Teatre

Ballant amb la senyoreta#Júlia

El Mar i Terra és un antic teatre de Palma, situat entre les barriades de Santa Catalina i Es Jonquet, recentment rehabilitat per part de l’Ajuntament de la ciutat. Els teatres Xesc Forteza, Catalina Valls i el nostre són ara els tres espais públics de titularitat municipal, però l’especialització necessària de cadascun és encara una assignatura pendent de resoldre’s —potser de les que a final de curs no et veus amb cor de recuperar i et queden penjades per a l’any següent. L’estrena a Palma, la setmana passada, de la Senyoreta#Júlia [sic] d’August Strindberg formarà part d’un repertori de set espectacles, sota el títol d’«Escena», que s’allargassarà fins als mesos de febrer o març de l’any 2020 i que tractarà de promocionar, prestigiar i difondre les apostes professionals illenques. Bona iniciativa per part de Cort, doncs. 

Títol: Senyoreta#Júlia
Autoria: August Strindberg
Direcció: Joan Carles Bellviure
Intèrprets: Agnès Llobet, Lluqui Herrero i Xavier Frau
Composició escènica: Miquel Àngel Llonovoy
Composició musical: Joan Vila
Properes representacions: 15 de novembre a Binissalem, 24 de novembre a Alaró, 14 de desembre a Marratxí, 15 de desembre a Bunyola i 11 de gener a Santa Margalida, Mallorca. 

El Mar i Terra és un antic teatre de Palma, situat entre les barriades de Santa Catalina i Es Jonquet, recentment rehabilitat per part de l’Ajuntament de la ciutat. Els teatres Xesc Forteza, Catalina Valls i el nostre són ara els tres espais públics de titularitat municipal, però l’especialització necessària de cadascun és encara una assignatura pendent de resoldre’s —potser de les que a final de curs no et veus amb cor de recuperar i et queden penjades per a l’any següent. L’estrena a Palma, la setmana passada, de la Senyoreta#Júlia [sic] d’August Strindberg formarà part d’un repertori de set espectacles, sota el títol d’«Escena», que s’allargassarà fins als mesos de febrer o març de l’any 2020 i que tractarà de promocionar, prestigiar i difondre les apostes professionals illenques. Bona iniciativa per part de Cort, doncs. 

Escena de l’obra La Senyoreta Júlia.

Al Mar i Terra —‘Mar y Tierra’ resen a dalt unes lletres en castellà potser de l’any en què es fundà, el 1898—, El Somni Produccions hi representava el clàssic suec de Strindberg. Curiositats de la vida, tal volta, mentre a l’altra punta d’Europa Strindberg devia estar bastint el seu text, aquí es construïa l’edifici del ‘Mar y Tierra’. L’obra, dirigida pel també actor i dramaturg Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963), ja havia debutat a l’Auditori de Peguera (Calvià) el passat 27 de setembre. El cap de setmana passat es feien tres funcions a la capital de l’illa i fins al mes de gener la faran rodar també per altres llocs de la geografia illenca. Vaig ser dels primers a entrar al teatre i m’assignaren una butaca entre capdavantera i privilegiada —devien sabien que a través dels meus ulls tractaríeu de llucar-hi els lectors que ara m’esteu llegint. Lluqui Herrero i Xavier Frau, els servents, ja ens esperaven sobre l’escenari com si fossin no només els criats de la senyoreta Júlia sinó que també estiguessin al nostre servei. Una càmera encesa, mentrestant, enfocava cap a la platea i ens vèiem reflectits sobre la pantalla del fons. El petit teatre era pràcticament ple.

Si llegim la peça de Strindberg, avui dia bastant representada arreu del món d’ençà de l’escàndol que en suposà l’estrena (jutjada d’immoral per la societat benpensant de l’època), descobrim que Júlia ha sofert una separació i viu com embogida. Doncs bé, a la versió traduïda i adaptada per Albert Herranz i el mateix Xavier Frau per al públic mallorquí els “esparvers”, per exemple, han esdevingut “milanes” i el llenguatge s’ha dialectalitzat un poc perquè, si no, no hauria resultat versemblant que s’expressessin en un registre que, als illencs, ens sonaria encarcarat i poc col·loquial. Però, a part d’això, val a dir-ho, el català que s’usa és impol·lut—ja ens agradaria poder dir el mateix, ai las, de molts muntatges que desembarquen de Barcelona que confonen catanyol amb la llengua «que ara es parla».

Escena de l’obra La Senyoreta Júlia.

Però tornem a Strindberg. En el muntatge del Mar i Terra, aquesta bogeria de Júlia es tradueix en un ball esbojarrat i embriagador que punxa Joan Vila amb l’actriu Agnès Llobet amb perruca blava i moviments compassats amb els peus i amb els gestos dels braços de Xavier Frau a darrere. Llobet ha entrat somrient perquè sap que ha d’actuar. És el que a ella més li agrada. S’hi sent força còmoda i l’espectador ho agraeix. Així comença el drama —i mai més ben dit.

Publicada en una edició que, a can 62, aplegava també Casa de nines d’Henrik Ibsen —Casa de nines, vint anys després, de Lucas Hnath, l’esperam al Teatre de Manacor, amb Emma Vilarasau i Ramon Madaula, a final del mes que ve. Són dues peces que traslladen el conflicte de la dona moderna a les taules, anys després que el mite del bovarisme hagués despuntat en novel·lística (Tolstoi, Clarín, anys a venir Narcís Oller…). Com en totes aquestes, un triangle amorós es dibuixa sobre l’escenari; no cal ser gaire astut per entendre que el formen els tres noms que hem donat més amunt. Només hi ha tres actors. Tampoc per capir que el focus d’atenció (com en Madame Bovary, Nora o Pilar Prim) recau en la dona del segle XIX que malda, a colzades i encara que sigui a empentes, per fer-se visible a primera fila al costat dels homes. Ni cal esforçar-s’hi gaire per veure que tot això encaixa perfectament amb la política [cultural] que vol promoure el Govern, que es declara feminista, d’esquerres i dels treballadors. Quasi m’ha sortit sense proposar-m’ho la «Divisa» de Maria Mercè Marçal.

Diuen que Strindberg era fill d’una minyona i es casà amb una aristòcrata, de manera que això ho devia dur pel socarrat. Júlia (25 anys) és jove i està en edat de divertir-se i de merèixer; càndida de mena, no percep cap emperò en davallar a la cuina i entretenir-se amb el criat del comte, Jean (30), promès amb Kristina, la cuinera (35). Les enraonies de la (mala) gent se’n cuidaran de fer la resta. Tot s’escau durant la nit màgica de Sant Joan —una aclucada d’ull de Strindberg a Shakespeare?—, la més curta de l’any, per tenir-hi lloc una tragèdia ben resolta per part dels actors protagonistes. L’adaptació d’El Somni Produccions aprova i ho aconsegueix, a més, amb bona nota. 

Carles Cabrera Vilallonga

Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de Sol cap a la fosca (PAM, 2018). Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista Lluc i va exercir la crítica literària a Diario de Mallorca. Actualment col·labora a revistes com Serra d’Or o L’Espill. També és autor del llibre Alexandre Ballester: de professió, dramaturg (Lleonard Muntaner, Editor).
Carles Cabrera Vilallonga

Carles Cabrera Vilallonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca