Teatre

Cartografía de una desaparción o imaginar de ser el que no ets.

[…] El silenci és l’original,

les paraules són la còpia.

Sergio Blanco assegut en una cadira. Una taula austera amb alguns llibres de Brossa, apunts i el text que ha de ser llegit. Il·luminació tènue. La imatge del mar en moviment, un mar que és tots els mars, a la nit. Només un toc de color: una A gegant llampant a la dessuadora del dramaturg. Un exordi, vint-i-vuit demostracions i un epíleg. 00Un correu electrònic que rep de part de Xavier Albertí el 24 de gener del 2017. Així comença Cartografía de una desaparición. Panegírico a Joan Brossa.

A partir d’una petició feta pel director del Teatre Nacional de Catalunya i per mitjà de l’autoficció, Blanco construeix un relat en primera persona per tal d’aconseguir retratar el poeta. Amb un coneixement mínim sobre l’obra de l’escriptor català, el dramaturg francouruguaià fa emergir Brossa a partir de la construcció del jo. És des del dia a dia de Blanco, en els viatges, entre les classes i els congressos que descobrim un creador arcaic, un poeta que dóna cos a les lletres, que potencia el signe, que escriu com un pintor. El descriu com un creador enorme, reflexiu, trampós, complicat, que concep poesia des de la deconstrucció permanent de la realitat i del llenguatge, des de la mutilació de la llengua, i que filosofa, a més, sobre la condició humana. En destaca el caràcter provocador de l’obra brossiana així com la capacitat imaginativa. També reivindica la pàtria del poeta des de l’idioma en què s’expressa i la incidència que fa en el silenci com una forma de fer desaparèixer el llenguatge. El dramaturg es deixa posseir per la paraula escrita de Brossa fins a ser capaç d’elaborar el decàleg del perfecte poeta a partir de fragments de poemes literaris de l’autor. La lloança és excelsa.   

Joan Brossa. L’altre. 1988. Imatge: Fundació Joan Brossa.

L’estil de Blanco és l’estil de Brossa: reflexiu, precís, clar, sense cap mena d’ornamentació. El relat es desenvolupa d’una forma exhaustiva, talment com una conferència, però l’alè poètic és present en la manera com s’articulen les frases. Des de la contenció emotiva es teixeix una narració acadèmica, plena de cites, on conviuen l’alta i la baixa cultura. Qui hauria imaginat mai que la poesia de Brossa es trobaria amb la música de Marco Antonio Solís? El dramaturg i el poeta comparteixen el gust per la sorpresa, pel gag. De fet, tots dos, un des de l’autoficció i l’altre des de la creació poètica, es mouen en el camp de l’ambigüitat tot activant la ment de l’espectador i del lector. La veritat i la mentida, la realitat i la ficció contribueixen a crear un espai alternatiu on l’engany n’és el protagonista. El món dels dos és un món de mirades múltiples i plurals, que conviuen en la contradicció.

Sergio Blanco concep Joan Brossa com una mena de poema corpori en l’espai. És per això que, a banda de llegir l’obra del poeta fins a intoxicar-se, de visualitzar vídeos per escoltar-lo, per veure’l en acció, necessita transitar la Barcelona del poeta per crear una nova cartografia dintre de la cartografia. Recórrer Barcelona posa de manifest que Brossa és un poeta barceloní de soca-rel, que esdevé una icona més de la ciutat, igual com ho són Joan Miró i el Barça. Blanco escriu des dels espais brossians, se submergeix en l’esperit dels llocs, necessita estar en contacte amb el sentir d’una cultura, deixar-se portar per la musicalitat d’un idioma que li és aliè, per comprendre que Brossa és present sense ésser-hi, que les paraules del poeta perduren, que existeix una Barcelona brossiana que roman viva des del silenci. 

Brossa estirat a una cadira. Roman Ferrer, anys 50. Imatge: Fundació Joan Brossa.

Amb Cartografía de una desaparición ens n’adonem que el poeta i el dramaturg juguen al joc dels miralls: l’autoretrat d’un és la descoberta de l’altre. Casualment, o potser no, Brossa moria el dia exacte en què Blanco celebrava el seu dissetè aniversari. El destí voldria que es trobessin a Barcelona l’any 2017. Xavier Albertí va fer connectar dos mons que s’ignoraven amb motiu de l’epicentre Brossa. Ara, dos anys més tard, gràcies a la celebració del II Simposi Internacional Joan Brossa ‘Els arbres varien segons el terreny’ coordinat pel grup de recerca Poció. Poesia i Educació de la Universitat de Barcelona, dirigit per Glòria Bordons, tornem a reviure una història que ens acaba remetent a la infantesa, a l’estat més ingenu de la condició humana, al moment en què la llibertat esdevé l’estat natural de l’home.

Judith Barnés

Humanista i gestora cultural, treballa a la Fundació Joan Brossa des del 2012. Ha col·laborat amb
diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra? “Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre”, un vers de Brossa.
Judith Barnés

Judith Barnés: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca