Arquitectura

Casa del Petrarca a Arquà

Els dies solejats de primavera restar dins d’uns límits em fa sentir a estones a la presó i a estones a l’exili. Però, si el temps és gris o plujós, la llar esdevé un espai de recolliment on respiro una pau desconeguda que m’apropa a l’ancianitat i a la mort. Aquests moments entre la quietud i el desassossec requereixen la companyia d’un gran poeta. Francesco Petrarca (1304-1374) va viure exiliat de la seva Florència natal i fou un viatger sempitern de vida turmentada, però els seus darrers anys van transcórrer dins els estrets límits de la vila d’Arquà on va escriure algunes de les seves millors pàgines. Una fotografia mostra l’entrada a l’ “última dimora” del poeta, que Ugo Foscolo va definir com a “la sacra casa di quel sommo italiano”.

La porta oberta convida a entrar-hi. Les pedres presents a les parets i al terra esglaonat que porta a l’habitatge, els maons irregulars que subjecten el llindar, el xiprer vell, i la placa on es llegeix: “La casa del Petrarca” –amb l’article reservat a les grans figures del passat.

L’any 1370, Francesco Petrarca buscava la pau indispensable per poder examinar la seva obra i concloure-la, raó per la qual decideix retirar-se amb la seva filla Francesca, el seu marit Francescuolo de Brossano i els fills del matrimoni a Arquà, vila molt propera a Pàdua. Sobre el seu trasllat a Arquà, Petrarca escriu a Boccaccio: “Fuggo la città come ergastolo e scelgo di abitare in un solitario piccolo villaggio, in una graziosa casetta, circondata da un uliveto e da una vigna, dove trascorro i giorni pienamente tranquillo, lontano dai tumulti, dai rumori, dalle faccende, leggendo continuamente e scrivendo”. El poeta gaudirà d’aquell redós plàcid enmig de les Muntanyes Euganes gràcies a la seva amistat amb Francesco I da Carrara, senyor de Pàdua, qui li cedeix una casa edificada el segle anterior. Un any abans del seu traspàs, Petrarca dirigeix a aquest últim una carta –inclosa a Seniles, XIV– que no sols esdevé el text en llatí més popular a la Florència de l’època, sinó el primer tractat humanista on emmirallar-se els governants i una peça clau per entendre la cultura europea.

Una nit d’estiu del 1374, poques hores abans de fer els setanta anys, a Petrarca li arriba la mort d’accident vascular mentre llegeix al seu petit gabinet. D’ençà d’aquell dia, la casa d’Arquà es converteix en un espai de peregrinació literària i sentimental on els visitants que s’hi atansen –des d’Alfieri a Byron– hi deixen constància estampant la seva signatura a les parets. L’adoració pel poeta era tanta que fins i tot la seva gata fidel, a la qual la tradició atribueix el paper d’acompanyar-lo sempre, va merèixer ésser embalsamada i exposada a una vitrina de la casa, avui buida. Però si bé el poeta va morir com volia, no va aconseguir completar la seva autobiografia. La seva epístola “Posteritati” conclou amb la mort assassinat del seu amic i protector Giacomo de Carrara –pare de Francesco– i la seva consegüent marxa a Provença. La narració del passat destil·la el moment present de l’escriptura donant així algunes claus dels anys viscuts a Arquà. No obstant això, la porta oberta de la fotografia en blanc i negre em convida a emprendre el viatge, com altres pelegrins que han acudit empesos pel desig d’arribar al temple i tocar les relíquies del sant.

Deixo Pàdua a primera hora del matí amb la intenció d’arribar a Arquà abans que ho facin els primers autocars de turistes. Tot i ser aviat, el sol abrasa. Travesso la Planura Padana. Immensos sortidors d’aigua s’eleven sobre les tiges ben alineades i robustes del blat de moro. Els romans van proveir d’infraestructures les terres de la conca del Po i sempre han estat camps afortunats on no hi falta l’aliment. L’aigua és l’element primordial de la civilització que m’acull. Ho és als aiguamolls de Venècia –els més extensos de la conca mediterrània–, al jardí botànic de Pàdua –el primer a erigir-se al món– i als camps de ginjolers d’Arquà. El seu domini configura la història i el paisatge per on transito, com Giotto i Petrarca hi van encapçalar la revolució artística i cultural. He sortit de l’autovia i avanço per una carretera estreta de doble direcció i poc transitada. Al meu davant hi ha el verd fosc de les muntanyes euganes, a la dreta, un desviament cap a Monselice.

A l’hora que arribo la vila encara no s’ha despertat. Vull assolir l’objecte del meu viatge el més aviat possible per poder apurar-lo lentament. Des del pàrquing baixo fins a la Piazza San Marco que sembla ser el lloc de trobada dels veïns, la major part pagesos i botiguers dedicats al conreu i a la comercialització del gínjol –a les botigues s’anuncien gelats, licors i cosmètics fets a base d’aquest fruit. A un cantó, hi ha un bar amb una terrassa on penja la T blava de “tabacchi”. Al fons, un gran arc dona entrada a una lògia. La porta de ferro de la casa de Petrarca segueix oberta, com a la fotografia. Entro i avanço pel camí de pedretes blanques entre una bardissa retallada de boix que encercla una baladre d’un color rosa molt viu, algun roser esquàlid, un xiprer vell i un pi. No hi ha ningú i el soroll dels meus passos delata la meva presència. Una dona em surt al pas amb un somriure i un talonari de tiquets a la mà. Sóc la primera visita del dia i li torno el somriure amb la sensació estúpida que m’estaven esperant. Ja a dins, sota la volta de canó que separa el jardí anterior del posterior em submergeixo en la fosca dels murs.

El contrast entre la llum intensa de fora i la foscor de dins em provoca el mateix recolliment instantani que quan traspasso el llindar d’una església. A la cambra de la dreta, una pantalla de televisió emet un documental. A la de l’esquerra, s’exposen documents sobre l’origen de la casa, la seva estructura i evolució. Per accedir al primer pis cal tornar a sortir al jardí i pujar una escala exterior, força més rústica que les de les cases senyorials gòtiques però que em recorda la del Palau Requesens, al carrer del Bisbe caçador. El porxo amb arcs de mig punt a l’exterior i trilobulats a l’interior és una incorporació del segle XVI a la façana original, que facilita la introducció dins la zona llòbrega i aïllada alhora que inaugura l’espai domèstic i el separa del jardí i l’hort.

L’habitació central està decorada amb pintures murals del cinc-cents inspirades en la primera cançó del Canzoniere. Sobre dues taules reposen unes grans vitrines plenes de documentació. Dono una ullada, però estic impacient per passar a les cambres contigües. La primera, com l’anterior, està guarnida amb pintures al fresc. Durant una estona em passejo entre les parets que havien vetllat els somnis del poeta cobertes ara d’imatges borroses. Tot d’una, em crida l’atenció el diàleg entre la gran xemeneia on hi ha Venus estesa al costat de Vulcano amb el rerefons d’un paisatge de turons i el balcó que mostra la placidesa de la vall d’Arquà davant les siluetes dolçament piramidals de dues muntanyes Euganes. El paisatge original s’imposa sens dubte al representat. Des que trepitjo la darrera llar de Petrarca aquesta visió ha estat la més poderosa, la que més m’ha commogut.

Al fons de la sala, l’indret solitari on treballava el poeta dona l’esquena a l’exterior per abocar-se a la lectura i l’escriptura, tal i com ell volia. Sabem que al món quotidià de Petrarca hi confluïen, a més del servei domèstic, els seus parents pròxims així com els amics (el seu sacerdot particular, secretari i copistes). Se’m fa difícil imaginar la concurrència d’aquestes més de deu persones dins les petites cambres i em sembla bé que, també avui dia, el seu gabinet sigui l’única part de la casa on no és permès l’accés. A través d’una paret de vidre, examino aquests pocs metres quadrats on es va dedicar a la solitudine pensosa. Tinc la sensació de trobar-me a una cripta dedicada a la memòria d’un home venerat. Observo amb més detall la cadira de tisora d’estil morisc, amb el respatller i els recolza-braços tallats, i la llibreria de fusta de faig amb forma de cub i quatre panells de gelosia.

La tradició situa Petrarca assegut al seu gabinet amb un llibre a la mà la nit de la seva mort, entre el 18 i el 19 de juliol. Palplantada davant el lloc exacte del seu decés, admiro l’attrezzo perfecte digne del millor gust italià. Cap espectacle va. Cap especulació inútil. Tot el superflu ha estat depurat, desenterbolit i purificat fins a la transsubstancio, com a la tradició del pa sagrat. No importa que la cadira i la llibreria exposades com a peces autèntiques no formessin part del mobiliari original o que amb els segles hagin modificat per complet la seva aparença original. Ara i aquí, el que veig condensa en sí mateix l’essència petrarquista.

Novament a la sala principal, m’aproximo al petit balcó que dóna a l’hort del darrera. Per a Petrarca les plantes no eren una distracció, sinó una dimensió de l’esperit de la qual en depenia la seva tasca intel·lectual. El seu amic Lombardo della Seta li ajudava en ambdues tasques. Imagino els dos homes allà baix, observant les branques del llorer i les fulles de l’olivera, el cirerer i el pi, comprovant la correcta maduració dels gínjols i el creixement de les plantes medicinals, discutint apassionadament i amb especificitat botànica sobre cadascun dels elements que calia fer intervenir de forma avinent per a la construcció d’una determinada cultura paisatgística hereva del model clàssic. Ja és migdia i pels carrers del poble em creuo amb uns quants turistes despistats. M’aturo davant d’una botiga de “Prodotti tipici-Souvenirs”. A Arquà Petrarca el poeta no s’exhibeix als comerços. No cal. La vila porta el seu nom i compta amb la seva darrera casa i la seva tomba. El producte estrella és el giuggiolo. Darrere el taulell, un senyor de cabells blancs i aspecte saludable m’explica que tot i que l’arbre sembla poca cosa el seu fruit rogenc és una joia valorada des de l’Antiguitat. La permanenza del Classico.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca