Arts visuals

Barcelona i l’art contemporani

Em va costar força reconciliar-me amb l’art contemporani, quan vaig despertar del somni adolescent i de les seves interminables pròrrogues i penaltis. Quan vaig néixer Miró posava mosaics al mig de la Rambla o cedia una estrella a una caixa de pensions com a logotip (mentre la resta de bancs només sabien contractar estudis de disseny porucs i conservadors), més o menys mentre Dalí feia el logo de Chupa Chups i inaugurava el seu Teatre-Museu a Figueres. L’art contemporani era aleshores això sumat a Warhol fent sopes o Hamilton pintant el cartell del Festival Internacional de Cadaqués, la coberta del White Album dels Beatles o l’ocupació del cendrer de Ricard. Vaig néixer en una època alegra, pop, desenfadada, acolorida, quan els colors de l’arc de Sant Martí no eren associats directament a un grup sexual sinó a tothom que volgués enterrar el gris corbata o el negre americana. 

Evidentment no ens podíem quedar encallats aquí, i tampoc no ho pretenc: que jo estigués distret en altres coses no vol dir que la història s’aturés, o que per exemple Barceló, o que per exemple Christo, o Botero, o Klein. Però em va costar fer-me força gran retrobar-me amb la meva època, suposo que en part perquè Catalunya s’havia impregnat d’un pragmatisme-realisme insuportable, per no dir d’un ranci clamorós en la promoció de l’art contemporani. I no torno a obrir els ulls fins fa relativament pocs anys amb el festival Loop de Barcelona, amb l’exposició que la Tate Modern va fer a Damien Hirst o amb la conquesta de París perpetrada per Barceló al museu Picasso (sense oblidar la conquesta de la capella de la catedral de Palma), o fins i tot amb les proliferacions de Plensa en totes les ciutats importants del món (excepte a Barcelona, on una de les seves dames va aconseguir treure el cap quasi només gràcies al Palau de la Música i a Víctor Garcia de Gomar). “Ah!”, dic. On us havíeu ficat? Què ha succeït mentre dormia? I sobretot, deixant de banda la meva pròpia culpa, qui m’ha posat una pantalla negra entre els nostres contemporanis i jo? Que no hi havia un MACBA? Que no hi havia centres d’arts visuals escampats arreu del país? Que no hi ha una Fundació Vila Casas, o una col·lecció Lluís Bassat al museu de Mataró, o fins i tot festivals d’art digital com el Mira o d’arts lumíniques com el Llum BCN? Com és la fira ARCO es fa a Madrid i no a la capital del Modernisme i les avantguardes? I, sobretot, com és que hem girat l’esquena a l’art contemporani? O ha estat ell qui, durant aquests anys, ens l’ha girada a nosaltres?

Jaume Plensa al Rockefeller Center de Nova York. Barcelona ha tancat massa als ulls cap als seus artistes contemporanis, i cap a l'art contemporani en general.
Jaume Plensa al Rockefeller Center de Nova York. Barcelona ha tancat massa als ulls cap als seus artistes contemporanis, i cap a l’art contemporani en general.

No m’agrada l’exercici de repartir culpes mirant cap enrere, però sí que, abans de parlar de futur, vull dir que el problema que tenim avui a Catalunya amb la modernitat em recorda aquelles retrògrades manies que Pla va expressar contra l’arquitectura de Domènech i Montaner: és a dir, no entendre que la modernitat (i encara més el Modernisme) és una actitud que no es pot destruir encara que sigui d’una època passada. Com deia Dalí, “no t’esforcis a ser modern: desafortunadament és l’única cosa que, facis el que facis, no pots evitar”. Ser contemporani no depèn de tu, en efecte, però estimar el teu moment sí. I llavors comprens aquells que van estimar el seu, i que hi van posar tota la perdurabilitat possible, perquè són exactament com tu i com els que vindran. Què fem, doncs, ignorant els nostres contemporanis o perdonant-los la vida? Com és que Barcelona, capital d’un país ple de talents desbocats, s’ha conformat amb la caricatura de ciutat encallada a les Exposicions Internacionals o bé directament als entorns del Boccaccio, si no és que enarborem la infal·lible bandera de Casas i de Rusiñol o bé del romànic i el gòtic? Com ens podem haver transformat en una postal esgrogueïda al costat dels souvenirs i dels xiclets? On és, com reivindicava fa pocs mesos Lluís Bassat, la fira d’art contemporani de Barcelona? I per què les associacions, galeristes i administracions no s’hi han posat d’acord?

Bassat ho atribuïa a cert individualisme, és a dir, parlant en plata, les “capelletes”. És possible. Jo m’atreveixo a dir que l’impuls haurà de venir parcialment de fora, és a dir, mirem què hi poden dir Art Basel (a Miami i Hong Kong) o Frieze (a Londres, Los Angeles i Nova York) o altres grans iniciatives mundials, com a crossa i no com a franquícia. És una mica com el debat de l’Hermitage: si les administracions no poden, especialment per raons pressupostàries, que es posin en un vagó i no a la locomotora. Però fins i tot sense acudir a l’estranger, estic segur que no es tracta tant de demanar permís com de fer-ho (i no demanar perdó): hi ha prou gent al país capaç d’impulsar un esdeveniment singular, que ni tan sols sigui una “fira”. Perquè no, no cal cap “fira”, no cal fer cap ARCO: de fet, ARCO és el passat i queda lluny de l’estació de Perpinyà i del mar. No, nosaltres farem una altra cosa. Nosaltres som contemporanis.

Escriptor i comunicador. Premi Sant Jordi 2019 amb “Digues un desig”, autor de diverses novel·les (“Després de Laura, "El Virus de la Tristesa”, “Rubik a les palpentes”, “La pregària del Diable” i “Postal de Krypton”) i assajos, entre aquests últims “Canvi Cultural a Catalunya: retrat d’una generació” (Pòrtic, 2015) o “Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013). Articulista i col·laborador a diversos mitjans com El Punt/Avui, RAC1, TV3, Catalunya Ràdio o Elmón.cat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close