Arts escèniques

Ballar en temps de pandèmia – Sismògraf 2020

“Res no es crea ni es destrueix. Tot (ens) transforma” aquesta variació de la primera llei de la termodinàmica és també el leitmotiv del Sismògraf d’enguany, el festival de la dansa i el moviment d’Olot. El Sismògraf va ser el segon festival estratègic de Catalunya a patir les conseqüències del confinament, després de la Mostra d’Igualada. Amb poc temps es va haver de reinventar el que era una edició de primavera i transformar-la en una edició de tardor.

Sismògraf, festival de la dansa i el moviment d’Olot
Del 22 d’agost al 29 de novembre de 2020

La sensació que pateix qualsevol persona en recuperar el costum d’assistir a un acte cultural és l’estrany reconfort de poder tornar a uns certs hàbits que a dia d’avui ens semblen llunyans. La mascareta segueix estant present i no ens podem abraçar com ho hauríem fet altres vegades, però la cultura segueix essent un espai d’oxigenació dels problemes del dia a dia. I malgrat que a llarg termini la baixa quota de públic serà econòmicament insostenible, potser cal intentar aprofitar positivament  l’avinentesa i gaudir dels espectacles sense la massificació a què estàvem acostumats. 

Pasionaria de La Veronal. Fotografia de Martí Albesa.

Com més estranya és la situació que travessem, més ens adonem que qualsevol espectacle que puguem veure en els propers mesos –o fins i tot en anys– tindrà una lectura en termes de covid. La incertesa s’ha establert en el nostre dia a dia i la imminència de la situació fa que encara estiguem assimilant els efectes provocats per aquesta crisi sanitària. Tot just treuen el cap les primeres propostes que, de forma prematura i poc profunda, s’atreveixen a parlar sobre l’experiència d’aquests mesos i, per tant, la relectura en clau comparativa entre on érem i on som ara és potser la proposta actualment més interessant. D’aquesta relectura se m’acudeixen de moment dos escenaris possibles: el de la nostàlgia d’un passat millor o el de la preocupació d’un futur incert i no gaire encoratjador.

Al Sismoday –nom de la jornada del passat 3 d’octubre– vam poder gaudir d’ambdós tipus de propostes, aquelles en què la nostàlgia ens transporta a temps millors i aquelles altres que ens deparen un futur apocalíptic i que ens fan augmentar les pors de l’avenir. Amb poques estrenes destacades –segurament fruit de la situació del moment–, la programació d’aquest Sismògraf s’ha centrat a programar companyies estatals –principalment catalanes– i amb escassa presència internacional. L’única excepció ha estat dels francesos Adhock. La decisió de centrar-se en la creació que es fa al territori parteix tant de les dificultats de mobilitat com de la voluntat de donar suport a la delicada situació del sector. Tot i així, el Sismògraf s’allunya d’una actitud paternalista i busca establir una xarxa horitzontal que tingui la capacitat de crear complicitats i teixir aliances entre artistes, esdeveniments i altres agents culturals.

Fragment de El sacrificio de las horas de Juan Carlos Lérida. Fotografia de Martí Albesa.

La programació del Sismoday va arrencar amb un fragment del projecte de Juan Carlos Lérida, La Litúrgia de las horas. Es tracta d’un ambiciós projecte d’investigació, iniciat l’any 2018, en què Lérida es proposa de crear una peça de dotze hores de durada que ressegueix la darrera etapa de la història de Jesucrist, des de l’últim sopar fins a la resurrecció. El fragment que el ballarí presentà en aquesta ocasió és El sacrificio de las horas, una peça de dotze minuts per a dotze espectadors que, representada a la plaça de braus d’Olot –lloc de clara significació de la idea de sacrifici–, es va repetir dotze vegades. L’escenografia ens evoca a un gimnàs que permet a Lérida utilitzar l’exercici físic com a al·legoria del sacrifici contemporani al cos. En aquesta proposta el ballarí segueix investigant en una de les seves principals línies de treball, les capacitats expressives del flamenc, i explora les relacions que s’estableixen entre els rituals quotidians i els esdeveniments espirituals.

En una línia d’investigació entre les arts plàstiques, el moviment i l’ecologia, podem emmarcar el treball d’Ívida Cynara. A Ívides, Cynara desplega un imaginari natural on tres ballarines es mouen durant dues hores, cobertes amb vestimentes fetes d’elements naturals tals com branques, fulles i plomes unides amb resines naturals.

The Beauty of it d’Àngel Durant. Foto de Martí Albesa

A part de les propostes més experimentals, al Sismoday també vam poder veure espectacles més programables per a un públic general, com és el cas de Blue Monday –duet de dansa urbana a càrrec d’Agnés Sales i Héctor Plaza– o la proposta d’Àngel Duran, The Beauty of It. En aquesta ocasió Àngel Duran s’endinsa en teories psicoanalítiques per presentar-nos una primera opera prima, en què un personatge que ens recorda un Dr. Jekyll & Mr Hyde actual, dialoga a través de la dansa amb les seves múltiples personalitats.

De forma inesperada, La Veronal ha aparegut al cartell del Sismògraf. En un inici no anaven a formar part dels espectacles previstos pel més d’abril però la coincidència amb la programació de tardor del Teatre d’Olot ha possibilitat que la peça entrés a formar part del cartell oficial del festival.

Amb la peça Pasionaria –estrenada al Mercat de les flors la primavera de l’any passat– La Veronal ens transporta a un món estèril i habitat per androides sense sentiments. Emmarcada per un requadre de leds que potencia la sensació cinematogràfica de la peça i reforça la separació entre els espectadors i l’escena que estan veien, Pasionaria és sobretot una pel·lícula de terror asfixiant en un espai a mig camí entre una casa i la recepció estèril d’un hospital. Tots els moviments dels individus que habiten aquest lloc se’ns mostren forçadament artificiosos i exposen la seva incapacitat d’emetre cap tipus d’emoció o empatia vers els altres. La peça pot recordar-nos la distòpia de Huxley a Un món feliç, com també sembla inevitable relacionar el que estem veien amb com s’han alterat les relacions humanes arran del confinament i les posteriors mesures de distanciament.

Immortels – Le Nid de Adhock. Fotografia de Martí Albesa.

En contrast amb el món obscur i incert de la Veronal, els francesos Adhock ens retornen a la nostàlgia de la infància i les festes de joventut amb Immortels – Le Nid. Al mig del Passeig d’en Blay, un niu gegant i 7 personatges que, malgrat acabar de sortir de l’ou, se’ns mostren entestats a córrer per fer-se grans. Una història que ens parla sobre abandonar el niu i que, tot i retornar-nos a la nostàlgia de temps passats, també ens aboca a la incertesa actual i a la incapacitat de molts joves de no poder volar malgrat ja tenir ales.

Blai Marginedas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close