Arts escèniques

Ballem o sortim al carrer?

Diversos elements han confluït els darrers dies, en el món de la dansa. I mereixen la nostra atenció: les mesures de tancament dels teatres, de moment fins a finals de novembre; la crisi en la qual es troba la Sala Hiroshima, epicentre de l’exhibició de la dansa i l’escena independent; el Festival HOP, que pocs dies abans d’iniciar l’edició d’enguany s’ha vist obligat a reinventar-se; i les protestes de les escoles de dansa, tancades per una interpretació discutible de la seva funció. Totes hi han concorregut, de manera simbòlica, en una conferència ballada de Fernando López, que es titula precisament “Bailar en tiempos de crisis.” L’impuls del sector sempre és més gran que les limitacions de l’entorn i els exemples de resiliència, incomptables.

De crisi en crisi

2008: la impossibilitat de mantenir grans companyies de dansa i el consegüent retorn dels artistes més consagrats als “tablaos”, van dur les generacions més joves a fer del carrer un nou espai de treball, alhora ple de possibilitats i de dificultats. Era el tap generacional que es va manifestar amb cruesa després de la crisi financera. L’artista flamenc i filòsof Fernando López així ho recull en una magnífica conferència ballada que el Festival HOP va tenir l’encert de programar en línia, malgrat el tancament d’aquests dies i en col·laboració amb la Sala Hiroshima. Paradoxes de la situació a la qual la pandèmia està portant el sector: un festival especialitzat en danses urbanes, que des de fa anys reclama el seu espai en els teatres de la ciutat i que s’acaba duent a terme en línia. Un dels teatres que millor han acompanyat al públic en la renovació de la mirada, amb importants noms internacionals de la dansa que gràcies a la Sala Hiroshima han visitat la ciutat i que es troba en seriós perill de desaparèixer. I un espectacle d’un “bailaor”, on la paraula és la protagonista i que rememora el carrer com a taula de salvació. És realment que ens trobem en un encreuament de vies divergents.

L’esclat d’una altra dansa

I és que els anys que porta en funcionament, la Sala Hiroshima ha aportat molt més a la ciutat que no pas n’ha rebut. Així ho explica a qui vulgui escoltar el seu director i programador: Gastón Core. El darrer crit, pràcticament a la desesperada: o s’impliquen les Administracions o s’haurà de tancar. Segons sembla, la propietat del local té altres idees per a aquell espai. Però correspon a la crítica seriosa d’un país reclamar des d’un lloc com aquest, no només el suport al projecte, com es demana també per a l’Antic Teatre. Sobretot pertoca recordar aquí la nòmina de grans noms que hem pogut gaudir, gràcies al treball de l’espai del Poble-Sec: Ivo Dimchev, Arno Shuitmaker i Daniel Hellman, en l’òrbita internacional; Aina Alegre, Núria Guiu i Lautaro Reyes, en la pròpia. Per citar-ne només alguns. Així que acceptar el seu tancament, ni que sigui una opció impensable i que els responsables polítics de l’Ajuntament diuen que no volen, representaria una oportunitat perduda per a un sector en coma profund i precaritzat fins al moll de l’os. A més d’una pèrdua irreparable en l’esforç col·lectiu per situar Barcelona en el mapa de l’escena contemporània i independent de la dansa, una operació de la qual no ens en sortiríem en molts anys.

Fernando López, en línia des de la Sala Hiroshima, dins del Festival HOP, amb l’espectacle: “Bailar en tiempos de crisis”. Captura de pantalla.

Ocupant el carrer

Explica, al fil novament de la conferència de Fernando López, que una de les coses positives d’aquella primera crisi en la qual es va expulsar al carrer una nòmina important de ballarins a la recerca d’una mínima possibilitat de supervivència econòmica, és la constatació de la intel·ligència del públic, al carrer. Aquells “tablaos de calle” que es van anar muntant aquí i allà, van anar creant la seva lògica interna, fet que es traduïa en una transformació de les peces presentades: escurçant els silencis, amplificant els fragments festius i més sonors.

I així, com un estrèpit sobtat i inèdit, pretenen també ser escoltades les escoles de dansa, denunciant l’absurditat en què es troben. No poden operar amb normalitat en ser considerades activitats de grups no estables: les “bombolles” que tant agraden darrerament a l’Administració. La mateixa que, per desídia, mai les ha reconegut com els autèntics espais de formació de les ballarines i ballarins del país. S’estan organitzant, s’han mobilitzat i són presents cada cop més activament en l’entramat de la dansa. Llocs menors, sota la mirada intencionada d’alguns, però del tot imprescindibles per al futur.

La Sala Hiroshima és un espai necessari, imprescindible en l’ecosistema de la dansa de la ciutat. Foto: promocional de la sala.

Diu Fernando López en un moment del seu espectacle que “el silenci marca la memòria de la mort i ens convida a unir-nos a la festa com a condició de possibilitat.” Per això la seva apel·lació als cossos de la lluita política, aliats, tal com Judith Butler utilitza la idea de Hannah Arendt: “accions concertades” de resistència, que ocupen el carrer. Al seu costat hi tindran, de ben segur, públic i aficionats. Així que: balleu o sortiu al carrer?

Jordi Sora
Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close