Arts escèniques

A la memòria de Josep Mª Benet i Jornet

El Temps de les Arts ofereix la visió i el testimoni de diverses persones del món de la literatura i del teatre que estimen l’aportació de Benet i Jornet, mort després d’una llarga enfermetat, com un clàssic i renovador de la història del teatre català.

Papitu: Un fan de Mamet en el desert català
Sota la seva aparença bonhomiosa i la llengua viperina que gastava ‘sotto voce’, s’hi amagava el gran home de teatre que va fer possible connectar la tradició teatral prèvia a la Guerra Civil amb la que va sorgir durant la Transició, quan ningú no creia que fos possible recuperar res, quan tothom donava per morta la dramatúrgia catalana, quan ningú no creia ja en l’autoria, quan només els poetes continuaven conreant un gènere que demanava públic, emoció, catarsi, quan al món triomfaven David Mamet, Bernard-Marie Koltès, Heiner Müller o Harold Pinter. Ell, gairebé tot sol, va emprendre una croada infatigable que el va fer convertir-se en un ‘lobby’ unipersonal, en pare, en avi, d’una munió d’autors que no haurien estrenat mai sense la seva tossuderia.
I no només va relacionar la contemporaneïtat amb la tradició pròpia, de Pitarra a Sagarra, tot desbrossant el bosc (“Capri és de vòmit”, em va dir un dia) sinó que també va voler mesurar-se amb els grans del seu temps, amb arguments ràpids, sabor popular, històries subterrànies, fosques, que emergeixen al final per fotre clatellada a l’espectador, com a Desig o Soterrani. Aquesta última, estrenada a la Beckett el 2008, amb Pep Cruz i Pere Arquillué, dirigida per Xavier Albertí, és de les millors obres que he vist mai.
En Papitu sabia que era, abans que tot, escriptor i per això moltes de les seves obres han aguantat el pas dels anys. Llegiu Material d’enderroc, un text fonamental per entendre la història del teatre català dels últims 50 anys. Cap escriptor ha confessat amb tanta franquesa les seves fílies i fòbies.
Andreu Gomila (crític teatral)

Mestre Benet i Jornet, amic Papitu
S’ha mort el Papitu. El gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. És un dia trist per a molta, moltíssima gent. Des que la malaltia de l’Alzheimer el va colpejar, fa uns anys, els seus amics i amigues hem anat patint de mica en mica la seva pèrdua. El Papitu era un amic inoblidable. En Benet i Jornet, un mestre inqüestionable. És difícil parlar d’ell “en singular”, perquè per a nosaltres tenia aquesta doble faceta: l’amic era en Papitu i en Benet i Jornet el dramaturg. Ell duia aquesta doble condició amb una naturalitat impressionant. I amb una energia inesgotable. De fet, la passió pel teatre anava sempre lligada amb la passió per la vida, i aquesta era una de les coses més destacables del seu llegat. De fet, el llegat és, sens dubte, una de les seves obsessions, el tema més recurrent en tota la seva obra, des de la primera i meravellosa Una vella, coneguda olor fins l’última, inèdita (Estiu ardent), i inclosos tots els seus treballs per a la televisió. El llegat que ens deixa és doncs aquest: la importància o fins i tot la transcendència del llegat. Nosaltres no som res sense els que ens precedeixen. De la mateixa manera, ell era ben conscient que tampoc no era res sense les generacions futures. I aquesta va ser la seva gran aportació: obrir-se, donar-se als altres, als que van venir darrere seu. Ser-ne mestre, company i fins tot amic, sense que la diferència d’edat fos cap inconvenient. Al contrari: ell semblava sempre el més jove. Era increïble. En fi. Podem dir que el dramaturg Benet i Jornet és un “pare” inqüestionable per a molts de nosaltres, que vam començar a fer teatre a les acaballes del segle XX però també un “avi” respectat, estimat i venerat per molts altres, dramaturgs i dramaturgues i guionistes del segle XXI. És emocionant que sigui així. Per això pot anar-se’n ben tranquil. La seva por, jo diria fins i tot terror, de ser oblidat, ha quedat definitivament diluïda. Mestre Benet i Jornet, gràcies pel teu gran llegat teatral, que és ben viu. Amic Papitu, gràcies per ser-hi sempre. Estigues tranquil i descansa en pau: no t’oblidarem mai.
Sergi Belbel (dramaturg i director teatral)

Josep Mª Benet i Jornet. Fotografia: Jordi Play 2008.

