Arts escèniques

Ballar i explorar

Núria Guiu ha estrenat “Spiritual Boyfriends” al Festival Grec 2020. Esperàvem amb ànsia aquest nou títol després de l’exitós “Likes.” I la paciència ha estat sobradament recompensada. Aquesta podria ser la segona part d’una tesi construïda a partir d’articles especialitzats en antropologia de la cultura del món contemporani. Amb dues aportacions importants: sobre la discussió de la posició de l’investigador i sobre el cos com a catàleg de la nova realitat. Però que ningú es confongui: ella és ballarina abans que res. Així que, tot i el bon ancoratge argumental i el desplegament que en fa, és quan parla amb el moviment que determina el sentit definitiu de la peça. I de corporalitat i el seu gest efímer, ningú en sap més que la gent de dansa.

Seran amants per tres anys. Amb el monitor de ioga. No és cap espòiler: sabíem que si et dediques a escrutar la realitat des de dintre, sense cap distància, sense aquella mena de gorra d’explorador que marcava límits amb l’observat, les coses s’acaben confonent. I no és fantasia: mínim una secció de l’espectacle la dedica a les diverses posicions d’aquelles tècniques de la meditació i el control corporal. Aquí sobresurt la ballarina excel·lent de forma física, amb un fons tècnic molt superior a les necessitats d’aquelles postures i una flexibilitat envejable. Ara no descobrirem aquí la constància i disciplina com a base de la dansa. La diferència rau, en tot cas, en la finalitat d’aquells esforços. I així s’enceta l’autèntic objectiu d’aquesta peça: la crítica.

Tornem-hi sobre el concepte en qüestió: “fer una crítica” significa reflexionar. Aquest és el seu sentit etimològic. No és pas jutjar ni asseverar. No formaria part de l’univers d’aquesta artista fer-ho així. Es tracta més aviat de cavil·lar, meditar sobre una cosa: (re)flexionar. Molt apropiat quan parlem de ioga: unes curvatures, uns arquejaments. Sobre la mateixa idea de cos, és clar. Què busca exactament l’acomodatici petit burgès en aquella disciplina oriental? Ara no farem aquí una anàlisi precipitada, però a la coreògrafa i ballarina no se li escapa les connexions directes amb el capitalisme i els valors imperants. Ho fa de dues maneres: la primera és de qualitat extraordinària. Es tracta d’una composició fotogràfica projectada al fons de l’escenari i que explica mil coses a través del gest. Personatges i acció: tot perfectament reconeixible. És que les obres de Núria Guiu no es creen sobre l’abstracció: tenen referents propers, directes, esclaridors de quotidianitat. Unes estores de colors llampants, música pseudomeditativa i som-hi que convé hidratar-nos molt bé amb els isotònics. En aquest punt de l’obra, resulta cínica fins a un punt: és d’agrair.

El ioga com a excusa per a la reflexió sobre la dansa. Foto. Alice Brazzit

Després hi ha la paraula: és clar. Forma part de l’eix compositiu en l’artista. També d’una disputa quasi eterna amb la dansa. Com si expressar-se en combinació, de les dues maneres, fos incompatible. Aquí es tracta d’un relat: una mena de conte insubstancial, que tanmateix és la base de tot el conflicte. Portaria per títol “sobre la banalització del cos”. El seu correlat és l’economia de mercat i les conseqüències són ben conegudes: la buidor existencial. Així de simple, però sense gran autoritat. Tot el contrari: amb la senzillesa dels intel·ligents. Podria venir avui i fer-nos un bon discurset, sabeu? Podria pontificar. Té prou capacitat per desmuntar aquest i mil arguments més, però amb un xic d’ironia ens sedueix millor. Aquesta és la grandesa de la proposta.

De manera que “Spiritual Boyfriends”, com ja va passar a “Likes”, és la crítica des de l’interior. Ballar i explorar. Només queda preguntar-se a partir de quina inquietud. Que no és altra que la posició del cos en el món contemporani: contemplat, anhelat, desitjat i cobejat. Él cos objecte: essència del món contemporani.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Si no vau poder anar a l’estrena, sapigueu que l’espectacle es presentarà a La Caldera, centre de creació de dansa de Les Corts, el mes de desembre de 2020.

Jordi Sora
Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close