfets. Coneixen Toni Sala (com m’agradaria veure ‘Persecució’ en un teatre!), Eva Baltasar (uf, ‘Permagel’), Marta Rojals (què em dieu de ‘Primavera, estiu, etc.’?), Jordi Puntí (això de ‘Maletes perdudes’ és de delicte)?

Empar Moliner és la classe mitjana. No és ni ‘indie’ ni ‘mainstream’. Però és popular gràcies a les seves intervencions a la tele i a la ràdio i com a articulista de premsa. És, sobretot, una gran escriptora que té la santa paciència d’asseure’s davant l’ordinador i refer els seus contes per convertir-los en peces teatrals. Una cosa que qualsevol autor viu podria executar, potser amb l’ajuda d’un dramaturg professional.

Joan Ollé ha adaptat aquesta temporada 'La mort i la primavera' de Mercè Rodoreda. Foto: May Zircus/TNC
Joan Ollé ha adaptat aquesta temporada ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda. Foto: May Zircus/TNC

I no cal que l’adaptació teatral d’un text narratiu sigui de tall clàssic. La novel·la va molt per davant del teatre a nivell formal i fa anys i panys que s’experimenta. Un exemple fàcil i recent: ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda és molt agosarada en ella mateixa que la versió que va traslladar a escena Joan Ollé fa uns mesos al TNC.

De vegades pensem que si portem coses de fora som més internacionals, més cosmopolites, però molt em temo que això ens fa més provincians. Està bé adaptar ‘Instrumental’ o ‘El curiós incident del gos a mitjanit’, però què em diuen de ‘La cinquena planta’ o ‘Un home de paraula’? Hi ha una pila d’escriptors catalans que mereixen que els seus companys del teatre els descobreixin. I quan es tracta del teu veí és ben trist que encara l’hagis de saludar a l’ascensor.

Els morts no molesten. No es queixen si gires com un mitjó la seva obra, si li dones una interpretació que no té res a veure amb la seva intenció, si l’escurces, l’hi afegeixes altres textos, si las fas muda. Si fa més de 75 anys que van traspassar, a més, ni cobren drets d’autor. Els morts són perfectes.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close