General

Caligarisme o la visió interior

L’avantguarda històrica de l’expressionisme nascut a l’Alemanya d’inicis del segle XX, el predomini inescrutable de la visió interior, de l’expressió entesa per oposició a la plasmació realista de la impressió.

La primacia de la subjectivitat evocada pels sentiments contra la raó. Farcit d’una gamma cromàtica feridora cobrint la soledat i la misèria prebèl·liques i d’entre guerra, el moviment fou bastit d’amargor, irracionalitat, passió i la creació de nous imaginaris a través d’una deformació de la realitat de caràcter expressiu. Aquesta obertura dels sentits a les portes de la percepció d’un món interior -que en diria Blake -, fou la culminació també de l’existencialisme i la visió tràgica de l’ésser, l’angoixa existencial de l’ésser socialitzat, alienat en la modernitat industrial. On era l’espai per la colpidora introspecció? Els rostres ombrats i les formes violentes i angulades del moviment intenten impactar l’espectador a través de la distorsió per arribar a la commoció més íntima i reflexiva.

L’expressionisme alemany traslladat a la gran pantalla es manifesta originàriament amb El gabinet del doctor Caligari (1920) de Robert Wiene, al qual seguiran els tres directors que acabaran encapçalant el moviment: Friedrich Wilhelm Murnau, Fritz Lang y Georg Wilhelm Pabst. El “caligarisme”, tal com van arribar a anomenar-lo alguns crítics francesos, emergeix sota l’esperit literari tradicionalment gòtic, l’avantguarda pictòrica i una clara voluntat de transgressió estètica i escenogràfica. A través d’una clara crítica a l’autoritarisme, sorgeix una història d’hipnosi, somnambulisme i assassinat, d’estil visual obscur, retorçat per línies corbes, estructures en paisatges que s’inclinen i jocs de llum-ombra pintats sobre els decorats. No obstant, l’aposta principal del film resideix en la seva anormalitat escenogràfica, amb xemeneies obliqües, reminiscències cubistes i finestres amb forma de fletxa; i és precisament en aquest pretext volgudament superflu i estètic on s’hi desplega la funció dramàtica i psicològica.

Mentre el somnàmbul surt de la tomba – “Cesare, desperta per un instant de la teva obscura nit”-; no puc evitar d’imaginar Georg Trakl avançant pel seu imaginari de bosc corpuscular. I és que hi ha una relació ineludible entre els versos Traklians i els fotogrames del film, així com també s’hi barregen entreteixides les obres de Marianne Von Werefkin i Oskar Kokoschka. És a través de tot aquest entramat d’associacions perceptives com descobreixo la relació entre la poesia de Trakl i la pintura de Kokoschka amb el poema “La Tempesta” i l’obra “La núvia del vent”, tota una al·legoria a la passió emmarcada perfectament dins la blava cosmogonia del poeta. És així com també treno en l’imaginari la relació immediata entre els ponts blaus i els corpuscles angulosos de Marianne amb la foscúria esfereïdora dels versos Traklians.

Seguint amb l’expressionisme alemany-austríac, Georg Trakl (Salzburg, 1887-Cracovia, 1914) seria el poeta de l’esfondrament, del turment i el simbolisme obscur que sembla situar-se sempre entre natura morta, putrefacció i repulsa, evocador de la mort, la destrucció i la bellesa corrosiva en la violentació. També el suïcida d’ideacions delirants, l’incestuós, aficionat als estupefaents que acabà els seus dies al psiquiàtric després de contemplar els horrors dantescos de la guerra. Concentrà tota la seva obra entre ponts blaus de tardors melancòliques, sofriments emboscats de saücs porpres, corbs i merles. Sempre les merles i el seu cant ofegat.

Creador de tot un univers simbòlic perfectament desplegable en l’obra pictòrica de Marianne Von Werefkin, gairebé l’única dona integrant del moviment “Der Blaue Reiter o El genet blau” (1911-1913), format entre d’altres per Kandinsky, Klee, Franz Marc…tots ells defensors d’una purificació dels instints, d’un mode propi a través del qual captar l’essència espiritual de la realitat.

Aquesta confluència poètico-visual s’evidencia en obres com “Remolins de neu” o “Nit de lluna” que susciten immediatament alguns dels seus versos: “Dorment s’arqueja la passarel·la sobre el torrent/pont en la nit crepuscular”, “lluna de falç en barranc rosat/ profund el vent en arbres quebrats/ sota arcs d’arços/Oh, germà meu, ascendim, agulles cegues fins a mitja nit”.

També en l’obra “Estat tràgic”, on imagino la fixació passional entorn la germana i com l’evoca poèticament: “Germana, quan jo et vaig trobar al clar solitari/del bosc i era migdia i gran el silenci de l’animal./ Poderós morir i la flama cantora al cor”.

Els rostres, la mirada, l’expressió constituint fesomies abstractes, sobretot crues, esfereïdores i a voltes desfigurades m’evidencia com en l’expressió de Cesare al Gabinet del doctor Caligari ressona un eco gairebé mimètic amb els rostres sofrents de Kokoschka.

Ludwing Ritter von Janikowsky, Oskar Kokoschka.

L’expressió d’alguna cosa més enllà del llenç com quan Lispector compara la paraula amb un esquer, quan l’entre línia, quan l’evocació mossega l’esquer, alguna cosa s’ha escrit, alguna cosa s’ha pintat. La paraula pesca allò que no és paraula, la pintura, la seqüència pesquen allò que escapa de la mera representació, de la imatge.

Cesare a El Gabinet del doctor Caligari.

Aquest llegir entre línies que és la commoció directa desplegada per la paraula, l’expressió esquinçada de les faccions encarnada en la foscor dels versos, les pintures i les pantalles de cinema evoquen la veritat interior, és a dir, el principi de la necessitat interior. Aquest constant resignificar, l’aflorament a través del moviment de les efígies ombrades i la vivacitat dels colors…

Amb cada obra, amb cada vers fantasiejo a pensar l’expressionisme com un hàlit de puresa, com una aproximació a la precedència del sentit que es desvirtua en contacte amb les idees conceptuals del discurs que emparaula el món.

Aleshores,  penso si és que se li pot demanar a l’art alguna cosa més elevada que la puresa com una forma de veritat.

Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close