Arquitectura
A RECER

“Bon Esprit” a Saint-Tropez: una casa d’anarquistes enmig del luxe

La pandèmia que ens assola no respecta cap regla coneguda. La paraula més desitjada, “desconfinament”, ni tan sols existeix al diccionari, i se’ns demana mantenir les distàncies, un comportament que atribuíem als esquerps. Quan se’m presenten aquests pensaments rebecs, puc recórrer als vicis o bé demanar-li a algú que em clavi un bon mastegot intel·lectual. “La dona més perillosa d’Amèrica” n’és sens dubte la primera de la llista. Entre les fotografies d’Emma Goldman (1869-1940), trio una on es troba envoltada justament d’això que ara més trobo a faltar: a l’any 1935, quatre anarquistes nascuts dins l’imperi tsarista comparteixen una sobretaula sota l’emparrat de la terrassa d’una casa d’estiu situada a les afores de Saint-Tropez. Als seus seixanta-sis any, Emma Goldman, cabells grisos despentinats, peus inflats, braços creuats a la falda i mirada desafiant, repta la càmera. A prop d’ella, el tors nu i un somriure atractiu, hi ha el fotògraf Senya Fléchine (1894-1981). Des de l’altra banda de la taula, l’il·lustrador Modest Stein (1871-1958) i el company de l’Emma, Sasha Berkman (1870-1936), es deixen fotografiar de mala gana. 

Què fa l’anarquista més famosa del món instal·lada a la Costa Blava durant els anys de la Gran Depressió? Peggy Guggenheim, mecenes i hereva d’una fortuna industrial, s’havia reunit amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Saint-Tropez mitjançant un amic comú després que la parella d’anarquistes fos expulsada dels Estats Units. L’atracció que la filla de l’adinerat home de negocis mort al Titànic sent cap a l’Emma és immediata. El 1928, Peggy l’informa que s’ha posat en marxa la recaptació de fons perquè pugui començar a escriure les seves memòries, i que ella mateixa hi contribuirà amb cinc-cents dòlars. La segona aportació de Guggenheim a Goldman és encara més rellevant: una casa de camp a la costa per la qual paga 5.000 dollars i que Berkman bateja amb el nom de “Bon Esprit”.

El suport de la col·leccionista i mecenes nord-americana, com el d’altres admiradors adinerats, resulta determinant perquè l’anarquista d’origen lituà emigrada als Estats Units, que viu a l’exili després d’haver apurat “la copa fins a la fi”, es convenci de la urgència d’escriure la seva autobiografia. Al llarg de tres anys, Emma Goldman s’instal·la a “Bon Esprit”, una torreta de tres habitacions situada a la costa de Saint-Tropez que disposa d’un jardí de roses, geranis roses i vermells, arbres fruiters i una extensió de vinyes, des d’on pot divisar els Alps Marítims coberts de neu. L’adreça d’Emma Goldman a Saint-Tropez no va ser mai cap misteri. Mentre és a la població, l’activista rep multitud de cartes indispensables per a la composició de la seva autobiografia, delmada per la confiscació dels seus arxius particulars. La majoria d’aquestes missives enviades pels seus amics i camarades van dirigides a “Mme. E. Colton, Maison Mussier, Chemin St. Antoine, Saint-Tropez, (VAR)”. Emma utilitzava el nom del seu marit, l’anarquista escocès James Colton amb qui s’havia casat el 1925 per obtenir la ciutadania britànica i evitar un cop més la deportació, amb l’objectiu de fer més segur el seu espai domèstic.

En finalitzar la redacció de les seves memòries, Emma se sent exhausta. És aleshores i no pas els anys anteriors quan “Bon Esprit” esdevé un refugi reconfortant. No obstant això, el repòs no dura gaire ja que l’activisme dut a terme al llarg de quatre dècades no pot ser silenciat. El 1936, després del suïcidi del seu company Alexander Berkman i sense ingressos per a mantenir-la, ha de vendre “Bon Esprit”. L’esclat de la guerra civil espanyola la porta fins a Barcelona on s’ha desfermat una revolució social, i, el 1940, amb una Europa en guerra, mor exiliada al Canada.

Què s’ha fet de “Bon Esprit”? Conserva Saint-Tropez algun rastre d’Emma Goldman? A l’altra banda del telèfon, Laurent Pavlidis, historiador i regidor de cultura de l’Ajuntament, em respon amablement però sense aclarir els meus dubtes; amb tot, se li escapa que l’antiga casa pertany a un matrimoni d’edat avançada que viu aterrat davant la possibilitat d’un assalt a la seva llar per part de seguidors de l’anarquista. Així doncs, la resolució de l’enigma es troba a sis hores de cotxe en direcció a la Provença. A Saint-Tropez tout est fermée. No és el títol d’una cançó francesa dels anys cinquanta, sinó un fet comprovat. Abans d’aquest viatge, el meu record de Saint-Tropez era una fotografia velada on els colors llampants dels turistes, atiats pel sol de tarda, ocupaven els carrers estrets i esborraven els plataners que ombregen les places, les cases de colors pastel i l’estàtua del vicealmirall davant el port.

