Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Casa (com arma de guerra) II

Malgrat l’existència de bombes com les de neutrons, dissenyades per deixar indemne el patrimoni enemic i a punt per ser incorporat a l’haver del guanyador, de la Història es dedueix que destruir la casa del contrari és important per guanyar una guerra: deixar a la intempèrie* l’adversari és part consubstancial de la victòria. Però sembla que sigui igualment important destruir la seva idea de casa, com una manera de facilitar la seva rendició o la seva assimilació al soscavar els fonaments de la seva cosmovisió articulada en un estil de vida* domèstic determinat.

Ara fa cent anys, a la Rússia revolucionària s’estava experimentant amb formes d’organització social, econòmica, política, que tenien una traducció en noves maneres de pensar la família, l’habitatge i la ciutat. L’enemic a batre era el marc mental dominant, definit per segles de feudalisme i d’opressió i que impedia la veritable renovació demanada pel comunisme. Arreu de l’enorme país van arribar-hi trens i vaixells d’agitació i de propaganda del nou estil de vida soviètic. Per desenvolupar-lo, entre d’altres es van crear l’escola d’art i d’arquitectura Vkhutemas i els seus satèl·lits, que es va emmirallar en la innovadora escola alemanya d’arts i oficis de la Bauhaus, creada poc abans per alguns dels arquitectes i artistes més innovadors d’Europa.

Típica stalinka, Moscou, 1953.
Típica stalinka, Moscou, 1953.

Aquell homo sovieticus, a l’avantguarda dels canvis socials, podia aspirar a tot perquè partia de molt enrere: per reparar la injustícia històrica vers els desposseïts calia replantejar-ho tot de soca-rel. Entre d’altres coses, podia aspirar a cases on no hi hagués cuina*, perquè al no ser ja el lloc de la submissió femenina, estava en mans de professionals que servien a la ciutadania a les seves fàbriques i a les seves cases. Els edificis residencials d’aquella arquitectura revolucionària, com el Narkomfin a Moscou, comptaven amb zones comunitàries per al lleure, per al menjar i per a la formació, i eren veritables màquines de transformació social. S’estava dibuixant una nova comunitat gràcies a una arquitectura radical que entenia la industrialització i la igualtat dels sexes com una ocasió per a un nou humanisme, traduït en una nova casa.

Ben aviat, però, aquells experiments va quedar proscrits tant a Alemanya com a Rússia amb el gir autoritari dels seus governs, i van ser titllats de provatures formalistes allunyades de les necessitats de la societat i de la construcció d’una nova història. Es van imposar les visions de Hitler i de Stalin d’una nova societat amb formes classicistes*, com buscant l’homologació instantània que l’arquitectura grega i romana, i els seus múltiples derivats, han donat al llarg dels segles, i encara avui, a qualsevol proposta cultural.

Però aquesta visió grandiloqüent de la casa s’ajustava molt poc amb les possibilitats reals de l’economia russa i no resolia les necessitats de la població. L’escassedat d’habitatge es va convertir de seguida en una urgència nacional. La seva construcció artesanal, que replicava el decorativisme dels palaus barroquitzants de l’època tsarista, o la seva generositat d’alçades i de dimensions, són elements característics d’aquesta casa estalinista, anomenada popularment stalinka. Però també ho són la sobreocupació de pisos per vàries famílies, o la manca de relació entre el seu disseny, les seves distribucions i els seus usos, empesos per la peremptorietat de la situació. Els habitatges de l’època de Stalin, que volien combatre la idea d’una casa comunista d’avantguarda, pensada amb tècniques noves per a persones noves, van ser en realitat poca cosa més que closques buides de sentit on la vida hi succeïa malgrat el seu disseny i malgrat la capacitat constructiva del país, cada cop més compromesa.

S’obria una nova batalla per la casa, aquest cop contra la llibertat de forma i de pensament, titllats pels dos bàndols com vicis inexcusables de les febles democràcies burgeses, una excrescència del capitalisme a derrotar. Paradoxalment, la modernitat continguda en la promesa de la nova societat comunista o nacionalsocialista no podia imaginar o aspirar a una forma pròpia, sinó que la casa d’aquesta nova societat havia d’assemblar-se al millor que la història havia decantat al llarg dels segles. Tant Hitler com Stalin van mantenir al seu cercle íntim arquitectes de confiança que donaven forma a les seves visions petit-burgeses. A la URSS, fins i tot els estudis dels alts càrrecs del Partit Comunista incloïen una formació en arquitectura clàssica, impartida pels arquitectes més rellevants del moment.

Típica khrusxovka de panells prefabricats, Tomsk (Rússia), 1960.

Va caler una tercera guerra a la casa soviètica per mirar de redreçar la situació. Nikita Khrusxov, a l’arribar al poder després de la mort de Stalin el 1953, i com a part de la persecució al seu culte i al seu llegat, va liquidar la seva aspiració classicista amb arguments d’eficàcia econòmica. Ja el 1954, en un congrés de constructors, va expressar el seu total recolzament per la industrialització de l’habitatge, fent tota una declaració de principis que guiaria el seu lideratge: “No estem contra la bellesa*, sinó de les coses supèrflues”. El 1955, amb el seu poder consolidat, va publicar l’edicte “Sobre l’eliminació dels luxes al disseny i la construcció”, i va substituir l’Escola d’Arquitectura per un Institut de Construcció i Arquitectura. Els esforços econòmics del país havien de donar la màxima rendibilitat en nombre d’habitatges, i es posava la fabricació de cases al mateix nivell estratègic que la resta de la indústria soviètica per establir-se com a potència mundial. De fet, durant molts anys els sistemes de prefabricació russos van ser exportats i aplicats més enllà de les seves fronteres, tot i que dins d’elles no eren sempre usats de la millor manera.

Es van construir milions d’habitatges, coneguts com khrusxovka, arreu de l’òrbita soviètica, i tota una indústria domèstica del consum fins aleshores inexistent i que volia rivalitzar amb la dels països occidentals. La casa era una arma més per establir l’hegemonia comunista al món, una manera més de fer la guerra per altres mitjans. Una guerra freda contra els EEUU que tenia tantes dosis de coacció com de seducció, i que conduïda per Khrusxov encara veuria algun episodi memorable.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close