Exposicions

Boltanski, mite i memòria

El Centre Pompidou presenta la segona retrospectiva de Christian Boltanski (París, 1944) en aquest museu, amb el títol de Faire son temps en francès, i en anglès Life in the making. Ens rep a l’entrada el rètol Départ fet amb lletres de bombetes de llum blava, i ens acomiadem de l’exposició amb el rètol Arrivée, composat amb lletres de bombetes de llum vermella que interpel·len el visitant a l’entrada i sortida de l’exposició, i que el convida a un viatge sense destí, com és la vida mateixa.

Christian Boltanski. Life in the making /Faire son temps
Curador: Bernard Blistène, amb la col·laboració d’Annalisa Rimmaudo
Centre Georges Pompidou. París
Fins al 16 de març de 2020

La primera antològica va ser fa trenta-cinc anys, l’any 1984, resultat de les estètiques dels anys 60 i 70. Una època fundacional del seu llenguatge en què Boltanski transita per diferents corrents, des del pop art fins al nou realisme, l’ arte povera o el conceptual fins trobar el seu propi mètode, a partir de la fotografia i la llum que li permet inventar un art de la memòria. La seva primera presència a l’estat espanyol  va ser  al Museo Reina Sofía l’any 1988, quatre anys després de la primera antològica al Pompidou.
La retrospectiva d’ enguany és una instal·lació oberta, madura i de síntesi, en clau de viatge, que remarca els interessos del seu treball: un relat sobre la memòria, la vida i la mort, l’arxiu, l’efímer i la recerca dels mites com a via de comunicació amb els orígens de l’univers. 

Cortina amb el rostre de Christian Boltanski de jove com a pas d’accés d’una sala a una altra de l’exposició de Christian Boltanski al Centre Pompidou. Imatge: P. Parcerisas.

Invocar  les ànimes desaparegudes
Recordo que Christian Boltanski aterrà a terres gallegues el 1995 gràcies a la iniciativa de Glòria Moure, quan dirigia brillantment el Centro Galego de Arte Contemporaneo, amb una instal·lació que es deia Advent a l’església de Santo Domingo de Bonaval, al Panteó dels gallecs il·lustres on reposa la poetessa Rosalía de Castro. El teatre d’ombres projectat a les parets ens acostava al misteri de les ànimes que transiten per aquests espais amb significat propi i força espiritual.

Boltanski és un artista que es comunica en imatges, que obvia el text i s’explica amb una disposició gairebé teatral de la seva obra, amb cortines, il·luminacions puntuals amb bombetes, que incita al visitant a fer un viatge en la foscor, com en el teatre, un fet potser influït per Bob Wilson i per la seva amistat amb Tadeusz Kantor i el teatre de l’Europa de l’Est, sense obviar els orígens polonesos de la seva família, també presents en obres com Fantômes de Varsovie (2001), instal·lada en uns dispositius amb fotografies visibles a cada costat, amb fotos de persones que trobà a Varsòvia, durant la preparació de la seva exposició Revenir (2001) i que considera els seus ancestres.

Christian Boltanski. Théâtre d’ombres, 1984-1997. Imatge: P. Parcerisas.

L’exposició és iniciàtica amb uns primers treballs, com alguna pintura dels seus inicis, purament testimonial. El punt d’arrencada és la fotografia i l’objecte, els records d’infància en una vitrina arqueològica, l’àlbum familiar i l’arxiu. Destaca el conjunt Les 62 membres du Club Mickey  en 1955. Les photos préferés des enfants (1972), un conjunt de retrats de nens en blanc i negre, publicats originalment a la revista Club Mickey, que va guardar  des que era infant, un intent de captar la infantesa normal que ell no va poder tenir. Una altra obra remarcable és l’ Àlbum de fotos de família D., 1939-1964, una selecció de fotos de l’àlbum familiar de Michel Durand, presentat a la Documenta de Kassel de 1972, comissariada per Harald Szeemann, que més endavant inclourà Boltanski a moltes de les seves propostes curatorials, sobretot, la instal·lació Réserve: Les Suïsses morts (1990), aquí també present en aquesta versió i en la de 1991. La primera parteix de fotos d’éssers anònims morts i de la llista que publicà el diari suís Le Nouvelliste du Valais, amb fotografies en blanc i negre, il·luminades amb bombetes, però la segona ho fa a partir de l’acumulació de caixes metàl·liques rovellades, organitzades en columnes i  amb els retrats dels morts com a identificació.

Christian Boltanski. Monument collège d’Hulst, 1986. Imatge: P. Parcerisas.

Reliquiaris, altars i monuments ens transporten a fets de memòria, com la peça Autels Chasses (1988), un altar reliquiari fet de caixes, fotos i bombetes, una obra que surt d’una foto presa el 1937 d’una cerimònia de graduació d’una escola secundària jueva, la  Chases gymnasium, a Viena, en què primer cop Boltanski treballa el tema de l’Holocaust. Algunes obres al·ludeixen directament a la mort, com Mes morts (2002), dedicada als retrats de les persones mortes del seu entorn o Les Tombeaux (1996), inspirada en la Tombe dei Glossatori, una tomba medieval de Bolònia.

Durant els anys 80 i 90 consolida la seva poètica de la desaparició i desenvolupa la consciència de la pèrdua, del record i l’efecte de la llum, que converteix  les seves exposicions en un deambulatori teatral de fantasmes en què el visitant esdevé subjecte i fantasma al mateix temps. Boltanski posa en escena la seva obra com una catacumba contemporània de llums i tenebres en què accentua la injustícia d’haver de morir.

Christian Boltanski. Peça de la instal·lació Monument collège d’Hulst, 1986. Imatge: P. Parcerisas.

L’obra més recent, creada expressament per a aquesta antològica, va en aquesta direcció: Le Passage (2019), una vídeo projecció sobre roba en què una multitud, vista des del darrere, desapareix lentament en silenci.

Boltanski, creador de nous mites
La consciència del temps, del caràcter efímer de la vida i de l’obra d’art l’ha empès a desenvolupar els darrers anys una obra que cerca el relat del mite, perquè allò que no es repeteix cíclicament, allò que no és en el record o en la memòria col·lectiva desapareix. Com diu Bernard Blistène, director del Centre Pompidou, en l’entrevista que fa a Boltanski, “hi ha hagut el temps per ala Història, però avui és el temps de mites”. Per a l’artista és més important explicar històries i llegendes que els objectes artístics en sí, de vida efímera.

Christian Boltanski. Réserve:Les Suisses Morts, 1991. Imatge: P. Parcerisas.

Per això, algunes de les seves darreres obres van en aquesta direcció. A l’illa Teshima del Japó ha acumulat més de 70.000 batecs de cor a l’obra Coeur (2005), esperant que un dia algú conti aquesta història d’un boig que va fer això, o bé al nord de la Patagonia ha invocat les veus de les balenes amb uns corns enormes instal·lats a la platja. Quan bufa el vent fort els sons que atrapen els corns  és molt similar al de les balenes, de les que es diu que són els animals que tenien coneixement dels orígens de la Història. Són intents de crear nous mites, enllaçant amb les tradicions antigues. Si aquesta obra que titula Misterios (2017) enllaça amb les llegendes de les balenes, l’obra Animitas (2014) ho fa amb la tradició xilena dels petits altars religiosos que s’emplacen  a les carreteres allà on hi ha hagut un accident.

Última sala de l’exposició Boltanski,amb l’obra Le Terril Grand-Hornu, 2015, una pila de vestits negres il·luminats per una bombeta i fa referència als miners belgues.

Amb els anys, les obres  s’han convertit  en part d’una instal·lació i la finalitat és produir una obra total de la que només podrà quedar la seva memòria. Així, l’art és la vida mateixa. “Com més treballem -diu Boltanski – més desapareixem la seva obra. No tenim vida, com els actors escènics. S’assemblen a la seva feina. Giacometti s’assembla a la imatge de Giacometti, etc. Creem el nostre temps, fem la nostra vida.”

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca