Exposicions

Bocaccio, l’última gran llum d’una Barcelona que es desintegra

Els dies de confinament han sacsejat sense miraments el món de la cultura. Teatres, sales i cinemes tancats, festivals posposats o anul·lats, presentacions de llibres i novetats de Sant Jordi a l’espera d’un temps més propici. I moltes exposicions que no podrem degustar com hauria de ser, amb ganes de meravellar-se, de recordar, d’aprendre, de sentir-se fascinat. És el cas de l’exposició ‘Bocaccio, temple de la Gauche Divine’, comissariada pel periodista, crític i col·leccionista Toni Vall, que havia de ser oberta fins al 12 d’abril a la Sala 4 del Palau Robert.

L’exposició no es pot veure. El Palau Robert, com tots els altres equipaments expositius del país, romanen tancats. Però sí que es pot degustar el llibre que hi va de bracet i que, de fet, és l’origen d’aquest esclat de memòria. Bocaccio. On passava tot (Columna) arriba en una edició elegant i feta amb la precisió que mereix l’homenatge, amb tapa dura, amb diversitat d’imatges documentals —menció especial mereix el llibret central, de 32 pàgines, tot un luxe en si mateix—, amb un disseny acuradíssim. I amb un text que enganxa, que posa el focus en llocs vistos i en d’altres que no ho van ser tant, que testimonia la vida d’un lloc especial de la memòria ciutadana, perfectament lligat per la mà de Vall, una de les persones que més i millor coneixen Barcelona.

“Bocaccio era un lloc diferent, no n’hi havia cap d’igual“, diu l’autor i comissari, quan se li pregunten les raons d’aquesta fascinació, encara avui, tants anys després del gran moment de la sala. “Va ser un lloc important. Oriol Regàs va crear un local que va ser sala de fetes, boîte i discoteca, però que de seguida va passar a ser moltes coses més”.

D’entrada, un punt de trobada d’intel·lectuals “que discutien de temes diversos i s’ho passaven bé, ballaven i bevien. I que feien tot això alhora”. Gent que estava en el moment quasi inicial de la seva carrera, tot i que ja hi havia creadors consagrats com Joan Manuel Serrat. “Si ho repasses, veus que els noms que en formaven part són un retrat bestial de l’època, gent que estava imaginant mons diferents, creadors que volien explicar coses noves, i que les pensaven allà”. Gent que a les nou del matí següent ja estaven treballant i que al local “connectaven amb altres persones i es contagiaven d’entusiasme, en un moment en què l’entusiasme estava controlat pel règim”. Socialment, començava a haver-hi bonança econòmica i que “tothom esperava que el dictador es morís”.

“A Bocaccio van coincidir aquests interessos comuns i les ganes de crear, amb el convenciment que podien fer-ho junts“. Ho demostra una activitat frenètica i molt diversificada. “Van fer editorials, organitzaven viatges —a Londres, a Amsterdam, a Roma, Rio de Janeiro o Eivissa—, van ser productora de cinema, distribuïdora, discogràfica, dissenyadors, editora de llibres i revistes. Cada dia hi passaven coses: una presentació d’una pel·lícula, una nit de copes, una desfilada, una presentació literària. Sempre hi havia llum de guàrdia“, relata Vall.

Bocaccio, focus de l'antifranquisme i de la Gauche Divine. Foto: Palau Robert
Bocaccio, focus de l’antifranquisme i de la Gauche Divine. Foto: Palau Robert

Una fascinació a través dels objectes

Curiós i col·leccionista, Vall sempre ha cregut que “els objectes tenen vida i memòria”. I és a través d’aquests que arriba a la història, amb el afegits de la lectura de memòries —com Los años divinos, d’Oriol Regàs (2009)—, articles i llibres, i de l’interès que li generava la sala i el concepte, des de sempre. “Va haver un moment en què vaig pensar de fer un llibre, en interrelació amb els objectes que havia anat col·leccionant, i com les dues coses podien explicar la personalitat tan bèstia del lloc. Això va donar la continuació natural de l’exposició, amb fotografies i objectes de tota mena, que surten de fires, de mercats, de fer recerca per Internet o bé que m’han cedit. A partir d’aquí, vaig construir un relat homogeni i ambiciós sobre què era aquest lloc”.

“El que més m’agrada d’haver fet el llibre i l’exposició és descobrir que la gent que ho va viure recorda aquells dies amb alegria i importància“, subratlla. “Per ells, Bocaccio és un lloc on hi van passar moltes coses importants”. Un lloc que era “un oasi de llibertat, creativitat, experimentació i plaer, on bevien, ballaven i sentien una música que no se sentia enlloc més”. On la gent es desinhibia i veien que era possible tenir una vida diferent a la planificada.

“Algunes dones van descobrir que no estaven ben casades i que el matrimoni no era per sempre, com va ser el cas de Teresa Gimpera i Rosa Regàs. Les dues s’havien casen aviat, als 20 anys, van tenir fills molt joves i allà descobreixen que la seva feina no era només cuidar els fills”. Que hi havia tot un món per descobrir i per provar.

El mite dels “pijos” d’esquerres

“Bocaccio no era un antre de pijos“, refusa Vall, sense dubtar-ho. Així s’acostuma a dir en alguns cenacles de la Barcelona “progre”. “No ho són, de pijos. Eren antifranquistes i gent d’esquerres que anaven a un local que era per sobre General Mitre, a Muntaner 505. No era un lloc endogàmic ni tancat, ni resclosit, al contrari: era un lloc d’obertura màxima”. Sí és cert que la Gauche Divine anava sovint a Bocaccio i que ells eren de bona família, amb projecció i nom. Però eren antifranquistes, gent d’esquerres que esperaven que la dictadura acabés”.

Desfilada a Bocaccio, any 1967. Foto: Antoni Bernad
Desfilada a Bocaccio, any 1967. Foto: Antoni Bernad

De vegades, s’acusa a la gent que hi anava —en especial a la Gauche Divine— de ser “frívols”. “Potser ho eren, però treballaven com bojos. Tenien un anhel de llibertat i de treball. Eren gent que no paraven quiets, atrevits, que fundaven coses, amb projectes creativament interessants”. Sí que és cert que els “progres de pana” no hi anaven. “Beatriz de Moura, al seu capítol, La importància de ballar a Bocaccio, critica els comunistes i el seu purisme, amb un comportament tan estricte”. Diu, ella: “Els comunistes a Barcelona eren com capellans. Duien una vida continguda, moderada, castrada. (…) eren rancis, no eren nous”. “Els falsos d’esquerres que comencen a dir-te que si ets un pijoaparte“, com els defineix, també al llibre, Rosa Regàs.

Malgrat aquest poder de convocatòria i l’efervescència, Bocaccio va durar relativament poc. Del 1967 al 1981 va ser propietat d’Oriol Regàs. “Després, no hi ha hagut cap altre grup igual, amb l’esplendor en els primers anys —afirma Vall—. Però sí que va crear escola: es van obrir molts locals a imatge de Bocaccio, que es decoraven igual, amb estil càlid”.

Ara són els records d’una Barcelona que ja no existeix, que s’acaba. “Barcelona s’està desintegrant. A ningú li interessa la personalitat de la ciutat, s’està extingint. No li donen valor, perquè el mercat domina“, protesta Vall. “Ningú no es preocupa de conservar res, ni patrimoni, ni llocs, ni cinemes, ni teatres. Qui es preocupa d’això? Ningú. Barcelona és una ciutat fotocopiada. Bocaccio és un bastió de l’última època de personalitat pròpia”.

Foto: Grup62
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close