Arts visuals

Bernat Puigdollers : Sense una cultura sòlida, tota la resta no té cap sentit però per això cal que hi creiem

Entre tantes males notícies dins del sector cultura, de vegades algunes noves aporten il·lusió i esperança al sector. Sortosament els museus, arxius, llibreries, galeries i sales d’exposició poden mantenir la seva activitat amb un 33% del seu aforament. Aquests espais no són estranys a Bernat Puigdollers (Barcelona, 1991) que fou escollit, recentment, ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès.
Format a la Universitat de Barcelona, Puigdollers, Forma part de l’equip de direcció del Museu de Montserrat, és col·laborador habitual de la revista Bonart, la revista Núvol i és membre de la Comissió Artística Assessora del Temple Expiatori de la Sagrada Família.

Com arriba a presentar-se a les eleccions per esdevenir ponent de la Secció d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès?

Fa més de deu anys que sóc soci de l’Ateneu Barcelonès. M’hi vaig associar als divuit anys, mig empès pel sentimentalisme i la nostàlgia: el meu avi n’havia estat soci i bona part dels meus escriptors, pensadors i artistes més admirats, també. És evident que el passat de l’Ateneu és valuós i cal reivindicar-lo des de l’Ateneu i des de fora- però també estic convençut que l’Ateneu, igual que ho era aleshores, ha de ser una part activa de la societat cultural catalana. I ara, amb el present tan gris que vivim i el futur tan fosc que s’augura, ho ha de ser més que mai. En aquest sentit –no parlo només de mi, si no de tota la secció i crec que també tot l’Ateneu- ha d’aportar el seu gra de sorra. No entenc l’Ateneu com un espai tancat i elitista si no com una àgora, com un punt de trobada i de reflexió per a totes aquelles persones -sòcies o no- que comparteixin inquietuds. L’equip format fa uns anys pel ponent de la Secció d’Arts Visuals, Lluís Utrilla, Bàrbara Marchi, Núria Benaiges, Jordi Canelles i Mai Felip, van plantejar propostes interessants que van donar bons resultats però que, malauradament, no han tingut continuïtat. Plantejar una programació de nivell i que connecti amb el públic és un repte difícil però faré tots els possibles per aconseguir-ho.

Suports?

He tingut la sort i el privilegi de presentar-me a les eleccions amb el suport d’una mostra àmplia del sector cultural del nostre país. Més d’una cinquantena de personalitats d’edat, gènere i disciplines ben diverses van voler recolzar el projecte. Em sembla un fet significatiu que demostra l’interès que desperta la vida interna de l’entitat més enllà dels socis de la casa. Són molts i m’agradaria poder-los citar a tots però ja que em demanes alguns noms: Francesc Fontbona, Àlex Susanna, Marta Pessarrodona, Joaquim Chancho, Jo Milne, Vicenç Altaió, Àlex Mitrani, Clàudia Rius, Feliu Formosa, Corredor Matheos. Silvia Muñoz d’Imbert… A tots ells i a tota la resta els vull agrair públicament el seu suport però, sobretot, el suport que més he d’agrair és, sens dubte, el de tots els socis que van mostrar el seu suport a les urnes el passat dia 29.

Quines propostes o projectes aportarà a la Secció? a l’Ateneu?

El primer gran repte és trobar noves maneres de programar activitats en el context de la pandèmia i dels possibles confinaments futurs. L’Ateneu ja havia incorporat anteriorment les emissions en streaming però els actes seguien mantenint el format presencial. Caldrà adaptar-se als nous temps i, en aquest sentit, les noves tecnologies són fonamentals. En aquesta mateixa línia vull reforçar la presència a les xarxes de la secció d’Arts Visuals per arribar a un públic més ampli. Moltes persones encara creuen que les activitats de l’Ateneu són només per als socis i aquesta és una barrera que cal trencar. L’Ateneu és un espai obert i ho hem de potenciar perquè els no socis també se la sentin seva. També tinc un interès especial en establir col·laboracions amb entitats externes que ens ajudin a millorar la qualitat dels nostres actes, enriquir-los amb noves mirades i eixamplar el seu abast.

Per altra banda, m’agradaria contribuir a posar en valor el patrimoni material i immaterial de l’Ateneu, recuperar alguns passatges de la història de l’entitat que sovint s’han passat per alt i que considero han tingut un pes important. És important que coneguem a fons el llegat d’aquells que ens han precedit. Però tot i així no vull deixar de banda el present artístic en un sentit molt ampli i obert, sense prejudicis. L’Art està estretament lligat a la vida i, per tant, no el podem desvincular de les qüestions socials, econòmiques, filosòfiques… Per aquest motiu voldria potenciar el diàleg i la col·laboració amb les altres seccions de l’Ateneu per donar una visió transversal i crear connexions que vagin més enllà de la pròpia disciplina artística.

