Llibres

Belles pells

Com d’important és que un llibre estiga ben dissenyat? Fins a quin punt influeix l’aspecte extern d’un volum en el seu èxit o fracàs?

Ningú no pot negar que el llibre, com a objecte, ha millorat moltíssim durant els últims lustres. Que lluny queden aquelles edicions d’Austral, posem per cas, que tots els que tenim una edat conservem a casa, i que ara ens semblen il·legibles! Aquelles cobertes insulses i monòtones, aquella lletra de formiga, aquelles interlínies i aquells marges que comprimien l’alè. Els volums publicats per editorials d’ara, pel cos i el tipus de lletra, i per la generosa distribució del blanc del paper —del color os, més agradable—, fan de bon llegir.

I les cobertes? Com han evolucionat? Han anat sempre a millor? La major part dels editors en llengua catalana elaboren portades correctes, en la línia del que es fa en les altres literatures que ens envolten. N’hi ha, és clar, de lletges, d’inescaients o, directament, de barroeres, que potser prioritzen la visibilitat a l’aparador atapeït de la llibreria que no el propòsit d’ajustar-se, com una pell, al text que acullen. I la coberta d’un llibre és, no ho oblidem, la seua carta de presentació, el primer que ens n’arriba en una llibreria, en una biblioteca o en la pantalla d’un ordinador.

Digueu-me llepafils, però soc dels que, si una coberta em desagrada, no compre el llibre. I al revés: una bella portada em fa interessar-me pel que conté dins. Hi ha cobertes corrents, que no criden l’atenció; hi ha cobertes que espanten, que t’allunyen del llibre; finalment, hi ha cobertes que imanten, que t’inciten a obrir l’exemplar i a llegir-ne les primeres línies.

No esmentaré ací les editorials que fan cobertes que em desplauen o que em disgusten, que n’hi ha unes quantes. No es tracta de reprovar ningú. Deixeu-me, però, que cite —que homenatge— algunes que, a parer meu, dignifiquen els textos.

Crec que el malaguanyat Jaume Vallcorba, amb Quaderns Crema —també a Acantilado, però ací no hi entraré—, creà no sols un referent per qüestions literàries, sinó també pels seus elegants i discrets, sovint irònics, dissenys. De les moltes col·leccions de l’editorial trobe especialment encertada, pel que fa a l’aparença, la que es diu D’un dia a l’altre, dins l’apartat d’assaig.

Un altre exemple de refinament seductor el practica, sense soroll, com un murmuri, Minúscula, amb aquests llibres petits, de textos tan ben triats, amb portades sòbries, de dues escasses tintes —ocre i negre sobre el blanc del cartó, sàviament aprofitat—, on el dissenyador, Pepe Far, demostra que menys pot ser més i que l’austeritat captiva els ulls.

Però si hi ha hagut aire fresc els últims anys de l’edició en català és, sobretot, gràcies a editorials noves, independents. Vull destacar-ne quatre. Periscopi, de la mà del dissenyador Tono Cristòfol, ofereix unes portades que, en el seu moment, cridaven l’atenció perquè contenien elements —sinopsis, citacions, codi de barres— que solem trobar a la solapa o a la contracoberta i que ara, amb la proliferació de títols, i del ressò que han tingut, hem assimilat com a part de la marca.

Males Herbes potser fa un disseny menys sofisticat, poc apte per a tot tipus de literatura —no resultaria adient per a un text de Proust, per exemple—, però el treball que hi fa Edu Vila encaixa com un guant amb la peculiaritat de la línia editorial, especialitzada en la sàtira, la contracultura, el terror, la temàtica fantàstica i la ciència-ficció.

Hi ha el cas, també, de Flâneur, amb una imatge enigmàtica, d’aire melancòlic, feta per l’estudi Cocu, d’Agnès Aran i Lula Vergés, a partir de reproduccions d’imatges de la protofotografia en color de començaments del segle XX. Una iconografia molt adequada a les obres dels autors exquisits, ja morts però vigents —“actuals”, com els mateixos editors expliquen a la web—, que publica.

I, per acabar, hi ha l’excel·lència de les cobertes de Quid Pro Quo, austeres, en estricte blanc i negre, a partir de fotografies només alterades, subtilment, per una fina línia ocre horitzontal tot just al mig de la imatge, que separa el títol del llibre —que hi queda dalt— del nom de l’autor —que hi queda baix—. Una estètica obra de l’empresa Atlas, i que recorda la d’Edicions del Salobre i la d’El Gall Editor, al darrere de les quals ja hi havia l’ombra discreta d’Antoni Xumet, editor de Quid Pro Quo. Llibres també d’autoria distingida, en una línia germana de Flâneur, amb un aspecte físic antagònic al dels best-seller, promesa convincent d’alta literatura.

Un goig, en conjunt, de propostes que injecten optimisme en un lector que està fart de ser tractat com una criatura i que agraeix aquesta mostra de maduresa, de saó, d’una llengua i d’una cultura, la catalana, no només pel que fa al contingut dels textos que es publiquen, sinó també al seu continent, a la seua forma, a la seua pell.

Manuel Baixauli
Manuel Baixauli: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close