Al costat de la finestra
Tot i que conec Benet i Jornet des de fa moltíssims anys –crec que, si la memòria no em falla, des de principis dels setanta–, va ser durant les dues primeres dècades d’aquest segle que ens vam relacionar amb més regularitat. Treballàvem sèries de televisió i ens reuníem regularment a Barcelona, al seu pis del carrer Balmes. Cada sessió comportava un ritual minuciós: seure al costat de la finestra, que donava al pati interior d’una gran illa de cases, preparar gots d’aigua, distribuir papers, posar-nos al dia de les nostres vides, contar anècdotes i esperar que ens vingués la inspiració. I si no ens venia, deia Benet, millor anem-nos-en a dinar, i segur que després ho veiem tot més clar. I així era. Van ser anys feliços, almenys jo els recorde així. Inventàvem, somiàvem i compartíem les nostres vides. Tant de bo no se n’haguessen acabat mai.
Rodolf Sirera (dramaturg)

Érem molt diferents, però tots volíem el mateix: llibertat
El vaig conèixer a l’Institut del Teatre a començaments del 1971. Ell feia aleshores un teatre de contingut clarament social, molt influït per Buero Vallejo, i jo estava a punt d’editar el llibre sobre Joan Brossa. Vull dir que estàvem estèticament lluny, però molt propers des del punt de vista polític. Tot havia començat amb el llibre que Guillem Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes havien publicat sobre l’anomenada generació dels 70. Ens vam conèixer tots gairebé d’una tacada. Érem molt diferents, però tots volíem el mateix: llibertat. El Pepitu venia a parlar amb el Xavier Fàbregas i durant anys ell i jo no fèiem gaire cosa més que constatar cordialment les nostres diferències. Però jo sempre li deia que el seu teatre era molt honest, que no hi havia impostures, i ell em deia el mateix del que jo feia, de manera que teníem el convenciment que en un moment o altre ens acabaríem apropant. I així va ser. A mig camí dels llocs on havíem començat. I ens tornarem a trobar. Segur.
Jordi Coca (escriptor i dramaturg)

Josep Mª Benet i Jornet. Fotografia: Ricard Cugat, 1997.

No s’entendria el sentit global de l’obra de Benet i Jornet sense la idea d’evolució.
Cert que la seva irrupció marca el seu reconeixement i condiciona la seva interpretació.
Eren anys de literatura compromesa -el realisme històric- i “Una Vella coneguda olor” (1964) i Berenàveu a les fosques (1972) foren, en el teatre i entre els autors aleshores joves, el referent obligat.
Però amb la crisi del realisme la seva obra evoluciona. Així Benet des de finals dels setanta i a partir dels vuitanta incorpora aspectes formals de la nova dramatúrgia i els temes es diversifiquen: Desig (1989) sobre la incomunicació de parella; Fugaç (1994) entorn de la infelicitat; E.R (1994) la vida interior del teatre centrat en el diàleg de tres actrius.
Són només uns exemples d’una obra molt oberta i diversa que cal considerar en la seva totalitat. Sense oblidar el seu guionatge per televisió amb sèries tan populars com Poble Nou (1993-1994) o Nissaga de poder (1996-1998).
Àlex Broch (escriptor i crític literari)