Bernat Puigdollers © Laia Serch.

I l’Ateneu pot ajudar al sector, en un moment de debilitat com l’actual?

És evident que l’Ateneu no té la clau del pany, però potser pot ajudar a trobar-la. Els nostres recursos materials són força limitats i això no ens permet endegar grans projectes però si que podem contribuir a generar espais de reflexió i de diàleg, dues coses que em semblen bàsiques per seguir endavant. L’Ateneu ens pot ajudar a mirar enrere per aprendre dels que ens han precedit i que han viscut situacions tan o més difícils que la que ara vivim, també ens pot ajudar a reflexionar sobre el present que vivim i així construir el futur que volem.

La cultura ha tancat, però museus, arxius, llibreries, galeries i sales d’exposició segueixen obertes. Crec que són els seus espais naturals. L’Ateneu pot comptar amb un espai d’exposició?

És cert que la meva trajectòria s’ha centrat, sobretot en aquest tipus d’espais, especialment en el comissariat d’exposicions i l’àmbit dels museus. Tot i així, la meva tasca a l’Ateneu és una altra. Anys enrere hi havia existit una sala d’exposicions, a l’actual Sala Verdaguer, que havia servit de plataforma per a joves artistes que més tard farien fortuna com Gerard Sala, Arranz Bravo, Bartolozzi, Artigau, etc. Els anys que va ser dirigida per Àngel Marsà i per Santos Torroella crec que s’han de tenir en compte i em sembla interessant reivindicar-los. És un dels objectius que m’he marcat per als propers anys. Tot i així, encara que tinc en ment activitats de recuperació històrica i de recerca -conferències, debats, etc.-, ara es tracta de donar joc, de donar al sector una plataforma a través de la qual poder-se expressar a través de taules rodones, debats, etc.

Com veu l’estat actual del sector cultural a Barcelona i Catalunya?

Francament dèbil. Des que vaig començar a moure’m per aquest sector, cap a l’any 2009, fins a dia d’avui, la meva generació ha viscut en un sector immers en una crisi constant. La precarietat laboral i els pressupostos esquifits són a l’ordre del dia. No cal dir que la crisi que deriva directament de la pandèmia no ens permet ser gaire optimistes. Però també crec que és moment de reivindicar-nos com a sector i no deixar-nos aixafar.

Alguna solució?

Cooperar, rendibilitzar al màxim els pocs recursos que tenim i enfocar-nos cap a unes polítiques culturals d’abast social. Però, sobretot, defensar aferrissadament el teixit cultural. Això vol dir que les institucions –públiques i privades- donin suport a la baula més feble (i alhora la més forta, la que amb el seu esforç ha mantingut viu el sector cultural en moments molt difícils) de tot el sistema cultural: artistes, historiadors, gestors culturals, crítics…tots els treballadors que mantenen viva la cultura del nostre país. La cultura hauria de ser l’eix vertebrador de qualsevol país. Sense una cultura sòlida, tota la resta no té cap sentit però per això cal que hi creiem. Malauradament no sembla que això hagi de canviar a curt termini. Sembla que de nou venen anys de supervivència, d’equilibris a la corda fluixa.

Tot i ser membre de la generació millennial, disposa d’una llarga i vasta trajectòria en el món cultural català. Alguna novetat en camí?

Arrel de la pandèmia molts projectes que duia entre mans s’han posposat o, directament, s’han cancel·lat. Tot i així, encara treballo en alguns projectes que m’il·lusionen i que, si tot va bé, sortiran a la llum durant els propers dos anys. Per exemple, estic treballant en una exposició per al Museu d’Art de Girona dedicada al grup Postectura (Joaquim Datsira, Josep M. Subirachs, Torres Monsó, Esther Boix, Ricard Creus i Martí-Sabé), una agrupació artística apareguda l’any 1950 i de vida molt curta però que va ser una fita rellevant en el procés de renovació artística durant els anys de la postguerra. També estic preparant una altra exposició, juntament amb l’Aleix Catasús, centrada en la publicació de l’Almanach dels noucentistes (1911) i en una altra que indaga en el llegat artístic de Josep Guinovart. A més, encara en duc una de cap amb el pintor Jordi Alcaraz. Tot això sense oblidar l’exposició dedicada al pintor Alfons Borrell -autor d’un magnífic mural per a l’Ateneu Barcelonès i que ens va deixar fa ben poc- que, si tot va bé s’inaugurarà al Museu de Montserrat d’aquí un parell d’anys. Com em deia fa unes setmanes l’amic Giralt-Miracle, tot i que a vegades no ho sembli, encara hi ha futur!

Damià Amorós Albareda

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close