Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Casa (com arma de guerra) III

La Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units va proporcionar moltes possibilitats de confrontació per demostrar la supremacia i, en conseqüència, establir la legitimitat de qualsevol dels dos blocs. La cursa d’armes o la cursa espacial són dos exemples molt coneguts d’aquesta competència aferrissada, però també van utilitzar altres formes toves com el cinema, l’art, l’arquitectura o el disseny per persuadir de la superioritat d’un sistema sobre l’altre.

Vista en retrospectiva, aquesta pugna per convèncer l’opinió pública pot semblar d’alguna manera ingènua o innecessària, donat el domini de facto de les dues superpotències en cada un dels seus àmbits. Però el cert és que tant els EUA com la URSS van dedicar grans sumes i esforços a mostrar el seu poder, tant dins com fora dels seus perímetres d’influència: finançant programes de ràdio en diferents idiomes o grans infraestructures per ampliar els respectius vassallatges.

També l’habitatge de masses va ser un camp de confrontació al que s’hi van dedicar molts esforços. L’ús de la casa com arma de guerra es va manifestar com una batalla entre estils de vida*: és a dir, com la batalla que més valia la pena guanyar perquè, en definitiva, aquesta era una lluita entre dos sistemes socials.

Al juliol de 1959 el líder soviètic Nikita Khrusxov i el vicepresident dels Estats Units Richard Nixon van protagonitzar un debat improvisat sobre aquesta primacia. El lloc* d’aquest intercanvi diguem-ne ideològic va ser una de les rares ocasions en què ambdues superpotències es van enfrontar cara a cara: l’Exposició Nacional Americana al parc Sokolniki de Moscou, que durant sis setmanes va mostrar a més de 2,7 milions de russos diversos aspectes de l’American Way of Life.

Formava part d’un intercanvi cultural que es va iniciar el juny amb una exposició de la URSS a Nova York. Però mentre l’esforç soviètic als EEUU es va centrar en la tecnologia i la indústria, l’exposició americana a Moscou tenia per objectiu reforçar la fascinació que tot el món, inclòs el bloc oriental, sentia pels EEUU de la postguerra mundial. L’objectiu era posar la mel de la domesticitat* americana als llavis soviètics.

Aquest esforç de propaganda ja havia començat deu anys abans amb el Pla Marshall europeu, que incloïa exposicions amb cases model en un programa coordinat pel director de disseny del MoMA Edgar Kaufmann Jr. i desenvolupat per l’arquitecte Peter Harnden* -qui per recomanació de José Antonio Coderch* acabaria recalant a Cadaqués i que com a soci de Franco Bombelli produiria una obra molt notable des del seu estudi a Barcelona.

A Moscou, el tema principal van ser els productes de la indústria que incidien en la vida dels ciutadans americans corrents, i va ser dissenyada per George Nelson amb la col·laboració de Charles i Ray Eames*. Incloïa una típica casa suburbana prefabricada a escala natural*, que es va anomenar Splitnik, ja que es va tallar pel mig per instal·lar-hi una passarel·la que millorés la visibilitat del seu interior i oferís una mena d’experiència immersiva* als milions de visitants russos que la van travessar.

S’hi volia mostrar, sobretot, l’estil de vida que implicava: estava animada per actors que realitzaven tasques quotidianes i guies de parla russa que n’explicaven els detalls i responien les preguntes del públic. Una de les seves parts, la cuina* modular elèctrica d’última generació, seria l’escenari improvisat de l’anomenat “debat de la cuina” entre Khrusxov i Nixon, i va ser de fet la primera trobada dialèctica entre les dues superpotències des de la cimera de Ginebra de 1955.

Tot i que informal, la discussió va ser presa molt seriosament per tots els implicats. Potser sembli avui un debat massa anecdòtic i elemental, però els motors de la història ho acostumen a ser, d’elementals. S’ha d’entendre la seva importància en el marc d’un període de fort creixement de l’economia russa; i en la situació de Berlín, en un moment en què molta gent encara podia fugir fàcilment des d’Alemanya de l’Est per instal·lar-se a la part occidental. No per casualitat un any després d’aquest debat es va erigir el mur que va dividir la ciutat en dos, en un reconeixement tàcit de la major capacitat d’atracció del bloc occidental.

Tot va començar amb un comentari despectiu de Khrusxov a l’inici de la seva visita conjunta, en l’exposició dels primers equips de televisió en color: “… d’aquí a set anys, estarem al mateix nivell que Amèrica. I en avançar-vos, us farem adéu amb la mà”. La discussió va seguir dominada per l’aspror de Khrusxov. Nixon, que no volia o no sabia jugar cap carta per l’estil, havia perdut la iniciativa. Fins que el fotògraf William Safire, contractat per l’empresa de cases prefabricades, va cridar “per aquí cap a la típica casa americana!”

“Com cuinen els nord-americans”, a l’Exposició Nacional Americana, Parc Sokolniki, Moscou, 1959. Foto: de la col·lecció del Dr. Shelly Weinig.
“Com cuinen els nord-americans”, a l’Exposició Nacional Americana, Parc Sokolniki, Moscou, 1959. Foto: de la col·lecció del Dr. Shelly Weinig.

Nixon es va aturar davant la cuina i va lloar l’enginy del disseny domèstic als EUA: “A Amèrica, fem les coses fàcils per a les ames de casa.” “Al comunisme no tenim la vostra actitud capitalista envers les dones.” “Crec que aquesta actitud és universal. A més, els nostres treballadors poden comprar-la a uns preus molt assequibles.” “Els nostres pagesos també poden comprar-se cases com aquesta”, va rebatre Khrusxov. “Però vosaltres construïu per enderrocar, i nosaltres per perdurar. A més, produïu coses que ningú necessita i després heu de convèncer per a què algú les compri.”

El que és important és adonar-se que, malgrat les diferències, els dos sistemes, a les portes dels anys 60, basaven la seva seducció en la capacitat adquisitiva dels seus ciutadans. Aquesta va ser, de fet, una cursa per veure qui lideraria la incipient societat de consum, que es veia llavors com l’únic marc de creixement econòmic possible, fos quin fos el sistema social que l’articulés. I del desencís per la falta d’opcions van sorgir els múltiples moviments alternatius que són a l’arrel de l’actual crítica social més avançada.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close