Benet i Jornet es feia estimar
M’entristeix molt haver d’escriure això.
L’obtenció per part de Josep M. Benet i Jornet del premi “Josep Maria de Sagarra” 1963, amb Una vella, coneguda olor, enceta una nova etapa en el teatre català, abans de tenir un paper força destacat en el espais dramàtics de la televisió. Des del 1964 fins ben bé a mitjan dècada dels vuitanta, ell serà, doncs, el representant més important d’una renovació i d’una continuïtat, que va implicar l’acostament dels escenaris comercials a la realitat social, però també la incorporació del model brechtià (Berenàveu a les fosques, 1971) o d’estratègies dramàtiques expressionistes (La desaparició de Wendy, el 1974, per exemple). Tampoc no es pot oblidar la participació que va tenir en l’envigoriment de la literatura dramàtica juvenil: El somni de Bagdad. El manuscrit d’Ali Bei (1985) suposa probablement la demostració més clara de la complexitat dramatúrgica que l’autor de Revolta de bruixes (1976) arribà a assolir. Abans que l’alzheimer comencés a endur-se’l, encara va escriure Dues dones que ballen (2010), amb Anna Lizaran i Alícia Pérez com a protagonistes en la seva estrena al Teatre Lliure. Benet i Jornet es feia estimar, perquè, a més a més d’un gran dramaturg, era un home senzill, feiner i simpàtic.
Josep M. Sala-Valldaura (escriptor i crític literari)

Josep Mª Benet i Jornet. Fotografia: Jordi Play 2008.

Josep Maria Benet i Jornet
Una obra literaria no és res sense una cultura que l’aculli, li doni un sentit i la projecti. Benet i Jornet ho sabia perfectament, per això es va convertir en una de les veus més insistents en la necessitat de llegir, publicar i representar el nostre patrimoni dramatúrgic. Sense aquest coixí la seva obra no tenia context. Una obra que no va deixar de voler experimentar i contaminar-se amb totes les grans transformacions que el teatre de text va viure al llarg de la segona meitat de segle XX.
Ell se sabia baula d’una llarga cadena que començava amb Ramon Llull i que havia de continuar amb les aportacions que estan fent les nostres joves dramaturgues i dramaturgs. A Benet i Jornet la llengua catalana li deu una bona part de la seva salut. Ell va saber que calia connectar les classes populars amb les seves llengües maternes amb una cultura en català fos a través del teatre o dels serials televisius.
El millor homenatge que podem fer a Benet i Jornet és llegir i representar la seva obra.
Xavier Albetí (Director Artístic del Teatre Nacional de Catalunya)

És com si t’haguéssim perdut dues vegades
Fa molts dies que et trobo a faltar. Avui ets als xiprers i és com si t’haguéssim perdut dues vegades. L’alzheimer se’t va endur la primera i ja aleshores hauria volgut recórrer, estimat amic meu, a la barca del temps de Salvador Espriu, que permet trànsits impossibles. Has abraçat a les noves generacions dramatúrgiques amb una generositat i entusiasme com pocs han sabut fer: mirant-nos als ulls d’igual a igual. Per això et trobo tant a faltar cada cop que acabo d’escriure una obra. Sé que per a tu seria motiu de celebració, ho llegiries amb voracitat i em faries un reguitzell d’observacions. Ets la continuïtat de la tradició teatral de noms com Sagarra, Rusiñol i, sobretot, Guimerà i el pont amb les generacions que venim al darrere, per això les nostres alegries i fites són teves.
Transito a través del record pel passadís del pis de Balmes ple de cartells del teu teatre, un dels llegats més importants del darrer mig segle, i acabo assegut a la sala on vam xerrar i riure tantes hores. Quan tornem a sortir als carrers ens trobarem de nou: a la casa d’Olors a Riera Alta, la més bonica de Barcelona, com l’anomenaves tu; els diumenges als tebeos de Dues dones que ballen al Mercat Sant Antoni; o a la Plaça del Pedró, on finalitzava Salamandra. Ens trobarem en els interrogants ètics i morals que formula el bon teatre, com el teu.
Avui, en aquests temps que ens ha robat les abraçades, celebro la fortuna que ens hagis abraçat amb tant amor, intensitat i honestedat: amics, autors, gent de teatre i públic.
T’estimaré sempre Papitu.
Josep Maria Miró Coromina
(dramaturg i director teatral)

Josep Mª Benet i Jornet. Fotografia: Ricard Cugat, 1997.

Camins creuats
Amb Josep M Benet i Jornet, el Papitu, ens vam conèixer a la Universitat. Hi vam entrar a la primeria dels anys seixanta i de seguida vam coincidir; formàvem part dels joves amb dèries literàries. Tots anàvem molt perduts i qualsevol estímul, qualsevol contacte, ens semblava, amb raó, una empenta decisiva. Quan el 1963 li van premiar Una vella, coneguda olor, el Papitu va obrir de bat a bat el camí a tots els qui aspiràvem a publicar alguna cosa. L’amistat es va allargar a les classes clandestines als Estudis Universitaris Catalans –al palau Dalmases del carrer Montcada–, i als seminaris i iniciatives que ens proposava Joaquim Molas (ens recordo als sofàs vellutats del cafè Tèrminus del carrer Aragó distribuint fitxes sobre un projecte de recerca sobre la literatura publicada a la premsa durant la guerra). Per al llibre de La generació dels 70 ell va posar a disposició dels antòlegs, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, fragments de les cartes que ens havíem escrit quan ell era a París i jo a Bristol. En altres ocasions, en acabar el recorregut dominical pel mercat de Sant Antoni, xerràvem una bona estona al bar els Tres tombs, al costat de domicili dels seus pares, i va ser ell qui em va demanar de col·laborar a l’aleshores nounada revista Els Marges. A finals dels setanta, amb Mercè Vilaret va fer, per a la TVE de Sant Cugat, uns programes esplèndids –que caldria recuperar– sobre uns quants poetes: tots plegats hi sortíem fabulosos de projectes i energies. Vam tornar a coincidir al Quadern de Cultura de l’edició barcelonina d’El País, ja als anys vuitanta; amb la conversa del Papitu tots xalàvem molt, era inevitable. A mi em va tocar convèncer-lo perquè acceptés ser Degà de la Institució de les Lletres Catalanes, i vam tornar a conxorxar-nos sovint. En saber que havia emmalaltit, amb Dolors Oller i Narcís Comadira, i amb l’ajut imprescindible de la Carlota –que ha estat la seva altra ànima–, vam decidir treure’l a dinar de tant en tant ben a prop de casa seva: ja menjava poc, però encara s’engrescava una mica si li recordàvem el passat comú… A casa havia començat a ensopir-se i mirava els dibuixos animats o jugava amb la gata –anava tot ben esgarrapat-. L’alzheimer l’havia començat a fondre. Tanmateix, per a tots nosaltres, la seva bonhomia, la seva amistat, la seva feina d’escarràs encara han esdevingut, aquests darrers anys, més sòlides. Fins ara mateix. En el record dels seus moltíssims amics sempre serà el Papitu murri, alegre, eixerit, viu, bonhomiós, que hem estimat.
Francesc Parcerisas (poeta i crític literari)

En Papitu
Quan la Mort se’ns endú algú que estimem, sembla que ens vulgui compensar amb tot de records que ens assalten. Avui, la mort d’en Papitu, me l’ha fet reviure en temps i llocs diversos. Un matí, a Girona, passejant amb la Montserrat Roig, un dia de Sant Jordi, un sopar a casa, i sobretot quan hi va venir a viure uns dies, que fugia de la policia per haver amagat al seu estudi de la plaça del Padró a uns
militants independentistes bascos. Un viatge a Reus, i les estrenes diverses de les seves obres. El dia del Premi d’Honor, i després, ja malalt, un vespre a Ventalló i alguns dinars amb en Francesc Parcerisas i la Dolors, la meva dona. Simpàtic, incansable, una mica histèric, a vegades, sempre a punt de fer-te un favor. I amb un cap que sempre estava pensant quina cosa faria. Ple d’amics i de gent que se l’estimava. Obert als més joves, als quals ajudava. Hi creia. Els veia com el futur del país. Parlo de gent de teatre, Belbel, Casares, Albertí. La literatura era el seu món, sobretot la dramàtica, és clar. En temps que no estava de moda, ell defensava el teatre de text. La seva importància és grandiosa en el teatre d’aquest país. Jo no l’oblidaré. Però jo no importo. És el país qui no l’ha d’oblidar.
Narcís Comadira (poeta, pintor i dramaturg) 

Josep Mª Benet i Jornet. Fotografia: Jordi Play 2008.

Un llegat i un somriure
No crec poder parlar ara sobre l’escriptor i dramaturg, ni sobre la importància tan enorme de la seva obra per a la literatura catalana. No cal perquè, per sort, ens deixa un llegat ric i variat en tots els seus registres, i una obra que ara s’erigeix com un monument de resistència i de creativitat: amb ell, vam recuperar el respecte per la nostra tradició i vam aprendre com la nostra llengua podia connectar-se amb altres veus i altres àmbits. I va aconseguir ser popular,  atrevit i sincer en les seves creacions. Però ara només vull dir que amb ell se’n van tants moments de vida feliç… I que la seva mort, que ens fa plorar, ha estat també una benedicció per ell. Sempre recordaré el seu somriure amable i  poèticament entranyable dels últims temps, quan et mirava i, tot i no saber si et reconeixia o no, senties que t’acompanyava amb un sentiment transcendent d’amistat, de pietat i de comprensió cap a la condició humana.
Dolors Oller
(escriptora i crítica literaria)

“Em tallaria un dit de la mà dreta per haver pogut escriure un text com el teu”
En Papitu deia sovint frases com aquesta. És evident que no ho feia en un sentit literal sinó hauria perdut els dits de les dues mans, dels dos peus i encara n’hauria hagut de demanar prestats molts més. Era d’una generositat aclaparadora, sempre tendia a fer-se petit davant dels altres col·legues, precisament perquè els altres no ens en sentíssim. Però era inevitable sentir-se un cagalló al seu costat perquè era un home d’una mirada privilegiada. No només pel seu talent, ni per la coherència que es manté durant tota la seva obra, ni tan sols ho dic perquè sortís viu, fort i lúcid del que ell anomenava la travessia del desert de la dramatúrgia catalana (El periple que va patir la nostra autoria durant el franquisme i fins el final dels vuitanta). Parlo de la seva obsessió principal: la continuïtat, el relleu constant. En Josep Maria no volia que la dramatúrgia catalana fos com un bolet estrany que apareix molt de tant en tant a la cartellera del nostre país. Somiava que després d’una una generació tan brillant com la d’en Galceran, la Cunillé, en Batlle, en Belbel…. en vingués una altra, i així va ser: en Plana, l’Szpunberg, l’Escudé…. I després encara una altra: La Buchaca, en Casanovas, la Clemente, en Clua, i que això no s’aturés: en Yago, la Cedó, la Díez, l’Artigau… Somiava que la dramatúrgia catalana pogués anar estrenant amb regularitat al circuit comercial, a l’alternatiu i al públic, que aquesta fos la normalitat i no l’excepció. I així va ser, però la realitat fins i tot va anar una mica més enllà del seu somni, l’autoria catalana estrenava regularment, i amb èxit, arreu del món, potser l’exemple més reeixit d’això és en Josep Maria Miró. Tota aquesta etapa daurada de la nostra dramatúrgia s’explica per la suma de diverses polítiques culturals, l’Institut Ramon Llull, la Beckett, el TNC, el Lliure… Però un dels que va empènyer més fort va ser ell, en Josep Maria Benet i Jornet. En Papitu. En fi, que qui es deixaria tallar el dit d’una mà perquè la seva trajectòria s’assemblés una mica, només una mica a la seva, seria jo.
Pau Miró Caparrós (actor, director i dramaturg)

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Ventura Pons per a Papitu

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca