Disrupcions
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Bateson, Gregory

A la ciència li demanem certeses i als científics, respostes. Semblaria que, de no donar-les, fossin inútils, improductius. I el mateix passa amb l’arquitectura. Però, com a l’arquitectura*, són més importants les preguntes que es poden arribar a plantejar que les respostes, que són sempre provisionals, subjectes a revisió i canvi: som el que sabem i el que no sabem, i aquest balanç canvia incessantment i es reconfigura. Potser com a reacció a aquesta realitat dinàmica sorgeixen, angoixats, els especialistes: saber gairebé tot de gairebé res i sentir-se segur a la seva parcel·la enmig de la voràgine. També com a reacció revifa el pensament màgic i transcendental, segur en les seves fórmules atàviques de comunió còsmica, revelades i inqüestionables. Però molt més difícil, i més necessari avui que mai, és no renunciar a la unitat complexa de la realitat en què vivim i intentar entendre-la des del mètode científic com un sol sistema* per qüestionar-la i saber el nostre paper com humans. Això és el que va fer Gregory Bateson (1904-1980).

Per assolir aquest objectiu la visió de Bateson és necessàriament múltiple. Com explica la seva filla Mary Catherine, ¿en quins altres llibres es poden trobar índexs tan atractius com en els del seu pare, on comparteixen espai Galileu, la teoria de jocs, el concepte de sagrament, Shakespeare, els crancs i els pops, William Blake, l’esquizofrènia o Lamarck, posem per cas? No és d’estranyar que no hi hagi acord en quina secció col·locar els seus escrits a les llibreries, i que en diferents ciutats i en diferents establiments els seus llibres es puguin trobar en seccions diferents. Fins i tot a New Age. Potser per això mateix, per a una persona curiosa, encara que no sigui molt versada en qüestions com ara la filosofia, l’antropologia, la biologia, la psiquiatria, l’estètica* o el sagrat, però que tingui ganes de saber una mica més sobre la seva existència i sobre allò que anomenem la realitat, la lectura de Bateson és un plaer i tot un descobriment.

Això sí, aquesta persona curiosa i raonablement informada no pot ser massa mandrosa, perquè els escrits de Bateson no són entreteniments fàcils, ni es llegeixen sense esforç. Però la seva dificultat no rau en un estil fosc, en un vocabulari críptic o en uns conceptes enrevessats o desenvolupats complicadament. Al contrari, l’estil de Bateson és impecable, brillant dins de la llarga i excel·lent tradició anglosaxona que uneix claredat, rigor, reflexió i amenitat. Utilitza paraules planeres, o explica de manera simple aquelles que no ho són. I basa el seu discurs en exemples abundants, els relaciona entre si, usa metàfores i diàlegs. Parla de coses que tots coneixem, o creiem conèixer, i vol que l’entenguem. La dificultat real dels seus escrits és que allò de què ens parla, allò que ens proposa, trastoca tots els fonaments de la nostra societat, des de com ens entenem a nosaltres mateixos fins a com entenem l’univers. Ens exigeix ​​partir del nostre sistema de comprensió del món per canviar-lo pel que ell ha entrevist. Ens exigeix, a més, reconèixer que no hi ha una percepció directa, ni intuïtiva, del món que ens envolta, sinó que està sempre intervinguda o elaborada per processos mentals. Per una epistemologia. I que hi ha alternatives a l’epistemologia dominant.

Bateson proposa aquest canvi epistemològic no com a mer resultat de la pulsió científica de descobrir, sinó com una necessitat de resoldre algunes contradiccions fonamentals (errors lògics, diria ell) del sistema vigent que li produeixen una profunda insatisfacció intel·lectual. Els paradigmes que ataca són de tot ordre: des de la divisió entre ment i matèria, que tot ho impregna en la nostra cultura actual, sigui Darwin o sigui Freud; fins a les seves conseqüències més prosaiques, però no menys greus, com la pol·lució, la guerra o la fam al món. La seva visió, que s’inicia com una manera de pensar millor algunes qüestions de la història natural, acaba desenvolupant, semblaria que inevitablement, una reflexió cada vegada més general i, alhora, específica, amb conseqüències en la política, l’art o la religió. Arriba a la conclusió que allò pel que ens hem d’esforçar és l’abolició de les “premisses obsoletes” sobre les que es basa la nostra relació amb el món, i que ell resumeix en tres: el dualisme cartesià que separa ment de matèria; l’ús de metàfores de la física com ara “poder”, “tensió” o “energia” per explicar fenòmens mentals; i l’assumpció antiestètica que tots els fenòmens poden i han de ser estudiats i avaluats en termes quantitatius.

Bateson desconfia de la consciència com a guia principal per superar el dualisme i trobar allò que ens expliqui amb més precisió la realitat. La consciència tendeix a seleccionar d’entre tots els estímuls possibles aquells als quals respon. La consciència focalitza. Mentre que l’estètica* o el sagrat, que són dos conceptes que Bateson contraposa a la consciència i que en la seva obra adquireixen sentits asimptòticament similars, tendeixen a buscar, o evidenciar, el sentit de conjunt. En les seves pròpies paraules, allò estètic seria aquella visió unificadora que es produeix en la consciència com una pertorbació de la pròpia consciència. Un sentit que és potser inefable en el límit, però que val la pena buscar. Però no de qualsevol manera. De fet, les idees de Bateson han estat preses abusivament, i probablement ho continuaran sent, per justificar coses com ara “el sentit de l’univers”, que no deixa de ser una forma de pensament màgic. D’aquí deu venir que a algun llibreter li hagi donat per posar els seus llibres a New Age. No obstant això, el mateix Bateson ens adverteix que fer-se una pregunta així pressuposa l’existència d’una entitat per a la qual l’univers té significat. “El significat no és intern. Es dóna entre parts.” És fet de relacions. I si volem entendre’ns com a part de l’univers, no té sentit fer-nos aquesta pregunta.

Gregory Bateson no va ser un científic especialista sinó un transdisciplinari*. Va fer incursions en camps diversos (l’antropologia, la cibernètica, la psiquiatria, va posar els fonaments per entendre de bell nou l’ecologia), i en tots ells va fer aportacions fonamentals, però sempre els va deixar enrere per passar a una altra cosa. A una altra cosa? No ben bé del tot: la clau per entendre aquesta peripècia vital de Bateson està, precisament, en oblidar-se del coneixement compartimentat que representen i santifiquen els departaments universitaris i adonar-se de la seva recerca essencial d’un sentit holístic de la nostra comprensió de la realitat. Es pot dir que Gregory Bateson va necessitar diferents camps com graons d’una escala, i que va fer aquest recorregut pensant estèticament en termes de relacions, connexions i context, és a dir, buscant un “patró que connecta”. Va poder anar més enllà de les recerques parcials i va ser capaç d’integrar-les en una idea d’un tot. Aquesta és la seva grandesa, tan vigent.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close