Patrimoni

«Calla, home, calla! Tot això va a Barcelona!» digué Picasso al notari Noguera

Nota breu: Donació Picasso a Barcelona. 1970. I

Tot va començar fa cent vint-i-cinc anys. Tot just encetada la tardor, quan les primeres fulles mortes s’amuntegaven pels carrers, al port de Barcelona, ancorava un vaixell procedent de Màlaga. Entre els passatgers hi havia una família malaguenya, un matrimoni amb dos fills, noi i noia, disposats a viure a la ciutat. El noi, Pablo, volia matricular-se a l’Escola de Belles Arts de Llotja. Fa cent vint-i-cinc anys va començar la relació de Picasso i Barcelona.   

Enguany també fa cinquanta anys de la gran donació de Picasso de 1970 a la ciutat de Barcelona. Es tractava d’un conjunt d’obres, bàsicament dibuixos i pintures, que la família de l’artista guardava en el domicili familiar barceloní. Aquesta donació marcà la personalitat del museu del carrer de Montcada, convertint-lo en el museu més important del món dels períodes de formació de l’artista.

La donació de 1970 fou meticulosament pensada i treballada per Picasso. Per a portar-la a terme, l’artista va necessitar l’ajuda del notari Raimon Noguera de Guzmán.

Reportatge fotogràfic d’Edward Quinn de la donació de Picasso l’any 1970 per la revista Paris Match nº 1098. FFM/PARISMATCH/P69. Fons Francisco Mèlich. Museu Picasso, Barcelona.
Interior del domicili de la família de Picasso a Barcelona al Passeig de Gràcia, 48. Reportatge fotogràfic d’Edward Quinn de la donació de Picasso l’any 1970 per la revista Paris Match nº 1098. FFM/PARISMATCH/P76_P77. Fons Francisco Mèlich. Museu Picasso, Barcelona.

El notari de Barcelona

Noguera era barceloní, nascut  al carrer del Vidre número 8, de Ciutat Vella, el 1897. Va néixer dos anys després de l’arribada de Picasso a Barcelona i dos anys abans que aquest compartís taller amb l’escultor Josep Cardona al carrer Escudellers Blancs número 2, carrer paral·lel al carrer del Vidre. Noguera visqué la seva infantesa en un entorn auster. El seu pare va morir molt jove, i la seva mare, Amparo de Guzmán, va haver de pujar-lo a ell i a la seva germana Victòria. Estudià Dret.  El 1922 va treure les oposicions de notari. Després d’uns anys de periple professional per diferents indrets de la geografia espanyola, a partir de 1935, exercí de notari a Barcelona fins a la seva jubilació el 1972.

En Noguera era un home de caràcter, a la vegada entranyable, inquiet i de paraula; bon comunicador; extremament discret; amic dels seus amics; i molt culte, un humanista. Segons el també notari Puig Salellas, Noguera era un professional molt selectiu en la seva clientela: «En realidad, Noguera no fue un notario prolíficó. Prefirió tener una clientela reducida, pero fiel y selecta. Ello le dio las posibilidades y el tiempo necesarios para llevar a término una serie de actuaciones trascendentales, […] relacionadas al ejercicio de la función notarial y para dedicarse a fondo al servicio del interés general» («Raimon Noguera en el recuerdo». La Vanguardia, 28-V-1990).

En la seva funció de notari, Noguera va viure unes experiències professionals i personals excepcionals. El seu testimoni, ultra el seu llegat cultural –entre el qual hi ha la creació de la Fundació Noguera- i els seus escrits, ha quedat en les hemeroteques en els articles i  entrevistes, i, més recentment, en una biografia escrita per Agustí Pons (El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals, pròleg de Juan-José López Burniol, Barcelona: Edicions 62, 2011), 

En el terreny professional volem remarcar la dedicació i les  aportacions que feu Noguera en l’àmbit dels arxius notarials. Així mateix és rellevant la seva intervenció en la gestió dels llegats de Joan Miró, Pau Casals i Pablo Picasso així com el seu paper mediador en el conflicte de la muntanya de Montserrat entre altres. Fou un home  verament important per la cultura catalana de bona part del segle XX, molt més del que ell mateix reconeixia. El reconeixem en afirmacions com: «[…]  he visto personas importantes de todos los estilos. Los que lo son, los que creen que lo son y los que el diario dice que son importantes. He  conocido muy pocos que sean más imortantes de lo que ellos  creen que son. » (Patricia Gabancho: «Diálogos imposibles; Raimon Noguera (notario) y colita (fotógrafo)»La Vanguardia, 6-V-1986). Bona reflexió en moments de tanta banalitat com els que estem vivint!

La condició de notari  el vinculà, com hem apuntat, amb Picasso, a la segona dècada del segle XX.

Anteriorment, havia estat notari de l’amic i secretari de Picasso, Jaume Sabartés, en la donació del seu fons picassià a la ciutat de Barcelona. També destacà pel seu activisme a favor de la creació del Museu Picasso de Barcelona. Tot i això, en Noguera, no conegué a l’artista fins a les acaballes dels seixanta del segle passat. L’oportunitat li brindaren els cosins Joan i Miquel Gaspar.

En una de les visites col·lectives de catalans a Picasso, aquests galeristes, acompanyats per les seves respectives esposes; el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Lluís Sicart i la seva esposa; l’advocat del mateix Ajuntament «en Pep Blajot» i en Noguera, es desplaçaren a visitar la Fundació Maeght de Sant Pau (Alps Marítims). Després, es dirigiren a Mougins, on els esperava el pintor Antoni Clavé. El grup va ser rebut per Picasso i Jacqueline. D’aquella visita, Noguera en conservà fotografies, algunes de les quals varen ser publicades en revistes i a la premsa.

La tardor de 1969, els editors Anna Maria Torra i Gustau Gili demanaren a Noguera que els acompanyés a Mougins. Picasso el volia veure per a «tractar d’uns afers particulars que el preocupaven». El mateix ho conta en un article a la revista Destino: «[…] durante el año de 1969, en compañía de Gustavo y Ana María Gili me trasladé a Mougins a fin de tratar varios asuntos con Picasso, entre ellos el de su propósito de entregar al Museo que tiene dedicado en Barcelona el conjunto de dibujos y pinturas estancas depositado en manos de su familia» («Un testimonio personal. El amor a Barcelona». Destino, 28 de maig de 1980).

Entre l’artista i el notari aviat sorgí una estreta relació que anà més enllà de l’estrictament de treball. És ben conegut que a Picasso li agradava parlar de la Barcelona en la qual va viure la seva joventut, de la ciutat i la seva gent. Això, era el salconduit que obria sovint les portes de casa seva. El mateix notari  asseverà a Sardà que: «la influència que  vaig poder tenir sobre en Picasso i la confiança que em va demostrar foren perquè va trobar en mi  una persona que li podia parlar de la Barcelona de la seva època, dels seus amics d’aleshores. Era sorprenent  veure com tots aquells records eren vius en la seva memòria. L’afecte  que, després de tants anys, aquell home  guardava  per  la Barcelona que  havia viscut era per a mi absolutament inconcebible […]» (Zeneida Sardà, «Raimon Noguera. Un homenot, notari d’homenots», Serra d’Or, núm. 332,maig 1987).

Picasso frisava per posar en ordre els seus assumptes personals relacionats amb el seu patrimoni i la successió consegüent. La situació era complicada, atès que tenia la nacionalitat espanyola, tot i que residia a França des de principi de segle.

El 3 d’abril de 1940, Picasso havia sol·licitat la nacionalitat francesa. Es varen obrir els tràmits per a avaluar la demanda. El dia 26, Picasso fou convocat a la comissaria de la Madeleine de París. Després dels procediments habituals, i tot els informes positius, se li denegà la nacionalitat per un error històric. Un antic report informava que s’havia allotjat a casa de Pere Mañach (el seu primer marxant), l’any 1901, raó per la qual se’l considerà anarquista. Picasso, en aquella època, freqüentà la companyia d’alguns anarquistes. Fins i tot anà a Barcelona a algun dels mítings dels àcrates, tot i que mai no va pertànyer al moviment anarquista de cap indret, i molt menys a un de francès. El sojorn a casa de Mañach li va valdre ser posat a la liste rouge i, per tant, a desconfiar d’ell i a denegar-li la nacionalitat quan la sol·licità l’any quaranta. Posteriorment, el mateix artista manifestarà el seu desinterès per obtenir-la tot dient que ell havia nascut espanyol i catòlic i així moriria.

De cara a la successió, posseir la nacionalitat espanyola representava a Picasso englobar qüestions de competència de les dues jurisdiccions. Necessitava el consell d’algú de confiança, per la qual cosa va demanar al matrimoni Gili que es posés en contacte amb Noguera i organitzar un viatge a Notre Dame de Vie. La relació de Picasso i Jacqueline i Anna Maria Torra i Gustavo Gili fou molt important els darrers gairebé vint anys de la vida de Picasso i, posteriorment, amb la seva vídua.

Noguera podia fer-se càrrec dels assumptes espanyols, però no dels relacionats amb la jurisprudència francesa. Per a aquests temes, Picasso cercà l’advocat de la Cour de Paris Roland Dumas.

En compliment de l’encàrrec, Dumas i Noguera posaren fil a l’agulla i, després d’una anàlisi exhaustiva de la situació, anaren mostrant les conclusions al consultant, successivament, a mesura que eren adoptades. Varen ser concretades i posades per escrit en sengles dictàmens, el primer signat per Dumas (14 de gener de 1970), referent al dret francès, i el segon signat per Noguera (3 de febrer de 1970), referent al dret espanyol.

En el decurs d’aquelles converses, Picasso mostrà als seus convidats uns centenars de fotografies d’obres seves, majoritàriament creades en la seva adolescència i joventut. Eren bàsicament dibuixos i pintures guardats en el domicili familiar barceloní, primer per Doña María, la seva mare, després per la seva germana Lola (havia mort el 30 de setembre de 1958) i finalment  pels seus nebots.  Un tresor guardat en el cor de l’Eixample!

Conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso de Barcelona. Com a investigadora, s'ha especialitzat en l'art del segle xx, en concret en la vida i l'obra de Pablo Picasso, i de manera especial, en la relació de Picasso amb Barcelona. És autora dels llibres: Guia del Museu Picasso de Barcelona (1998), Picasso i Barcelona (1999), Las Meninas de Picasso (2001), Els paisatges de la Barcelona de Picasso (2007) i Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Escrits des de Barcelona (2016). Autora d'articles en diferents catàlegs d'exposicions, llibres, revistes especialitzades i divulgatives, premsa i web. Comissària d'exposicions i conferenciant.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close