Arts escèniques

Batalla de reines

Per alguna estranya raó, quatre reines de Shakespeare (Cleòpatra, Lady Macbeth, Titània i Margaret d’Anjou) shan desprès de llurs respectius drames (Antoni i Cleopatra, Macbeth, El somni d’una nit d’estiu, i les tres parts d’Enric VI i Ricard III en el cas de la darrera) i se citaren el cap de setmana passat per a un spin-off a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma. I el pròxim dissabte 26 de setembre tornaran a veure’s les cares al Principal de Maó les actrius que les interpreten: Queralt Albinyana (Cleòpatra), Enka Alonso (Lady Macbeth), Lydia Sánchez (Titània) i Laura Pons (Margaret d’Anjou). Per la seva banda, Ícar Toset té cura del pròleg i la música sota les ordres de l’aclamat director menorquí Pitus Fernández. Ambdós teatres han coproduïda l’obra juntament amb la companyia maonesa de La Clota.

Obra i companyia: Reines de Shakespeare de La Clota
Dramatúrgia: Pau Carrió
Direcció: Pitus Fernández
Intèrprets: Queralt Albinyana, Enka Alonso, Laura Pons, Lydia Sánchez i Ícar Toset
Música: Ícar Toset
Escenografia: Santi Capó
Vestuari: Mireia Costa
Il·luminació: Pere Fiol i Joan Borràs
Funcions: Teatre Principal de Palma (18 i 19 de setembre) i Teatre Principal de Maó (26 de setembre)

Irromp a escena Ícar Toset per explicar-nos la terrible nova —o tal volta no tan terrible— que quatre monarques shakespearianes s’han escapat dels llibres a què deuen la vida. D’una en una aniran compareixent a l’escenari com seduïdes per la música de Toset que, de llavors ençà, s’asseu a un racó amb la guitarra en mà com per arrabassar-les màgicament de les pàgines. Lescenografia té un punt mariner amb tres espècies de veles blanques sobre tres peus dombrel·la de platja, una escala, un cofre blanc amb rodes, un tron eixut, una corda…

La música no actua de mera comparsa ni de ciclorama de fons, sinó que adquireix un significat crucial en el darrer muntatge de Pitus Fernández, en què les actrius fins i tot canten. A Shakespeare se l’ha representat moltíssim —per ventura, massa—, i la dramatúrgia de Pau Carrió pareix que se’n mofi un poc. Per aquesta raó, una ignominiosa ordre de crida i cerca pesa sobre les sobiranes; per això mateix, quan surten a l’escenari, badaran la boca lentament per recordar que elles són —poca broma— filles de les creacions de X-è-c-s-p-i-r (pronunciar-ho tal com s’escriu hauria estat potser fer-ne un gra massa); per això, la presència de la música moderna en anglès no desentona un pèl amb les peces del dramaturg, i segurament també per aquest motiu no s’han decidit a representar de principi a fi un Macbeth, Ricard III o Antoni i Cleopatra però sí que Carrió resta fidel al que succeí en aquestes quatre dones (una altra cosa també seria passar-se de frenada!). Això l’obliga, doncs, a optar per la tècnica del teatre dins el teatre, perquè el contingut de les obres i el final que es depara a les protagonistes el coneix tothom i el que és veritablement original des d’un punt de vista dramàtic és el principi i el final d’aquesta. També és nou, és clar, saber com ho transmeten, si afegeixen quelcom nou de com ho visqueren elles, i com ho interpreten davant les altres i els altres, talment una Xahrazad, perquè el cos de l’obra són més aviat monòlegs superposats o diàlegs unidireccionals. Però queda, a més, com ho encaixa la resta. Són reines i, per tant, viuen força atrafegades; com que no els ha llegut de llegir-se les unes a les altres, cobra tot el sentit del món que s’ho contin entre si. Més si tenim en compte el fet que totes quatre visqueren causes prou paral·leles: els (des)amors, (des)esperances, (des)il·lusions, disputes, traïcions, l’«estrès» de lluir corona…

Cleòpatra i Titània a Reines de Shakespeare ©Elena Rotger

Els caràcters també han estat oportunament seleccionats. Hi ha un personatge, Titània, que per la vestimenta de fada ja ho delata, procedent de les comèdies i representant de la veta més imaginativa de la producció shakesperiana, sortida d’El somni d’una nit d’estiu; una altra prové, amb tot el seu glamur, com a pluriempleada dels drames de la història d’Anglaterra i és l’esplèndida Margaret d’Anjou; Cleòpatra emergeix de l’antiguitat grecollatina en la qual l’escriptor anglès tant s’inspirà i és un dels personatges més cèlebres d’aquesta —o no era Pascal que deia que si el nas de l’egípcia hagués estat més curt tota la història hauria anat d’una altra manera? Però és clar, calia una representant del segment més famós de la seva producció, algú extret de la galeria tràgica on reposen Hamlet, Otel·lo, El rei Lear o Juli Cèsar, o per ventura hauria estat més adequat esmentar Ofèlia, Desdèmona, Cordèlia i Julieta. Tant se val. Ves a saber com però d’aquesta part se n’esmunyí la malvada Lady Macbeth —que segur que, per sortir-se’n, degué tornar a cometre alguna dolentia de les seves!

Voldria destacar no només la gran feina del repartiment actoral sinó també la solvència d’un director com Pitus Fernández, amb una carrera llargament reconeguda i el nom del qual és suficient per deixar un pati de butaques gairebé sense entrades a la venda a pesar de les restriccions sanitàries imposades. També convé insistir en el bon tàndem del text i la música de Toset, l’elegància del vestuari seleccionat i el rol que juga l’escenografia. Sorprèn veure com són capaços de treure un serpent d’una simple corda o un cadàver d’unes senzilles teles de roba blanca. A la nit de l’estrena, aplaudiments i llarga ovació a un elenc i un director que s’ho havien guanyat amb escreix.

Carles Cabrera Villalonga
Carles Cabrera Villalonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close