Núria Guiu ha estrenat “Spiritual Boyfriends” al Festival Grec 2020. Esperàvem amb ànsia aquest nou títol després de l’exitós “Likes.” I la paciència ha estat sobradament recompensada. Aquesta podria ser la segona part d’una tesi construïda a partir d’articles especialitzats en antropologia de la cultura del món contemporani. Amb dues aportacions importants: sobre la discussió de la posició de l’investigador i sobre el cos com a catàleg de la nova realitat. Però que ningú es confongui: ella és ballarina abans que res. Així que, tot i el bon ancoratge argumental i el desplegament que en fa, és quan parla amb el moviment que determina el sentit definitiu de la peça. I de corporalitat i el seu gest efímer, ningú en sap més que la gent de dansa.
Seran amants per tres anys. Amb el monitor de ioga. No és cap espòiler: sabíem que si et dediques a escrutar la realitat des de dintre, sense cap distància, sense aquella mena de gorra d’explorador que marcava límits amb l’observat, les coses s’acaben confonent. I no és fantasia: mínim una secció de l’espectacle la dedica a les diverses posicions d’aquelles tècniques de la meditació i el control corporal. Aquí sobresurt la ballarina excel·lent de forma física, amb un fons tècnic molt superior a les necessitats d’aquelles postures i una flexibilitat envejable. Ara no descobrirem aquí la constància i disciplina com a base de la dansa. La diferència rau, en tot cas, en la finalitat d’aquells esforços. I així s’enceta l’autèntic objectiu d’aquesta peça: la crítica.
Tornem-hi sobre el concepte en qüestió: “fer una crítica” significa reflexionar. Aquest és el seu sentit etimològic. No és pas jutjar ni asseverar. No formaria part de l’univers d’aquesta artista fer-ho així. Es tracta més aviat de cavil·lar, meditar sobre una cosa: (re)flexionar. Molt apropiat quan parlem de ioga: unes curvatures, uns arquejaments. Sobre la mateixa idea de cos, és clar. Què busca exactament l’acomodatici petit burgès en aquella disciplina oriental? Ara no farem aquí una anàlisi precipitada, però a la coreògrafa i ballarina no se li escapa les connexions directes amb el capitalisme i els valors imperants. Ho fa de dues maneres: la primera és de qualitat extraordinària. Es tracta d’una composició fotogràfica projectada al fons de l’escenari i que explica mil coses a través del gest. Personatges i acció: tot perfectament reconeixible. És que les obres de Núria Guiu no es creen sobre l’abstracció: tenen referents propers, directes, esclaridors de quotidianitat. Unes estores de colors llampants, música pseudomeditativa i som-hi que convé hidratar-nos molt bé amb els isotònics. En aquest punt de l’obra, resulta cínica fins a un punt: és d’agrair.
Després hi ha la paraula: és clar. Forma part de l’eix compositiu en l’artista. També d’una disputa quasi eterna amb la dansa. Com si expressar-se en combinació, de les dues maneres, fos incompatible. Aquí es tracta d’un relat: una mena de conte insubstancial, que tanmateix és la base de tot el conflicte. Portaria per títol “sobre la banalització del cos”. El seu correlat és l’economia de mercat i les conseqüències són ben conegudes: la buidor existencial. Així de simple, però sense gran autoritat. Tot el contrari: amb la senzillesa dels intel·ligents. Podria venir avui i fer-nos un bon discurset, sabeu? Podria pontificar. Té prou capacitat per desmuntar aquest i mil arguments més, però amb un xic d’ironia ens sedueix millor. Aquesta és la grandesa de la proposta.
De manera que “Spiritual Boyfriends”, com ja va passar a “Likes”, és la crítica des de l’interior. Ballar i explorar. Només queda preguntar-se a partir de quina inquietud. Que no és altra que la posició del cos en el món contemporani: contemplat, anhelat, desitjat i cobejat. Él cos objecte: essència del món contemporani.
Si no vau poder anar a l’estrena, sapigueu que l’espectacle es presentarà a La Caldera, centre de creació de dansa de Les Corts, el mes de desembre de 2020.
- Ensenyar la dansa del futur - 02 gen. 2021
- La dansa és un diamant en brut - 10 des. 2020
- Ballem o sortim al carrer? - 21 nov. 2020