Surto a passejar cap a dos quarts de deu d’un matí rúfol que no convida a abandonar el llit. Una fita al peu del carrer m’indica que sóc al “Chemin de la Belle Isnarde” i, més endavant, un rètol afegeix en provençal: “Camin de la Bello Isnardo”. Transitar per un camí de nom trobadoresc, senzill i alhora civilitzat, em trasllada al “Sant Tropetz” més legítim, molt anterior a Emma Goldman i al turisme de luxe, del qual, encara sort, resten els topònims dels carrers. Deixo a la dreta la “Maison De Retraite Les Platanes” i l’ “Ecole Sainte Anne” per enfilar el “Chemin de Saint Antoine”. Estic convençuda que, a diferència de la Bella Isnarda, el nom de l’anarquista més perseguida del món mai serà a una fita o un rètol del camí.

Avanço perillosament per la via sense voreres, atenta als cotxes que passen cada trenta segons a gran velocitat. Emma coneixia les complicacions de les carreteres i els camins accidentats de la costa que recorria sovint a bord de l’Hispano Suiza de la seva amiga i mecenes Peggy Guggenheim, amb casa a la veïna població de Pramousquier. L’empara que ofereix l’anarquisme a una part, probablement la més compromesa i més inquieta, dels artistes i intel·lectuals existeix encara avui. Tot i això, a alguns els pot sorprendre que una consumada anarquista comparteixi cotxe amb l’hereva d’una fortuna industrial. Emma Goldman gaudia de l’amistat d’intel·lectuals i artistes vinculats a la publicació “Mother Earth” així com també de gent molt diversa que apreciava la seva defensa dels drets civils i la seva marcada personalitat. Tanmateix i segons que apunta l’escriptor Andrei Codrescu, a canvi de “Bon Esprit”, Goldman oferia a Peggy i als seus hostes una mena d’atracció turística exòtica. Ella era “la famosa anarquista” que ells podien visitar a altes hores de la nit “ebris de xampany i fins a les celles de cocaïna”.

Charles Baudelaire havia escrit al seu poema “Invitation au voyage” dins “Les Fleurs du Mal”: Là, tout n’est qu’ordre et beauté/ Luxe, calme et volupté. Gairebé mig segle després, una tela d’Henry Matisse pintada a Saint-Tropez portava per títol: Luxe, Calme et Volupté. Però les connexions entre el món luxós i artístic de Peggy Guggenheim i l’activisme de carrer d’Emma Goldman s’estenien més enllà de la Costa Blava. Des de la galeria d’Alfred Stieglez a la Quinta Avinguda de Nova York, la flor i nata de la intel·lectualitat americana prenia contacte amb les avantguardes europees i amb la “Modern School”, institució fundada pels seguidors americans de Francesc Ferrer i Guardia, entre els quals Emma Goldman i Alexander Berkman. El dadaisme i l’anarquisme representaven un sol compromís amb la consecució del plaer, la llibertat i la realització individual; per això, artistes com Man Ray exposaren per primera vegada a la “Modern School” i col·laboraren a la revista “Mother Earth”. 

El primer cop que passo per davant del número dinou del “Chemin de Saint Antoine” ho faig sense aturar-me. Des de l’altra banda del carrer, un home que ha tret a passejar el gos abans que retorni la pluja està atent als meus moviments i m’observa amb recel. Accelero el pas com si no m’interessés el que estic veient i confio que es fiquin aviat dins de casa. Quan el camí comença a davallar, les parets que l’encerclen es fan mes baixes fins a desaparèixer i donar pas a les vinyes i, al lluny, les muntanyes i el mar. Aquest paisatge, present a les afores de moltes poblacions mediterrànies on els conreus, la natura inculta i els petits masos s’alternen o es confonen sense més delimitacions que els xiprers centenaris, es manté intacte a com l’havia descrit Emma Goldman.

Els dotze minuts que fa que camino per aquesta mena de via ràpida de circumval·lació, no m’he creuat amb cap altre vianant, ja sigui turista o resident, i els conductors dels cotxes em miren com un bitxo estrany. Emprenc la baixada resignada a no trobar “Bon Esprit”. A l’esquerra, l’home del gos ha desaparegut. Avanço amb passes lentes i silencioses com l’animal depredador que intenta no alertar la seva presa. Davant meu, la columna rosada coberta d’heura diu clarament “Le Mas des Sources”. Un forat al paviment de l’entrada ha sigut el meu àngel salvador. Mentre el formigó s’asseca, la porta de la finca resta oberta i la furgoneta de l’operari ocupa la part davantera del jardí.

És ara o mai. M’endinso uns metres dins la propietat, el suficient per evitar ser enxampada in fraganti i acusada d’un delicte contra la propietat. I, per fi, sota una esplanada de gespa i mig oculta per les branques i les plantes, apareix “Bon Esprit”. La disposició de la casa al llarg del terreny la fa inassequible a ningú, excepte als seus propietaris. Tanmateix, de tant en tant, els miracles succeeixen.

Glòria Soler Cera

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca