Exposicions

Bernardí Roig. La blancor del silenci

Feia 17 anys que Bernardí Roig no presentava els seus treballs a Barcelona. La darrera vegada va ser a la galeria Miguel Marcos, on ara novament presenta l’exposició Restricted Access amb obres d’aquests tres darrers anys. Però anteriorment, concretament el 1999, havia realitzat una altra exposició que vaig tenir l’oportunitat de veure. Es titulava The Wast Black (El malbaratament negre), on mostrava una sèrie de peces relacionades amb la mort i al color negre, de la que Fernando Castro Flórez assenyalava en el catàleg que “les mutilacions, la perversió lasciva, una identificació fetitxista amb el cadàver (com la sèrie La mort du peintre), funcionen en Bernardí Roig en una clau que va més enllà de l’actual retòrica d’allò traumàtic o de la indulgència del discurs autobiogràfic i de caràcter narcisista”. Comparnat l’exosició del 99 amb el seu treball actual hi observem notables diferències, encara que el seu interès per allò conceptual i el minimalisme segueix sent evident. Maria Lluïsa Borràs destacava d’aquella exposició la seva qualitat com a dibuixant, aspecte aquest en què estic plenament d’acord, ja que des de sempre el dibuix ha estat un element essencial en la seva obra.

Bernardí Roig. Restricted Access
Galeria Miguel Marcos
Jonqueres, 10 Barcelona
Fins al 31 de gener 2021

Bernardí Roig (Palma de Mallorca, 1965) viu i treballa entre Madrid i Binissalem. Ha fet diverses estades a l’estranger, concretament a París i als Estats Units. Ha obtingut diversos reconeixements durant la seva trajectòria artística, com per exemple el Premi Oficial de la XXI International Biennal of Graphic Art de Ljubliana (1995), el Premi Especial Pilar Juncosa y Sotheby’s concedit per la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca (1997), Premi Oficial XXI Biennal d’Alexandria (2002) i XXXVII Premi d’Art Contemporani Fundació Princesa Grace, Mònaco. (2003).  La seva primera exposició individual la va fer quan només tenia vint anys, a la galeria Joaquim Mir de la seva ciutat natal. Des d’aleshores ha mostrat la seva obra a Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Bilbao, Salamanca i Barcelona. I a l’estranger a Costa Rica, Estats Units, Veneçuela, Cuba, Eslovènia, Itàlia, Bèlgica, Portugal i França.

Restricted Access

A l’actual exposició a la galeria Miguel Marcos l’artista mallorquí mostra una petita però ben seleccionada mostra de la seva obra. En total hi ha set peces entre escultures -a mode d’instal·lació-, dibuixos i aquarel·les. L’aparició del color blanc en les escultures, totes elles realitzades amb resina de polièster i pols de marbre, recorden a les de l’exposició anterior a la galeria que portava el títol  Golpear al instante, on “l’instant és blanc”, tal com el mateix artista escrivia, i on també acompanyava a les escultures  la figura del fluorescent com un “exercici de llum”.

En aquest temps tan complex com és l’actual, a causa de la pandèmia i al confinament obligatori, Restricted Acess ens ajuda a repensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos, encara que algunes de les peces que s’exhibeixen fossin creades anteriorment, però segueixen la mateixa direcció, com és la d’una “figuració desviada, -com és habitual en el seu treball-, la dificultat de mirar, la quietud d’una soledat blindada i l’esterilitat del llenguatge”. Per tant, l’efecte lumínic que observem en aquestes escultures, no és tan sols perquè vagin acompanyades d’uns fluorescents, sinó també pel mateix entorn, o sigui les parets blanques de la sala. Fins i tot, quan hom contempla les obres, ens fa mal als ulls l’existència de tanta claror. L’obra i l’espai es fusionen, establint-se una relació ben estreta, provocant en l’espectador una sensació de calma i assossec, que és molt d’agrair en les circumstàncies actuals.

Bernardí Roid. DSB. 2018

Però no sols la llum i el blanc són els únics protagonistes en aquestes escultures, sinó també el silenci. Un silenci que “paralitza la parla perquè revelen llocs inesperats. Ens assenyalen la relació incestuosa que tenim amb la memòria i l’estranyesa i inquietud que batega en les profunditats reprimides de la imatge que vam heretar”. L’escultura més gran és DSB (2018) on apareix un home recolzat en una mena de tanca. Davant del seu rostre hi ha un petit fluorescent encès que li il·lumina la cara, i que des de lluny sembla que estigui tocant l’harmònica. L’home va nu de la part de dalt i porta els pantalons doblegats per baix i no té cames.  A diferència dels altres homes que havia exposat anteriorment, els cossos són més atlètics i no tan grassos. El fet que tingui la boca tancada indica la impossibilitat de parlar, o sigui de comunicar-se, i per això “queda atrapat en la creença muda”.

Bernardí Roig. DSB. Twins. 2020

Hi ha dues petites escultures penjades a la paret de cap per avall, una d’elles porta  a la mà una cinta de color negre i vermell  a mode d’homenatge a la figura de David Tremlett, ja que a la mateixa sala hi ha el mural Wall Drawing d’aquest artista anglès que el va pintar ja fa anys amb motiu d’una exposició seva i que s’ha quedat instal·lada permanentment. L’altre personatge té sota de les mans un paper enrotllat que li fa de suport. Les dues figures tenen les mateixes característiques que la peça anterior. L’obra es titula DSB. Twins (Tremlett painting Pile Up #) (2020). I l’altra escultura és Ash Mirror (2020) de mida mitjana, on veiem un home penjat d’esquena amb la cara aixafada contra un sac arrugat. Es tracta del seu “propi rostre de cendres, on el temps coagulat  es va amuntegant fins configurar el retrat d’algú  que inicia el camí de la seva dissolució”. Darrere del sac hi ha una llum fluorescent que irradia l’escena.

Bernardí Roig. Liquid memory I-II-III. 2020

L’únic dibuix present a l’exposició és el carbonet Last portrait of Monsieur Bertin (2010), que és un bon exemple de la seva gran qualitat i exquisidesa com a dibuixant. Aquesta peça és una reinterpretació d’una obra del pintor neoclàssic francès Jean August Ingres, però amb la particularitat  que el rostre està gargotejat en negre. Finalment, les aquarel·les Liquid memory I-II i III mostren dues maneres de veure l’evocació fluida, o sigui hi ha dues que la representen de forma abstracta i l’altra fa referència  a “una escena de gabinet de carn líquida”.

El dibuix sempre ha ocupat un paper essencial en el seu esdevenir com artista, ja que des dels seus inicis sempre li ha interessat. En molts casos aquests dibuixos solen ser els esbossos de futures escultures o d’altres projectes. Sol emprar el carbonet damunt paper o llenç. La figura humana, principalment masculina, és habitual en els seus dibuixos.

Pel que fa a les escultures les construeix amb resina de polièster, amb la particularitat que els motllos són persones de veritat. La majoria de les vegades, com és el cas de la present exposició, també empra llums de neó que li serveixen per interactuar i debatre. Són personatges que tenen expressions aflictives i pertorbadores. En moltes ocasions no estan soles sinó que participen de l’entorn, a mode d’instal·lació, on el vídeo també és una eina que sol utilitzar.

Bernardí Roig. Ash mirror. 2020

Encara que aquí no hi hagi fotografies, en altres mostres sí que les ha incorporat, ja que el suport fotogràfic li serveix per endinsar-se en un món ofuscat i obsessionat per tot allò relacionat amb l’ésser humà. Per exemple, va publicar un llibre on hi havia fotografies de 100 persones conegudes i respectades per l’artista, amb la singularitat que portaven barba de diversos dies, despentinades i amb la mateixa roba –una túnica blanca on figurava la paraula Poets– i que era difícil endevinar qui eren, ja que estaven desposseïts de la seva identitat real. El motiu d’aquest projecte és veure el pas del temps i ser testimoni d’una generació que està a l’entorn dels 50 anys. El llibre es titulava Poets, del que també se’n va fer una exposició de les fotografies. Ens recorda un projecte de David Hockney que vam poder veure al Museu Guggenheim de Bilbao el 2018, on s’exhibien els retrats de 80 personatges relacionats amb la seva vida personal i professional. Els va anar pintant un per un durant dos anys en tres sessions diàries. En canvi Bernardí Roig,  va aprofitar una fira d’ARCO perquè tots els seus personatges anessin al seu estudi al carrer del Barquillo i posessin per a ell mentre es desenvolupava la fira.

Ramon Casalé Soler

Articles relacionats amb Galeria Miguel Marcos

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close