Teatre

Carta d’un crític de teatre davant d’un any (de merda) que s’acaba

És obvi que aquest 2020 ha estat per a tots els que ens dediquem a la cultura un any desastrós. Per a directors, intèrprets, productors, escenògrafs, dramaturgs, tècnics, etc., ha estat molt difícil. Per als que ens dediquem a la crítica teatral ha estat fins i tot pitjor, ja que ha suposat gairebé una sentència de mort.

Fa vint anys, quan començava en això del periodisme cultural, la crítica teatral era l’aristocràcia de la premsa barcelonina. Senyors i poques senyores, molt cultivats, que anaven al teatre, coneixien tothom i eren llegits, entre la por i la devoció. Gonzalo Pérez de Olaguer, Marcos Ordóñez i Joan Anton Benach marcaven tendència. Ho havien vist tot. Ho sabien tot. I vivien de dir la seva. Alguns diaris, fins i tot, disposaven de crítics bé en plantilla bé amb honoraris fixos mensuals.

Tot allò, aquell món, va anar desapareixent, a poc a poc, mica en mica, gairebé sense fer soroll, així que els últims tòtems es jubilaven, morien… Les crítiques van començar a ser substituïdes per cròniques, l’espai que ocupaven va minvar, es va reduir el seu nombre, fins que els crítics van esdevenir prescindibles. Els resistents es van atrinxerar als mitjans digitals, en mitjans especialitzats, a les xarxes socials, en un procés que ha portat a la total degradació de la professió. Són ja molt pocs els que cobren per escriure.

'La jaula de las locas', un dels èxits de Nostromo Live, productora de Jordi Sellas.
Àngel Llàcer no va anar a recollir el premi de la crítica per ‘La jaula de las locas’.

La crisi dels mitjans tradicionals, que va coincidir amb el crack bancari de 2008, va ser un cop letal i la crisi del coronavirus és potser la bufetada definitiva. Durant aquest 2020 hem parlat de les penúries que han passat els artistes, però poc de les dels crítics. Potser perquè ja se’ls donava per morts, per liquidats. Encara n’hi ha?, es deuen preguntar alguns. Els que ho celebren, potser no saben que sense crítica, no hi ha art en democràcia. Les dictadures no tenen crítics en mitjans de masses.

En el temps que fa que em dedico a escriure sobre teatre, m’he trobat amb artistes que menyspreen els crítics, que diuen que són dolents, que no en saben, que no han vist res. Potser tenen raó. Però no és menys cert que, per regla general, un crític veu a l’any molts més espectacles que qualsevol artista i sap tant o més de teatre que ells. També m’he trobat amb productors que no volen saber res dels crítics, sobretot quan valoren a la baixa els seus espectacles o diuen, lliurement, què en pensen.

Josep Maria Pou protagonitza 'Justícia' de Guillem Clua al TNC. Foto: May Zircus / TNC
A ‘Justícia’, Guillem Clua parlava de les relacions de poder a Catalunya. Foto: May Zircus / TNC

He vist amb els meus propis ulls com els productors treien la publicitat d’un mitjà per una mala crítica, com es pressionava perquè aquell crític escrivís menys o, simplement, se l’acomiadés… I puc vantar-me que han demanat el meu cap. Un bon editor que confiï en la llibertat d’opinió es mantindrà ferm. Només n’he conegut un.

Cada ciutat té el teatre que es mereix, sí. I la crítica que ha educat. La crítica teatral no només valora un espectacle concret, sinó que avalua una cultura, un sistema cultural. En una crítica, per curta que sigui, hi ha una manera de veure el món, una cosmogonia, personal i col·lectiva. El crític no deixa de ser un espectador, un igual entre els seus companys de fila, algú que s’adorm i que s’emociona. Algú que se sorprèn davant de la novetat, es decep enfront de l’enèsima repetició, qui percep una caiguda o un enlairament, una passa endavant o una enrere. És una persona curiosa, que busca el que ningú no veu i que fica el nas on no li demanen.

Res de tot això no està gens de moda. La curiositat ha deixat de ser un valor a l’alça. Ningú no vol parlar d’experiència. I tothom ha de pensar el mateix. El públic sempre té raó, certament. Però un espectacle que vengui moltes entrades no té perquè ser extraordinari. Si només podem parlar de les coses bones, si no podem qüestionar els intocables, per què serveix la cultura? No estaríem parlant de propaganda, aleshores?

A ‘A tots els que heu vingut’ Marc Rosich retratava el pujolisme. Foto: TNC

Si no hi ha crítica, no hi ha teatre que valgui. Basta posar un exemple. Durant aquest any de pandèmia i teatres tancats, els grans mitjans londinencs han continuat publicant crítiques. No parlaven del no-res, sinó dels espectacles online. Aquí no s’ha fet perquè la crítica ha desaparegut gairebé del mapa.

Que la crítica tingui bona salut, que hi hagi bons crítics, depèn del sector teatral en conjunt. El crític no deixa de formar-ne part i n’és la penúltima última baula. Els productors i els artistes ja saben, quan arriba el cas, que el que estan fent no és extraordinari, fins i tot dolent. Entenc que els pugui inquietar que algú ho publiqui, però no poden posar portes al camp. Si eliminen la crítica, tanmateix, tampoc no tindran qui els canti les glòries quan s’ho mereixin de debò. No he conegut cap crític amb mala fe. I ja els puc dir que és més difícil fotre un pal que desfer-se en elogis.

Aquest 2020 ha servit per constatar que no es pot viure, en aquest país, de la crítica professional. Que si t’hi entestes a seguir-ne fent, t’has de cercar una altra feina. En els últims anys, han estat uns quants els companys que han hagut de tirar la tovallola. Realment, volen que no hi hagi crítica?

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close